1 de febr. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: LA PACIENCIA DE LOS ÁRBOLES (de MARÍA SOTOMAYOR)

La paciencia de los árboles
María Sotomayor
Any: 2015
Editorial: LeTour 1897

"las cerezas son tan parecidas a ti 
carne y hueso para escupir después"
                                                                        –María Sotomayor

La paciencia de los árboles és el segon poemari publicat per la María Sotomayor. Ens presenta un text atrevit que pot semblar hermètic a primera vista però que a mesura que es va llegint s’obra i va adquirint un significat ben singular. És una reflexió sobre la malaltia en tercera persona que no cau en l’error de mencionar explícitament paraules relacionades amb aquesta; més bé, s’encarrega un context propi i comú per definir-lo: àvia, mare i filla juntes vivint el dia a dia d’una dona que de mica en mica s’assembla més a un riu, un arbre, una cérvola o el coll d’un cigne que no pas a la immediata degeneració del cos i la memòria.

Així doncs, de manera intel·ligent i personal, Sotomayor se serveix de metàfores i imatges surrealistes o gairebé impossibles per tal d’evitar la proximitat de tot allò sobre el qual escriu. Pair el patiment d’aquesta manera li permet crear un món proper, coherent i cohesionat que ens recorda i fa reflexionar, per exemple, sobre que la malaltia sempre està al cos equivocat; el reconeixement doncs que cap ésser mai no ha de patir. Un cop assumit això, només queda la mateixa voluntat d’entregar-se al patiment i parlar-ne d’ell. La poeta deixar d’assumir rols preestablerts per posar-se a la pell d’una àvia, una mare i una neta a la vegada i intentar explicar-ho a la resta, o, en aquest cas a ella mateixa aconseguint crear àgilment imatges pures que treuen pes a tot allò del qual ens parla.

En definitiva, Sotomayor aconsegueix crear-se una veu pròpia que cal seguir de ben a prop; probablement una de les veus nacionals més innovadores a hores d'ara. Cal tenir en compte, també, que de manera valenta afronta una realitat de la qual pocs sen'atreveixen a parlar: l’admiració i reconeixement profund respecte a la figura materna i l’esforç i dolor que provoquen les cures rutinàries a tots els rius, arbres, cérvoles i colls de cignes.

 Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Montse Hervás 
Correcció: Pendent