8 de febr. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: CADENES (de LUCIA PIETRELLI)


Cadenes
Lucia Pietrelli
Any: 2015
Editorial: Edicions 62l

Premi Joanot Martorell de novel·la 2015

La poesia de Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984) és sexual, és macabra, és fosca. Paradoxalment, el seu domini de la llengua, la dolçor amb que tot sovint enfoca temàtiques escabroses, fan que cadascun dels seus versos, tenyits de sang, de fluïds diversos i d’una certa corrupció, en el sentit més estricte del terme, flueixin sense problemes, saltant-se els prejudicis que podrien generar o l’aversió que provoca allò que és tabú per definició.

A Cadenes, que es va alçar amb el darrer premi Joanot Martorell de novel·la, Pietrelli no marxa gaire lluny del seu particular univers oníric i sensorial per desgranar les interioritats d’un triangle (hexàgon?) amorós que conflueix al vèrtex d’Andrea, la mort de la qual és el tret d’inici d’una història on en tot moment ressonen unes obsessions macabres i una tensió sexual sostingudes sempre un grau abans del punt d’ebullició. Febril però continguda, dolorosa per incomprensió i, a voltes, per desencaix.

Pietrelli aconsegueix mantenir durant tota la narració aquesta sensació que alguna cosa és a punt d’explotar. A mida que avancem, tenim la sensació que, més que lectors, som artificiers triant el cable correcte que cal tallar per desactivar la bomba. El to, el ritme precís, les incògnites que es desvetllen poc a poc i la consciència d’un cert voyeurisme malsà, ens acompanyen de l’inici al final, amarant-nos de la violència, del sexe i de la misèria humana que envolta la història.

L’autora tensa la corda constantment, sense abandonar l’extrem. El mateix extrem des d’on s’estimen els protagonistes, que ens expliquen els seus records i –sobretot– les seves sensacions en un exercici de polifonia que ens exigeix un esforç complementari de construcció i d’inevitable judici del triangle format per Andrea, Joan i Sergi i al que s’uniran Miquel i Albert. Pietrelli no ens permet, com a lectors, cap moment de relax: ens demanda atenció i implicació de manera contínua. Ens posa en situacions compromeses. Ens agafa el cap i ens encara directament amb situacions en què voldríem apartar la mirada per pudor elemental.

Cadenes és una novel·la incòmoda, un espai gens complaent perquè ens recorda que la línia que separa la normalitat de la transgressió és molt fina. Que els sentiments nobles poden esdevenir, tot d’una, la porta d’entrada a un terreny pantanós de conseqüències nefastes. Que l’ésser humà no té perquè estar dotat, per definició, d’un esperit conservador i que l’autodestrucció pot ser molt sovint l’objectiu últim d’un esdevenir concret que, per irradiació, remogui totes les vides que l’envolten.

Però no només això: la novel·la de Pietrelli, de manera subtil, defuig la idea del record com a Arcàdia per reivindicar el turment del pòsit, del record d’allò mai dit, de la descoberta a posteriori i quan ja no hi ha marxa enrere, de la veritat sobre el que havíem cregut real. L’esquitx de sang sobre un vidre impol·lut que tot d’una ens torna una imatge tant certa com deformada.

Fotografia de portada: Karina Vegas 
Text: Míriam Cano 
Correcció: Rosa Molinero Trias