30 de març 2016

LAPSUS 2016



El concepte de lapsus incideix en dues vies de significació: el podem entendre com una omissió, interval o transcurs temporal, i tanmateix, com un antònim de “certesa” i “exactitud”. La unió d’ambdós significats pot resultar en quelcom que em sembla òptimament representatiu i simbòlic del que el Lapsus Festival ens vol transmetre: un interstici de temporalitat immediata i representacions poc convencionals. És per això, que l’acurada selecció que formula la jornada musical de dissabte em sembla una de les programacions més ben aconseguides en els últims mesos.




A grans trets, podem veure que tres espais configuren els escenaris, dibuixant així tres línies d’experiència sonora. El Pati de les dones, nou emplaçament afegit aquest any, és l’encarregat d’amenitzar la festa d’una forma distreta i de qualitat, amb tres noms capaços de crear DJ sets amb uns repertoris exquisits: l’emblemàtic segell londinenc Soul Jazz Records Sound System, el destacat i gran referent del periodisme musical Philip Sherburne i DJ2D2, que celebrant el seu 20è aniversari als plats, s'encarregarà de tancar la sessió.

La combinació presentada al Hall és literalment per morir-se. Karen Gweyer, i la seva jove potència es realça en l’escena del 4x4 més masculina i elitista, amb intenses dissonàncies sintetitzades, combinades amb obertures lluminoses i melodies futuristes que dibuixen ritmes techno espitats.



El mateix passa amb Powell, massa contundència i combustió. Amb la seva actitud d'infant terrible i la seva ànima àmpliament experimental es dedica a deformar i distorsionar les fórmules, per trobar la seva pròpia estètica de club. Com a resultat veiem una estatització sonora bruta de l’agressivitat i del caos que resulta excitantment ballable.



Ceephax Acid Crew, aka Andy Kenkinson, o el germà petit de Squarepusher, és el component old school de la programació, que juga mesclant recursos analògics i digitals des de l'àcid, amb una “marqueta de la casa” com és la seva ironia èpica. Un mood melòdic digne de la pista de ball. I respecte a Nthng, és declarat pels nois de Lapsus com el clamorós tancament pel festival, que de forma tènue i delicada ens podria dibuixar una bona sessió de #deephouse i #deeptechno.


Com alternativa discursiva, al Teatre del CCCB, trobem les propostes musicals de la temporada més transgressores, redissenyades i “new age” algunes d’elles no aptes per a tots els gustos. En les opcions destacades trobem el vaporewave ambiental de HKE, per aquell públic de gustos més cibernètics i d’utopies d’estètica corporativa i virtual. L’abstracció sonora de disseny, contextualitzada en la hipertecnologia i la saturació per l’excés d’informació de M.E.S.H, i així mateix, el seu company de col·lectiu Janus BerlínLotic, que sens dubte, és un dels més especials pel que fa a la seva tendència a mesclar inconnexament registres i estructures musicals d’una forma impactant, que constantment es reactualitza. El mateix passa amb Jlin, una de les productores de l’escena footwork més prominents i destacades de la temprada:



Finalment, no cal oblidar la presentació exclusiva del nou material del productor irlandès Donnacha Costello, ni les seves riques i sintètiques melodies i grooves hipnòtics, que conjuren harmonies íntimes i emocionals; ni tampoc les asturianes LCC, que venen a presentar el seu nou directe.

Dit això, només queda esperar eufòricament fins dissabte i comprovar si aquestes noves línies de diàleg musical de club que ha establert Lapsus, en aquesta edició, són tant excitants com semblen. Passi el que passi, no crec que cap cos es quedi indiferent!


Fotografia de portada: Lapsusfestival.cat 
Text: Ikram Bouloum Sakkali 
Correcció: Pol Camprubí