11 de març 2016

VEIENT COM TÉ LLOC UN NOU GENOCIDI (per SHAINA JOY MACHLUS)



Asseguda al sofà blau i apelfat de casa els avis a la Long Island suburbana de Nova York, l’oncle Jack em va explicar la història de com va sobreviure a l’Holocaust. Era una nena petita però en recordo cada paraula, el so de com se li trencava aquella veu de fortíssim accent estranger, la manera com la seva pell blanca i fina s’arrugava quan li allisava el braç al passar-hi els dits, la calma i la buidor que de sobte es va sentir en aquella habitació. Però tot i així, no recordo ser capaç de topar-me amb la seva mirada. Era la primera vegada que el sentia plorar, uns sanglots que provenien d’un lloc del qual mai coneixeré la profunditat; i és per això que no era capaç de mirar-lo als ulls.

Començaré pels detalls “gore”, perquè sé que la curiositat humana per allò morbós ha de ser saciada. Ell va ser empresonat al camp de concentració de Dachau per ser jueu. Va sobreviure perquè era jove i fort, la seva feina va consistir a carregar i llençar els cossos morts dels seus companys presos, de gent jueva, dels seus amics als forns on s'incineraven. Em va explicar com les seves cendres cobrien cada superfície del lloc, cada mica de menjar, cada glop d’aigua, i cada respir que feia.

Permeteu-me parlar clar, el meu oncle Jack en realitat no és el meu oncle de sang. Vaig créixer envoltada per un gran i afectuós grup de membres “familiars” jueus amb qui, de fet, no comparteixo cap relació genètica. Malgrat els diferents cognoms i països d’origen, mai vaig dubtar que aquesta gent no fos la meva família, ja que tots compartíem la mateixa història. A causa de la seva etnicitat jueva, i per tal de sobreviure, es van veure forçats a emigrar a Amèrica. Amb la guerra i la immigració van perdre quasi tota la seva família biològica, de manera que en van crear de noves al voltant de la seva identitat jueva i les històries de supervivència d’abans, durant i després de venir a Amèrica del Nord.

Les històries dels meus avis són iguals. La família de la meva àvia provenia d’un petit poble jueu que es deia Yampol, situat al que aleshores era la URSS. Yampol va ser cremat de dalt a baix, no va quedar ni un totxo sense incinerar, i tots els habitants que van quedar van ser assassinats a punta de pistola. La meva família va tenir la sort de tenir algú al Bronx que els va poder patrocinar, se'ls va canviar el nom tot just arribar, la meva àvia va ser criada pels seus avis a les cases de protecció social de Williamsburg, va aprendre anglès ella sola i mai va mirar enrere. El meu avi es va canviar el nom per tal de sonar menys jueu, en una època on la gent preferia no contractar jueus, va conèixer la meva àvia, i junts van tenir una vida absolutament preciosa.

En qüestió de dues generacions la meva família ha acabat tenint una vida de classe mitjana vergonyosament còmoda.

Amb la part de privilegi blanc que em toca seria fàcil oblidar aquells dies on cada membre de la meva família em fèia seure per explicar-me la seva història de terror personal. Però el seu missatge ressona tan intensament perquè no són històries només per jueus. Cada vegada que torno al record de tots els meus oncles, tietes i els meus propis avis hi ha un so en forma de loop que ressona. Una senzilla pregunta, que sento com es recita una vegada i una altra.

“Com pot ser que el món ho veiés i no fes res al respecte?”



I sempre la mateixa resposta: “Perquè, simplement, la gent estava vivint la seva vida, perquè podien.”
D'ençà de la Segona Guerra Mundial, hem ignorat tants altres holocausts globals. A causa de raons que no puc explicar ni qualificar, però sobretot perquè hem pogut.

Però em preocupa profundament, profundíssimament, que amb l'actual crisi de refugiats estiguem enmig d’una situació encara més greu. “L'ONU diu que l’any passat el nombre de gent desplaçada a causa de la guerra o la persecució va sobrepassar els 50 milions, la xifra més alta des de la Segona Guerra Mundial.” I em pregunto quan aixecarem la mirada del nostre dia a dia i direm “prou”? O és que el genocidi és una cosa que només se soluciona de manera retroactiva?

Governs de països com França i Dinamarca estan aprovant lleis que són quasi idèntiques a les de durant la Segona Guerra Mundial. Recentment, a Calais, el govern francès ha tancat un tercer camp de refugiats que era conegut amb el nom de “la jungla de Calais”, desplaçant i fent fora amb contundència i violència 2.000 persones. Els refugiats de Calais estan sent forçats a traslladar-se a contenidors de vaixells, que recorden sinistrament els vagons amb els quals una vegada es va expedir als jueus.

A Dinamarca, quan després de l'arriscat viatge, els immigrants arriben, se'ls registra immediatament a la recerca de documents, objectes de valor i diners. Se'ls saluda amb el més nou dels projectes de llei aprovats per la majoria parlamentària, que afirma que aquells qui cerquen asil i arriben amb més de 10.000 corones (750 euros) “hauran de fer servir l'excedent per sobre de les 10.000 corones per a pagar-se l'estada”. Durant l'Holocaust, una llei quasi idèntica va permetre als nazis robar als jueus els seus objectes de valor.

Hongria, Polònia, Eslovàquia i la República Txeca s'oposen al pla de la Comissió Europea d'assignar quotes de refugiats als estats membres. Hongria ha anat molt lluny i ha aixecat un mur gegant per tal de mantenir fora els immigrants. Una enquesta de l'agència Focus feta a 1.000 ciutadans txecs, va mostrar que el 94% pensa que la Unió Europea hauria de deportar tots els refugiats, mentre que el 44% pensa que la República Txeca no hauria d'ajudar els refugiats de cap manera.

Al juliol de 1938, en una enquesta feta per la revista Fortune, menys del 5% dels americans enquestats creien que els EUA haurien d'elevar les quotes d'immigració, o encoratjar els refugiats polítics que fugien de l'Europa feixista (la majoria dels quals eren jueus), i dos terços dels enquestats estaven d'acord amb qui afirmava que “hauríem de procurar mantenir-los fora”.

A Grècia, després de les eleccions de 2015, el partit neo-nazi anomenat “Alba Daurada” ocupa la tercera posició al parlament. A Macedònia, on milers i milers de refugiats esperen poder creuar cap a Grècia, s'ha documentat que la policia ha llençat gasos lacrimògens contra refugiats de fins a sis mesos d'edat.

Com a ésser humà i com a persona jueva, em sento profundament avergonyida que ens tornem a trobar enmig d'una crisi humanitària com aquesta.
Tot i així, aquesta comparació només es pot fer fins a cert punt. Perquè hi ha diferències òbvies entre la crisi de refugiats d'avui i la Segona Guerra Mundial. Però fer servir l'Holocaust, el qual ara obté una simpatia universal sorprenent és útil per qüestionar per què l'actual situació dels refugiats en rep tan poca. Cada any hi ha un nou llibre i una nova i glamorosa pel·lícula sobre l'Holocaust. Mai he acabat d'entendre la fascinació que tot el món té amb aquesta atrocitat. I encara és més desconcertant per què aquest interès no es trasllada a altres qüestions.

Perquè no farem veure que pel fet que estigui passant a gent amb la pell un xic més fosca i que pertany a una altra religió o cultura, això no és res menys que xenofòbia genocida.

Malgrat que no en tingui ni idea de com alleugerir aquest patiment, sé, per les lliçons apreses de la meva pròpia família, que ignorar la seva existència és la pitjor de les opcions. Més important que conèixer-ne la solució és l'acte de, simplement, saber fer les preguntes. Què està passant als altres països? I al meu? Què s'està fent amb la crisi? Com podem ajudar d'alguna manera? Preguntant, exigint als líders de la nostra comunitat, a les fonts de notícies, als amics, la família, etc.

Perquè després d'uns quants mesos on la crisi ha estat molt de moda en la cobertura mediàtica, actualment en sentim molt poc a parlar sobre els milers de persones desplaçades. Quan, de fet, les condicions estan empitjorant.

La història de la meva família és curta. Tenim unes generacions i recursos molt limitats per saber amb vivesa qui, què i d'on venim. El nostre idioma, el nostre nom i els nostres costums canvien amb la mateixa rapidesa que la nostra habilitat per assimilar-ho. Però el que sí que tenim és el privilegi del futur. I només puc pensar que aquells qui ara mateix estan duent a terme una immigració tremendament arduosa, cal que també se'ls concedeixi el mateix dret a aquest futur.

Altres recursos 
Mapa mundial de centres on s'hi fan recollides de coses i donacions (inclosa Barcelona)
CalAid

---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ----------

WATCHING ANOTHER GENOCIDE UNFOLD

Sitting on my grandparent’s plush blue couch in suburban Long Island, NY my Uncle Jack told me about surviving the Holocaust. I was a small child but I remember every word, the sound of his thickly accented voice breaking, the way his thin, white skin crinkled as I smoothed my fingers over his arm, how empty and quiet the room suddenly felt. I cannot, however, recall being able to meet his gaze. It was my first time hearing him cry, a sob that came from a place whose depth I will never know; and for this I was unable to look him in the eyes.

I’ll get the gorey details out of the way, because I know, the human curiosity towards gore must be satiated. He was imprisoned in Dachau Concentration Camp for being Jewish. He survived because he was young and strong, his job being to carry and dump his fellow inmates, Jewish people, and friend’s dead bodies into the camp’s furnaces to be incinerated. He told me how their ashes covered every surface, bite of food, sip of water, and breath of air he took.

Let me be absolutely clear, my Uncle Jack is not actually my Uncle by blood. I grew up surrounded by a quite large group of loving, Jewish ‘family’ members who have no actual genetic relation to me. Despite the different last names and countries of origins I never doubted these people were my family because we all had the same story. Because of their Jewish ethnicity, in order to survive, they were forced to immigrate as refugees to America. In the war and immigration they lost almost the entirety of their biological families, so created new ones around their Jewish identity and stories of survival before, during, and after coming to North America.

My grandparent’s stories are the same. My grandmother’s family came from a tiny Jewish village called Yampol, in the then USSR. Yampol was burned to the ground, every last brick incinerated, and all the remaining inhabitants were murdered at gunpoint. My family was lucky enough to have a sponsor in the Bronx, their name was changed upon arrival, my Grandmother was raised by her grandparents in the projects of Williamsburg, taught herself English and never looked back. My grandfather changed his family name to sound less Jewish in order to find work during a time when people preferred not to hire Jews, met my grandmother, and the two had a completely lovely life together.

In two generations, my family has come to live an embarrassingly comfortable middle-class life.

With my own amount of white privilege it could be easy to forget those days in which each family member sat me down to tell me their particular, personal horror story. But their message resonates so deeply because it is not something to be heard only by Jews. There is a sound loop which plays in the background each time I visit the memory of every Uncle, Aunt, and my own grandparents. One simple question, recited over and over again.

‘How could the world just watch this happen and not do anything?’

Always to the same response, ‘Because people were just living their lives, because they could.’
Since World War Two we have ignored so very many other global Holocausts. For reasons I can’t explain or qualify, but mostly because, we could.

But I am deeply, so deeply, concerned that with the current refugee crisis, we are in the very middle of situation even more grave. “The UN refugee agency says the number of people displaced by war or persecution exceeded 50m last year - the highest figure since World War Two.” And I wonder, when will we lift our eyes from our everday and say ‘no more’? Or is genocide something to be solved only retroactively?

Governments like France and Denmark are passing laws that are almost identical to those during World War Two. In Calais, the French government recently bulldozed a third of the refugee camp known as the “Calais Jungle”, displacing and forcefully removing through physical violence 2,000 people. The Calais refugees are being forced to move into storage containers, eerily reminiscent of the boxcars Jews were once shipped off in.

In Denmark when refugees arrive after their life endangering journey, they are immediately searched for documents, valuables, and money. Greeted by the newest bill voted into place by a parliamentary majority which states that asylum seekers who arrive with more than 10,000 kroner (750 Euro) “will have to [use] the surplus above 10,000 kroner to pay for their stay”. During the Holocaust an almost identical law enabled Nazi’s to steal valuables from Jews.

Hungary, Poland, Slovakia and the Czech Republic are all opposed to the EU Commission's plan to assign quotas of refugees to EU states. Hungary has gone so far as to build a giant wall to keep immigrants out. A poll of 1,000 Czech citizens, done by the Focus agency, found that 94 percent think the EU should deport all refugees, while 44 percent thought the Czech Republic should not be helping refugees at all.

In a July 1938 poll taken by Fortune Magazine, fewer than 5 percent of Americans surveyed believed that the USA should raise its immigration quotes or encourage political refugees fleeing fascist Europe (the majority of whom were Jewish) and two-thirds of those surveyed agreed with the statement that “we should try and keep them out”.

In Greece, after the 2015 election, the Neo-Natzi party, called ‘Golden Dawn’, currently holds the third ranking in parliament. In Macedonia, where thousands and thousands of refugees are waiting to cross into Greece, there has been documentation of police firing tear-gas on refugees as young as six weeks old.

As a human and a Jew, I feel so sad and ashamed that we’ve found ourselves in such a similar crisis of humanity again.

Now, this comparison can only go so far. Because there are very obvious differences between today’s refugee crisis and Word War Two. But, it’s useful to use the Holocaust, which now has astounding universal sympathy, to question why the current refugee situation receives so little. Every year there is a new glamorous Hollywood movie or book about the Holocaust. I’ve never quite understood the world’s fascination with this atrocity. Even more perplexing is why this interest does not transfer to others.

Because let’s not pretend that just because this is happening to people who are sometimes a shade tanner and from another culture or religion, this is anything short of genocidic xenophobia.

Although I have no idea how to alleviate this suffering, I know from the lessons of my own family, simply ignoring its existence is the absolute worst option. More important than knowing the solution is the act of simply asking the questions. What is happening in my own country and in other countries? What is being done about this crisis? How can we help in any way? Asking, demanding our community leaders, news sources, friends, family, etc.

Because after a few months of the crisis being very fashionable for news coverage, we currently hear so little about the hundreds of thousands of displaced persons. When in fact, conditions are worsening.

My family’s history is a short one. We have very limited generations and resources to know with any richness who, what, and where we came from. Our language, name, and customs have shifted as rapidly as our ability to assimilate. But what we do have is the privilege of the future. And all I can think is that others who are currently making an impossibly arduous immigration must be granted the right to such future as well.

Other Resources: 
Map of donation drop-off centers/fundraisers wordlwide (including Barcelona)
CalAid

Fotografia de portada: Edu J. Montoya 
Il·lustracions: Alba Feito 
Text: Shaina Joy Machlus 
Traducció: Núria Curran 
Correcció del català: Pol Camprubí