26 de febr. 2016

UNA FAULA NORD­-AMERICANA (per PERE AGRAMUNT)



Les històries de 'Ain't No More Cane on the Brazos' 


"The prison worksong tradition came to this country 
with the African slaves, flourished in the brutal plantations 
of the Deep South, and, after the Civil War, survived in the 
one institution in which the human management system of those 
plantations was mantained: the southern agricultural prison farm."  
Wake Up Dead Man: Afro­American Worksongs from Texas Prisons,
 Bruce Jackson, Harvard University Press, 1972. 

Així comença la cançó, amb la tornada, i amb aquests versos definidors que durant tants anys m'havien semblat enigmàtics:

Ain't no more cane on the Brazos 
Oh, oh, oh, oh... 
Its all been ground down to molasses 
Oh, oh­ oh, oh­ oh...

El disc és The Basement Tapes (1975), el treball que Bob Dylan i The Band van enregistrar, en gran part, l'any 1967. Com és ben sabut, aquest no va ser publicat en el seu moment i va acabar sent el bootleg més preuat i versionat del rock'n'roll, fins que vuit anys després, finalment, el gloriós disc doble va veure la llum. 'This Wheel's on Fire', 'Tears of Rage', 'You Ain't Goin' Nowhere', 'Million Dollar Bash'... Totes aquestes cançons amb estatus de clàssic tenen la seva gènesi en les cintes del soterrani on es va engendrar l'enèsima fusió de la música popular amb la música d'arrels nord-americana. I, d'entre tot el repertori escollit per acabar formant part de l'àlbum, només una versió, una cançó del folklore texà titulada 'Ain't No More Cane', una balada amb el temps una mica accelerat, cantada coralment i amb un fort pòsit rural i afroamericà, molt propera al gòspel.



Què era el que m'atreia tant d'aquesta cançó? The Band són una de les meves bandes favorites i en el treball d'adaptació d'aquesta tonada s'hi veu bona part del que acabarien perpetrant amb èxit: la recuperació per part del món del rock del folkore essencial nord-americà, sense complexos (blues, gòspel, country, honky­tonk, ragtime...). Tot al sac de la música popular, de nou, en un moment on la psicodèlia i l'hipsterisme progressiu feien l'agost. Això serà més que palès en la seva gran i anacrònica obra mestra, el seu segon treball sense en Dylan, The Band (1969). D'aquests experiments de soterrani i de les aportacions, en aquells mateixos anys, dels Buffalo Springfield, de The Byrds i d'en Gram Parsons amb The Flying Burrito Brothers, naixeria l'etiqueta contemporània del country rock.

Així doncs, em trobo recercant informació sobre aquesta cançó perquè considero que seria un tema amb prou suc per a l'article que m'encarreguen els companys de la Gent Normal. Molt bé. A veure, a veure, què tenim per aquí: la lletra de la cançó amb un parell de notes a peu de pàgina, una glossa d'en Greil Marcus on diu que The Band són la puta quinta essència (quatre canadencs i un paio d'Arkansas que van saber captar i transmetre el so de l'Amèrica profunda somiada)... Ep, "al tanto"! Això sembla interessant. Un tal Dave Byrne publica, el juliol de 2014, un article anomenat Ground Down to Molasses: the Making of an American Folk Song, a la revista Boston Review. No és el David Byrne dels Talking Heads camuflat, no. És un tio que viu a Arlington, Virgínia. I l'article és tot allò que jo volia fer deu, vint cops millor: una seminal dissecció musicològica, històrico­-antropològica i, a sobre, escrita amb gran pols i estil literari. I ara què, paio? Què fotem?


"The story of “Ain’t No More Cane on the Brazos” is a tale of confluence as well, with a mystifying series of tributaries. As it mutates, the song can be located at certain way stations, but the origin of “Ain’t No More Cane” is a grand vanishing act." Ho escriu així de maco, en Byrne, i aquest Brazos que apareix al títol primigeni de la cançó, per anar­-se repetint a cada tornada, és el nom del riu més cabalós que travessa l'estat de Texas, des del nord fins a desembocar al Golf de Mèxic, i l'onzè més llarg dels Estats Units (1.350 km). I al llarg d'aquest riu, un nombrós seguit de presons-granja on l'explotació del treball dels presoners negres seria la moneda de canvi de l'abolició de l'esclavitud i la servitud involuntària amb la Tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, el 18 de desembre de 1865, la primera llei aprovada un cop finalitzada la seva Guerra Civil. Aquesta esmena hauria significat una amenaça real per a la indústria de la canya de sucre de Texas, per a l'obtenció de la preuada i dolça melassa, l'or negre d'aleshores, com bé explica l'amic Byrne:

"As the plantation owners in Barbados and other Caribbean outposts had long known, a sugarcane crop cannot be made profitable without cheap labor. Slaves will do just fine, thanks. The history of American Texas is about nothing so much as the creation of a slave­driven agricultural state. (...) Vagrancy laws were a favorite, but black men could be imprisoned for a host of frivolous reasons. You could do a nickel for stealing blackberries off a bush. The first series of laws —known as the Black Codes— was overturned by the federal government, but the practice of mass incarceration continued by a more localized, less visible, fiat. (...) Once incarcerated, the prisoners were leased to large agricultural corporations, which put them to work in the cane. These corporate camps were brutal beyond imagining —inmates were worked to death as a matter of course, beaten unconscious for “malingering,” shot in the back for staggering off the line. The prisoners’ mortality rate was never much of an issue; the sheriff made sure the work force was continually replenished."

Les cançons de treball de les presons, doncs, eren funcionals; es cantaven per alleugerir la tensió, per mantenir el grup a ritme i així no ferir cap company accidentalment amb les mateixes eines, i també perquè ningú es veiés apartat i castigat per treballar amb massa lentitud. Els cantants adaptaven lliurement cançons antigues per encaixar-­hi condicions canviants i nous personatges. Aquests cantants presoners, tots ells afroamericans, van ser la mà d'obra esclava encoberta de mitjans del segle XIX fins ben entrada la dècada dels seixanta del segle XX, primer sota els auspicis de la República de Texas, després ja sota la bandera federal dels Estats Units d'Amèrica.


Que la música africana i la tradició oral van forjar aquestes cançons és una obvietat: "In the oral culture of the enslaved men who cut cane on the Brazos, there was no notion of a song as an immutable object, no concept of “currency” as anything more than the vagaries of a given day, no sense of authority vested in the printed word —except that the printed word could deprive you of your family, your home, and your freedom. I do not mean to chastise the early scholars of this evanescent music. But what they could learn and describe had limits they couldn’t comprehend. What they did not know was that beginnings are always covert, that we can only imagine where things come from." Uau, Dave. Que només podem imaginar d'on i de quina època provenien les cançons també és una obvietat, però explicat així de bé li acaba atorgant certa transcendència.

Però tornem un moment al riu i fluïm amb ell, hippies. Els nadius l'anomenaven Tokonohono. Els conqueridors espanyols el van anomenar Río de Los Brazos de Dios. Com que era molt llarg i pompós, però ja els devia ser familiar, els ianquis es van quedar amb això dels "Brazos", que els devia fer gràcia i els devia semblar prou exòtic. A les ribes d'aquest Brazos, com ja hem dit abans, és on es trobaven aquestes presons-granja estatals i allà va ser on la família Lomax, el pare John i el fill Alan, folkloristes recol·lectors (els estudiosos primerencs d'aquesta música evanescent, que deia en Dave Byrne en el paràgraf anterior), van fer la primera gravació, l'any 1933, de "Ain't No More Cane on the Brazos", amb les veus dels presoners James "Iron Head" Baker, Ernest Williams i uns anònims "altres".

Una qüestió que no li fa gens de gràcia, a en Byrne, és que, avui en dia, se li atribueixi "Ain't No More Cane" al gran Lead Belly, quan aquest no la va enregistrar mai. Mentre que sí que va deixar per a la posteritat gravacions del “Go Down, Old Hannah”, una cançó també documentada a les presons texanes i agermanada amb la nostra, tant és així que n'acabaria manllevant un vers. Els Lomax ho documentarien a American Ballads and Folk Songs el seu llibre publicat originàriament l'any 1934. L'Old Hannah era el nom que li donaven els presos al sol, el temible i infernal sol de Texas:

Go down Old Hannah, don'cha rise no more 
Don't you rise up til Judgment Day's for sure

Com bé sintetitza en Byrne, es podria dir que el revival folk que va sorgir a Nova York a mitjans del segle XX va beure de dues grans fonts, pel que fa a textos es refereix: els sis volums de l'Anthology of American Folk Music (1952) editat pel cineasta Harry Smith (cançons enregistrades entre els anys 1926 i 1933) i les gravacions de camp d'en John i l'Alan Lomax, especialment els acetats que incloïen obscurs cantants de blues i interns de les presons-granja dels estats del sud. Aquestes cançons serien recuperades i reinterpretades en multitud d'ocasions en els locals de concerts de Greenwich Village. La mateixa "Ain't No More Cane on the Brazos" va ser cantada per intèrprets britànics d'skiffle com Lonnie Donnegan o per llegendes afroamericanes del blues com Odetta. Però l'espurna que després reprendrien The Band i l'amic Robert Zimmerman la va despendre, com no podria ser d'una altra manera, el propi Bob Dylan, que l'any 1962 ja deia que no volia tallar més canya de sucre a la vora del riu Brazos.

PD: I no podria acabar aquest relat prestat sense fer el darrer esment a en Byrne. Un cop llegit l'article, encara amb l'emoció de qui acaba de descobrir una joia, vaig buscar què més havia escrit, perquè no podia ser que aquest home no tingués mitja dotzena de llibres publicats. I quina va ser la meva sorpresa al veure que no, que aquest bon senyor només va arribar a publicar quatre peces al Boston Review (la revista es congratula d'haver-­lo descobert) i una altra a la revista cristiana Commonweal en el seu darrer any i mig de vida. Després de complir sentència al penal de Richmond City i d'emprendre, després d'anys d'aprenentatge, la seva vocació literària, Dave Byrne va morir de càncer de pulmó a Virgínia el passat 26 de novembre, dia d'acció de gràcies als Estats Units.

Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.) @pereagramunt

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya  
Text: Pere Agramunt
Correcció: Pol Camprubí