29 de gen. 2016

EL WATUSI TORNA A BALLAR


Vaig llegir El día del Watusi el desembre de 2013 però feia anys que en sentia a parlar. Francisco Casavella, el Watusi, Fernando Atienza. Sonaven en el meu entorn recurrentment, com si fossin persones amb les que m’havia de creuar a qualsevol bar de la ciutat. Uns mesos abans Els Surfing Sirles havien publicat el seu segon elapé, Romaní, Semen i Sang on hi havia una cançó-homenatge, i va coincidir amb que acabava de fer trenta anys, estava sense feina i tornava a viure –temporalment– a casa dels pares. Un bon quadro. I moment ideal per començar el llibre del qual tothom parlava. Vaig adonar-me que El día del Watusi no n'era un, n’eren tres, i que fins i tot els podies comprar per separat, però tenia tant de temps lliure que no va importar-me gaire la idea d’enfrontar-me a les més de 1000 pàgines de la trilogia unificada. Crec que va ser en Martí Sales qui em va advertir, “al principi no entendràs res”, i tenia raó. Vaig llegir la introducció –a posteriori, cabdal per entendre la història– amb pressa i corrent per canviar el Tibidabo per Montjuïc, per conèixer el Fernando, i el Pepito el Yeyé.

Durant els dies posteriors vaig viure absolutament obsessionat amb ells. Un recorregut per la Barcelona dels "putiferis" més bruts, les barraques més decadents, les famílies gitanes més perilloses, les batalles a la platja amb les gangs més llegendàries. 24 hores, les del dia del Watusi, on hi passen tantes coses que costa assimilar, que costa inclús parar a respirar. Un ambient lúgubre de passats que fan mal i futurs que són no futur. I de ball, molt de ball. Com la magnífica portada d’aquella edició de la primera part de la trilogia, Los Juegos Feroces (Mondadori, 02), una figura elegant que traspassa classes socials, estudis i posició. Elegància innata, ball innegociable a l’Spanish Harlem, on el Watusi també era una mite. Sempre amb la seva jaqueta de cuir, on hi posa, com cantaven els Sirles, Watusi 65, recordant als Ghetto Brothers, als Teddy Boys d'Absolute Begginers o als nois de The Wanderers del Richard Price.

Enllaçant amb l’escriptor del Bronx, El día del Watusi també té coses de The Wire, no la seva magnitud però sí la seva coralitat i part de trama cronològica. Casavella va crear una sub-món gegantí, com si jugués una partida als Sims. Allà hi havia dolents molt dolents, buscavides desaprensius, "fulanes" que eren mestresses de vida i un ambient de violència extrema i inherent en una Barcelona que, com s’ocupa de descriure Casavella, va desaparèixer, primer amb la mort de l’ogre, i tot seguit després dels Jocs Olímpics. Alguns diuen que aquesta és la gran novel·la de Barcelona, no ho sé, però si que consolida a l’autor a l’Olimp dels grans cronistes de la ciutat a la transició. Allà, amb Mendoza, amb Marsé i amb Montalban. I tornem a The Wire i la seva coralitat, Casavella va descriure barris (les xaboles, el xino, la Sagrada Família), la màfia gitana, la policia, les bandes, la política, l’exèrcit, el món de la cultura, les drogues. En aquelles més de mil pàgines hi era tot.



Mai he acabat de tenir clar si em serveix aquella dita que diu que tal llibre, o cançó, em va canviar la vida. A mi El día del Watusi no me la va canviar pas, la veritat. Però sí que va ser l’amic que necessitava, l’acompanyant i el consol. El millor psicòleg. A El día del Watusi vaig entendre que després de El día del Watusi hi havia redempció i també un futur. Potser aquelles 24 hores ens perseguirien per tota la vida, i viuríem amb un pes a l'esquena, de vegades quasi insuportable, altres quasi imperceptible. Però hi havia un demà, i això és el que comptava llavors.

Aquest divendres a partir de dos quarts de vuit de la tarda es presenta la reedició de El día del Watusi de Francisco Casavella a la llibreria Calders de Barcelona. Està publicada per Anagrama i compta amb els pròlegs de Kiko Amat i Carlos Zanón i l’epíleg de Miqui Otero. Aquí trobaran tot el programa d'actes.



Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Jordi Garrigós 
Correcció: Pol Camprubí