14 de març 2016

LLEGIR I ESCRIURE: TRAM 83 (de FISTON MWANZA MUJILA)

Tram 83
Fiston Mwanza Mujila
Any: 2015
Editorial: Periscopi
Traductora: Anna Casassas Figueras


Quan una obra com Tram 83 irromp en el panorama literari actual, la crítica tendeix a buscar referents. És inevitable. Volem saber on agafar-nos si hi ha sotracs. Conèixer el terreny atenua la sorpresa.

Els crítics, editors o el mateix Mujila diuen que aquesta obra té punts en comú amb Céline, John Coltrane, Boris Vian, Hunter S. Thompson, Burroughs, Becket o Henry Miller. Si aquí m’interessés aportar algun nom, diria que la prosa de Tram 83 em recorda a la trilogia USA de John Dos Passos, pel seu estil fragmentari i el seu gust per la juxtaposició.

Però aquest enfocament, encara que es faci amb bona voluntat, acostuma a fer més mal que bé a una obra que s’explica per si mateixa. No cal buscar precedents (encara que en tingui) a la valenta intenció de crear un manifest i més val encomanar-se de l’energia que el fonamenta, en un context (el món) que està perdent la creativitat. No deixa de ser exòtica la proposta quasi bé programàtica de Fiston Mwanza Mujila, que té implicacions tan estètiques com polítiques en aquest present que habitem tan marcat pel màrqueting cultural i la sobreprotecció neuròtica del lector o consumidor, segons es miri.

Tram 83 no s’assembla a res i no es vol assemblar a res. S’inventa un gènere, el teatre-conte i una estètica, la literatura-locomotora. Al jove escriptor congolès no li fa falta definir-ne els punts. El programa és antidiscursiu o, dit d'una altra manera, podem apreciar que el discurs és troba en el mateix esquelet de la narració. I aquesta narració tracta sobre les aventures i desventures d’en Lucien, jove escriptor, alter ego de l’autor, en un local, el Tram 83, per on passa tota la vida cultural, etílica i prostibulària d’un petit país anomenat Ciutat-País, governat per l’enèssim dictador “alliberador” de la pàtria. El nostre protagonista, mentre escriu, viu, xerra i dorm, va donant forma al propi estil, una recerca que no deixa de ser la del propi Mujila:

“Literatura-locomotora o literatura-tren o literatura-tram o literatura-vies o literatura-ferrocarril o literatura-rails, la meva escriptura acusa un parentiu amb els trens que surten de l’estació que es resumeix en una construcció metàl·lica inacabada, malmesa pels obusos, amb vies i locomotores que fan venir a la memòria la línia del tren que havia construït Stanley. Ho vaig descobrir una nit que em passejava per l’andana 10. Tu tenies funció i la teva veu, llarga com la pluja, arribava fins on era jo i em feia rumiar, perdre els sentits, al·lucinar, maleir-me, fondre’m al mig del pas.

Tot el que passa al Tram 83 és el que passa fora. Àfrica, el món, es concentren en aquest local. Lucien escriu i recita el seu teatre-conte a ritme de locomotora, una epopeia protagonitzada per Lumumba, el Che i Mao Zedong. No sabem mai de que tracta una història amb una premissa tan estrambòtica, però en coneixem els ritmes i les formes que són els mateixos amb els quals Mujila basteix la seva novel·la. Quan s’ha volgut explicar Tram 83, s’ha esmentat la música i aquí aprofito per recomanar al lector que llegeixi aquest llibre en veu alta. De fet, és la manera més intel·ligent d’apropar-s’hi perquè la narració rau, sobretot, en els canvis de ritme. Aquí podem invocar una metàfora més, la última, i aquesta sí que té un referent directe i il·lustre que fa mandra explicar. La novel·la de Mujila és literatura-cop de puny. El boxejador ha de combinar bé els canvis de ritme si vol batre el contrari. Tot es basa en ritmes que s’interrompen i es juxtaposen, s’alenteixen a poc a poc i arrenquen de manera seca i contundent. Ens trobem davant d’ un escriptor sense pietat, sense cap tipus de pudor formal ni lligam moral. L’estil sincopat que respon a aquests canvis de ritme, tan de la boxa com de ferrocarril vell, provoca un estranyament en el lector que s’activa des de la primera línia. La subversió d’una part del lèxic ajuda a crear la sensació d’estar en un món a part. Però la virtut de l’obra està en el fet que al final ens familiaritzem amb aquesta altra dimensió. L’estil explosiu del congolès acaba perforant allò que s’entén per una història ben explicada. Els cops de puny van dirigits a aquesta lògica quotidiana del lector, a tots aquells a priori que manté quan es disposa a llegir una història.

Oracions llargues combinades amb la inserció de paraules reincidents; diàlegs on s’intercalen, de manera improvisada però precisa, mantres que una veu anònima profereix una vegada i una altra (“-Tens hora?”/”-Els preliminars cansen”/”-Ets guapo com en una pel·lícula porno”); el·lipsis desvergonyides; respecte nul al plantejament, nus i desenllaç; detonants exagerats, histèrics, melodramàtics i resolucions fetes a base de deus ex machina apoteòsics. Tram 83 juga amb el lector. És un artefacte que et convida a la festa extraoficial, a la celebració del carnaval rabelaisià, als vestidors de la sàtira més trista del món. Perquè el teatre-conte, la literatura-locomotora del congolès se sap en l’apocalipsi, és conscient del curs del temps, de la tragèdia històrica i col·lectiva que deixa enrere i la que ha de venir. Les arrels del seu sentit de l’humor no fan gens de gràcia. La caricatura i la ganyota neixen aquí d’una realitat podrida, d’un dolor insuportable. Enmig d’una conversa, Malingueau, l’editor assidu al local de Ciutat- País, dirà:

“-Tot això ja ho he sentit... N’estem tips de misèria, pobresa, sífilis i violència en la literatura africana. Mira aquí al voltant. Hi ha noies guapes, homes guapos, cervesa-de-Brazza, bona música... No t’inspira tot això? Em preocupa el futur de la literatura africana en general. El personatge principal de la novel·la africana sempre és solter, neuròtic, pervers, depressiu, no té fills ni domicili i està endeutat fins al coll. Aquí la gent viu, folla, és feliç... A la literatura africana també s’hi ha de follar!”

En efecte, és possible que Tram 83 no sigui una altra novel·la africana. O potser ho és més del que pretenia. Aquí s’hi folla, però també hi ha misèria, pobresa, sífilis i violència. És evident que aquesta gran comèdia negra construïda pel congolès té unes arrels fondes i qui s’hi apropa sent, de seguida, la cremor. I el sarcasme, en aquest cas, és un recurs tan bo com qualsevol altre per descriure la desesperança. En el nostre present sovint s’atribueixen els mèrits de la innovació a qui no els mereix, el talent ha de cabre entre quatre parets i tota narrativa s’ha d’articular entre muntanyes i muntanyes de cotó, d’ironia blanca i sortides de to digeribles. És un plaer trobar algú com Mujila, que fa anar les paraules com cops de puny i que en ple segle XXI escriu un manifest veritablement agressiu com el que trobem a Tram 83.

Fotografia de portada: Tono Cristòfol i Agustín Comotto
Text: Ricard Planas 
Correcció: Rosa Molinero Trias