11 de gen. 2016

LLEGIR I ESCRIURE: PURESA (de JONATHAN FRANZEN)

Puresa
Jonathan Franzen
Any: 2012
Editorial: Empúries
Traductor: Ferran Ràfols Gesa

Per aconseguir la puresa d’un element cal eliminar-ne tot el que li és estrany, cal alliberar-lo d’imperfeccions. No és aquesta la feina que s’ha de fer en escriure? Corregir, alliberar, purificar? "A l’oficina de l’escriptor, el millor moble és la paperera", que deia aquell il·lustre dipsòman. Doncs si aquestes són les accions que qualsevol artista hauria de dominar, per a Jonathan Franzen, a més a més, constitueixen els temes que han centrat les seves tres últimes novel·les. Un programa literari per a més de 10 anys d’escriptura.

No us desvetllo res que no sigui evident des del propi títol: Les correccions, (2002, Grup 62), Llibertat, (2011, Columna) i Puresa (2015, Grup 62). Corregir, alliberar, purificar, com si es tractés de tres etapes successives per arribar al Nirvana de l’Ofici Literari. En aquest sentit, cal admetre que una part imprescindible en l’acció de viure i de crear passa indefectiblement per la de destruir. Puresa, un tour de force de més de 600 pàgines, pivota sobre el procés que patiran els seus personatges per anorrear la culpa i aconseguir la redempció.

De fet, Purity, el títol original en anglès, no és només el rerefons existencial d’aquest llibre, sinó també el nom de la protagonista, una noia californiana de vint-i-pocs, endeutada i feréstega, que vol conèixer el seu pare. A partir d’aquí, la novel·la transcorrerà de forma cal·leidoscòpica, en una multiplicitat de trames i veus que dotaran la descoberta del pare d’un drama que poc podíem esperar de bell antuvi.

Construïda de forma semblant a les dues anteriors i amb una llargada similar, a Puresa l’autor torna a utilitzar la tercera persona per a presentar-nos éssers units per llaços familiars asfixiants i necessitats d’una cura ètica. En aquest cas, un assassinat i les seves conseqüències però també una relació amorosa tòxica seran les que vertebrin aquest enfocament de Crim i càstig contemporani. I és que aquesta mena de trilogia moral (on es repeteixen les arquitectures textuals i els temes que us esmentava: protagonisme coral i família) és un retorn a la preocupació moral de la novel·la del XIX en la millor tradició de l’escola russa.

Destaquem-ho: Franzen és un escriptor que sempre ha demostrat una especial preocupació pel fet social. La seva postura política, a través de l’ecologisme o dels abusos de les grans empreses acostuma a mostrar una sensibilitat que té molta cura de no caure en discriminacions. Els personatges, per exemple, equilibren edats, orígens i gèneres, fugint dels clàssics mascles WASP de mitjana edat que poblen tanta narrativa americana. Si més no, a Puresa Franzen posa en evidència algunes de les desigualtats del primer món, particularment, la que pateixen les dones.

Si ens centrem en aquesta última novel·la, en efecte, l’autor construeix les seves figures amb ambició feminista, és a dir, amb una intenció manifesta de no insistir en els tòpics que la divisó de gèneres comporta. Són dones exitoses, sexualment actives, sovint amb relacions amoroses múltiples. Hi trobarem, també, els mascles predadors de noietes, els que fugen del compromís i, no patiu, a d’altres que no s’avergonyeixen de demostrar la seva debilitat. Fins aquí, els arquetips antipatriarcals. Però atenció, malgrat la crítica al sistema masclista i capitalista en què vivim, també s’hi qüestionen certes formes d’oposició. Feminisme, periodisme i moviments anti-sistema s’emmirallen en un món massa neocon per a no ser-ne absorvits. Vegeu la casa on viu la Purity: un niu d’incomformistes que prou feina tenen en aconseguir fer-se el sopar.

I fins aquí l’aspecte de la creació (o com a mínim de gent preocupada per a crear un món millor). Anem cap als destructors, cap als extremistes, doncs. Parlàvem de dubtes morals, fa un moment. Es pot crear un món millor sense destruir-ne res? Ens cal ser radicals davant de la injustícia i l’abús? Potser necessitem donar una altra volta a la clàssica pregunta sobre la fi i els mitjans? En un moment donat es diu: “em fa ràbia que sigui la mena de 'feminista' que fa que la gent no respecti el feminisme”. Hi ha bons i mals feminismes? O és que la lluita social compromet massa íntimament com per a saber separar-la de les relacions personals?

En el cas de l’egomaníac filtrador de notícies Andreas Wolf, la seva polaritat, el seu grau de fredor (de la RDA) el fa manipular a qui es creua en la seva vida amb conseqüències tràgiques, d’igual forma que l’Anabel, artista multimilionària ho farà amb els seus éssers estimats. La idea de situar un mascle alfa i una femella ídem als marges del seu elenc (qui és més pur que un extremista?) em sembla bona, però cal pintar-los d’una manera tan poc versemblant? L’Andreas Wolf (aquest nom d’home-llop és necessari?) és tan caricaturesc, que sembla un James Bond reloaded. Quant a l’Anabel, la insistència amb què es descriu la seva perversitat fa pensar en una malvada de Disney o en la típica revenja contra una ex. Destructors, d’acord, però hi ha dolents molt més seductors.

Malgrat tot, del ventall de grisos que hi ha entre aquests dos blanc-o-negre brollen els seus millors personatges; la Purity, la Leila i en Tom tenen aquella textura de carn i suor que arrelen al lector en l’argument. I, sobretot, el que més m’agrada de Franzen: la seva valentia, el seu mullar-se tan poc postmodern, (us ho havia dit?) en la línia dels monstres Tolstoi i Dostoievsky.

La fidelitat, la identitat, la integritat, vistes des de la perspectiva d’internet, des de la perspectiva de gènere, des de la rauxa adolescent. Un Franzen actualitzat, que potser es vol acostar a aquell mite de la novel·la americana del segle, incidint allà on hi ha el gran conflicte en aquest món globalitzat del XXI: dins de casa.

Fotografia de portada: Tim Robinson
Text: Anna Pantinat 
Correcció: Rosa Molinero Trias