1 de març 2016

REMENA, NENA

The Handclappers
EP#1 / EP#2
Any: 2016
Discografica: Autoeditat
Ja era hora. Ho torno a repetir: ja era hora. Està bé que la nostra escena musical local d'influència anglosaxona tingui bandes de guitarres distorsionades, de melodies encisadores, i d'experimentació fosca, però, artistes d'electrònica a part, algú ens havia de fer ballar (i no, no es balla només amb els peus i els genolls). The Handclappers apareixen amb força per omplir aquest buit amb el punk-funk, Madchester, o, anant a l'arrel de l'assumpte, Àfrica als arxius dels seus iPhones, i els Chk Chk Chk com a Esperit Sant.

El quintet barceloní ja fa ben bé un parell d'anys que pul·lulen per la seva ciutat (i no només pels sempre reivindicables antres: van actuar a una festa de la revista Mondo Sonoro, i també a La Botiga del Primavera Sound -enguany formen part del cartell del festival, per cert-), però ha de ser aquest 2016, amb la sortida de dos EPs que recopilen el material que han anat creant des de la seva formació a principis d'aquesta dècada (i que us podeu descarregar gratuïtament), quans ens avorrim de veure'ls a saraus de tota mena però sempre d'ànima festiva. La raó és ben evident (que no senzilla): hits de contagi instantani a dojo.

Tots tenim un passat, però, i "EP#1", amb les cançons primerenques, evidencia que, inicialment, les claques apuntaven cap a un disco-funk més clàssic, això sí, fet amb gust, evitant el tacte retro de la Fundación Tony Manero, els Azucarillo Kings, o de grups més joves dins aquest mateix cabàs. Alhora, temes com “Fuck them all”, “Inner ear”, o, tot i el seu títol, “Afro hair” ja començaven a treure a la llum certa estima pels abans citats !!! i per LCD Soundsystem.



Al segon i més interessant EP, en canvi, totes les influències convergeixen, amb resultats gloriosos com els de la efervescència funk de “Suscribers to the Mystery”, on la seva sintètica tornada també té una aura daftpunkera, o la irresistible “D goes F”. El pes de la dues vegades mencionada formació de nom exclamatiu ja és indisimulat a la cabdal “Up. In. Ahead.”, i s'hi introdueixen viratges cap al Regne Unit de finals dels vuitanta (un altre dels moments àlgids: “Blinded by the chemistry”).


Raonablement concisos i sense palla (al cap i a la fi, parlem de catorze peces composades durant un lustre), aquests dos curta duració de presentació de The Handclappers es mereixen, precisament, un aplaudiment. No inventen la roda, però algú d'aquí la havia de fer girar.

Text: Arnau Espinach
Correcció: Pablo Gerschuni