23 de des. 2015

UNA MERDA NADALENCA PERQUÈ ELS DESGRACIATS DE GENT NORMAL TINGUIN UNA PICOSSADA DE VISITES (per VALERO SANMARTÍ)


25 de gener
Comencen les festes amb el tronc de Nadal, una tradició celebrada amb gran il·lusió que ensenya als nens la molt equivocada lliçó de que amb violència poden aconseguir tot allò que desitgin. No tinc res contra aquesta màxima en termes ideals, però els catalans, sempre que hem intentat aconseguir alguna cosa mitjançant les garrotades, hem acabat fent el pena. Només cal citar el cas de Terra Lliure perquè tots m’entengueu. Són moltes les rutines del Tronc de Nadal que em resulten pesaroses i dignes de compassió:

- Fer-li cagar monedes de xocolata polsegosa per pura tradició, per fer combregar als nens, acostumats al paradís de dolços industrials que els ofereix el capitalisme, ben assortit d’Oreos, Bollycaos i Pandilla Drakys, amb galindaines de la més baixa estofa. Si se’ls estafa i se’ls pren per idiotes, després és normal que prefereixin el Halloween a la Castanyada. I amb ressentiment.

- Fer cagar el Tronc de Nadal als adults, que sempre ho fan amb desgana, obligats a seguir un ritual totalment absurd que els deixa en ridícul per torns davant tota la família.

- Fer-li cagar torrons i massapà pels nens, amb els últims petarrots del tronc, uns dolços ja previstos dins de la despesa nadalenca que només gaudeixen els adults més obtusos i que, amb la roïna intenció d’eixamplar la festa, com si la casa fos més acabalada del que realment és, només desencanten els més petits, que corren inútilment a mullar el bastó amb l’esperança que els deixi una Playstation 4 que mai arribarà.


- Fer-li cagar mitjons i pijames, un inútil intent per encaixonar dins dels tendres caps dels infants que l’orgia consumista del Nadal no és incompatible amb l’obtenció de regals pràctics i anodins que els seus pares els comprarien de totes maneres a les rebaixes.

- Alimentar-lo amb pellefores de plàtans i mandarines, un costum que només ensenya als petits que tractar obstinadament a algú com la puta merda és el camí per extreure el màxim rendiment de les seves virtuts.

A ca meu el Tronc de Nadal mai ha cagat res de profit. El meu pare s’amagava sota la manta i després de bastonejar la soca acompanyant-ho amb cantarelles nadalenques apareixia amb la cara coberta amb una màscara de Xesco Boix i ens clavava a tots una pallissa de por. Així ha estat fins al dia d’avui i les lliçons extretes d’aquesta pràctica inclement ha contribuït enormement a la formació del nostre esperit crític i desencantat. Amb els anys els més joves de la família hem acabat tornant-li la pilota i masegant-li amb els punys i sense cap mena de compassió les hòsties que hem rebut. Però l’home s’entossudeix a repetir aquest costum a pesar que el deixa malaurat i prostrat al llit totes les festes. Però nosaltres només podem agrair-li aquest ritual que referma la convicció, any rere any, que consumar la mort del pare una altra vegada per separar l’admiració amb data de caducitat que tot fill professa irremeiablement pel seu progenitor, a pesar que, o precisament perquè el seu exemple i ensenyances constitueixin un gec de bajanades sense sentit, constitueix una ensenyança pedagògica de valor incalculable.



26 de desembre.

Sant Esteve, una festivitat consistent a empaquetar canelons amb les deixalles del tiberi de Nadal. A la Catalunya Nova no tenim per costum celebrar-lo perquè no ens queda res del dinar del dia anterior. No ens podem permetre el luxe de deixar-nos res per menjar degut a la misèria a la que ens sotmet l’expoli dels nord. Els canelons els servim al dinar del 25 i els preparem amb les escombraries que a la Catalunya Vella alimenten al Tronc de Nadal. Ossos de pollastre, verdures podrides, pa sec, tofu, llard, el plàstic que embolcalla els torrons i fins i tot preservatius usats, butlletes de Ciutadans i el disc de la Marató. Però algun dia revertirem aquesta situació perquè los del sud us matarem a tots i a Sant Esteve menjarem canelons farcits de gironí. La venjança espera, la gana creix.

28 de desembre.

Són els Sants Innocents però aquí celebrem l’amic invisible. Enrotllo paperets reciclats i els embolico amb paper d’alumini. Quan els receptors obren i desfan els plecs llegeixen spoilers de l’última pel·lícula de Star Wars com “Kylo Ren mata Luke Skywalker a la segona meitat d’El despertar de la força”. Com que jo sóc el meu mateix amic invisible, i ja he vist la pel·lícula, res té massa sentit. Però vosaltres potser encara no heu anat al cine i ja us ho heu menjat. Foteu-vos. Si tant us importa, ja l’hauríeu vist.



30 de desembre.

Per fi arriba el dinar d’empresa. Els odio. Us explicaré una història relacionada amb els dinars d’empresa. Quan tenia 18 anys i era un jove tímid i inexpert, em van convidar a una sopar d’empresa a la qual m’havia endossat mon pare per traure’m quatre duros mentre estudiava. Només hi feia feines puntuals, però per deferència m’hi van invitar. El cap, un subormal de sucar-hi pa, ens va anunciar que el lot de Nadal el rebríem el dia del mateix sopar. Després de menjar ens va assegurar el que tots imaginàvem. Que ens convidava a putes. No tenia cap reputa gana de formar part d’aquest lamentable espectacle de reafirmació masculina, i li ho vaig comunicar de forma subreptícia, tot empatollant-me mil excuses. Al final va desistir i tots van entrar al bordell mentre jo bevia cervesa al bar del davant. Van sortir al cap d’una hora. El cap, animat per la buidada d’ous, l’alcohol i la farlopa, em va preguntar què em passava. “Ets marica?”, va aventurar.

Al moment em va semblar que l’imbècil m’havia fet albirar el caminoi per escapar de la proposta. “Sí”, vaig mormolar. “No passa res. No et quedaràs sense estovar el carquinyoli”, va concloure decidit. Vaig intentar fer-lo desistir sense èxit. Després de moltes trucades va aconseguir la direcció d’un puti homosexual i va demanar quatre taxis perquè tots continuéssim la festa prop d’allí mentre jo descarregava el collonam. No sabia com sortir-me’n i li vaig seguir la veta. Vaig pujar a una habitació amb un mulato la cigala del qual treia el gland pel camal del pantaló. Un cop ens vam quedar sols, vaig intentar explicar-li l’embolic. Que no em venia de gust remullar-la pagant i que m’havia empescat tot això de l’homosexualitat perquè el cap em deixés en pau. Primer va semblar comprensiu amb la situació. Assentia amb el cap i m’acariciava el genoll. Però en acabar el molt idiota es va emprenyar. Va abaixar-se els pantalons i em va increpar. Com podia ser que no m’agradés aquell portent? Era un homòfob de merda? Tenia alguna cosa en contra l’atracció sexual entre homes? Li vaig assegurar que no, que no, una vegada i una altra. I era veritat. Però no em venia gens de gust tastar-lo a canvi d’una transacció econòmica. Pero el prostitut semblava tan ofès que, finalment, per fer-lo callar, vaig acabar mamant-li la polla fins que va ejacular al cap de mitja hora. Suposo que havia estat un dia dur i li costava excitar-se com calia. Em va donar les gràcies. El cap li va pagar i després va enredar els dits amb els rínxols del meu cap, cofoi amb la trangressora concessió sexual que acabava de protagonitzar, encara que en un paper secundari. Vam continuar bevent cubates de gorra i fotent-nos ratlles fins que vam caure morts.

Aquell dia vaig aprendre que s’ha d’anar sempre de cara si no vols acabar, sense voler-ho, mamant cigales a un bordell d’homosexuals. Que amb el temps els he acabat freqüentant, i amb orgull. Però llavors hauria preferit ser al llit tapat amb una manta i fumant un porro mentre feia un solitari al Magic.

Des d’aquell dia mai més he celebrat un sopar d’empresa. També perquè jo sóc la meva pròpia empresa, i aprofito el dia per pimplar-me sol a casa una ampolla d’Estomacal Bonet tot escoltant la discografia de Fleetwood Mac mentre reafirmo l’estatus laboral aconseguit aquell any. Em miro al mirall, en calçotets, i em dic en veu alta: “Quines tetes. Que bona que estàs, Valero. Quin mamellam”, i intento encastar-me sense èxit el cap entre els pits que no tinc. Perquè no estic gordo. No tinc greix als pectorals. Però no em digueu que mai no ho heu provat.



31 de desembre.

Res a celebrar. Avui passeja pels carrers de Catalunya l’Home dels Nassos, un personatge folklòric que em desperta tristesa i un profund rebuig cap al caràcter català. L’Home dels Nassos és un tio que cada 1 de gener es desperta amb 365 nàpies, però en perd una cada dia de l’any. O això diu la llegenda, perquè aquí només permeten que surti d’on sigui que el tenen amagat quan tan sols li’n queda un, de nas. En lloc de celebrar un fet extraordinari, el de la meravella biològica de posseir més d’una protuberància nasal, els catalans prefereixen lloar-lo quan l’Home dels Nassos es converteix en una persona normal i corrent, amb un sol nas, l’últim dia de cada desembre. Aquest elogi de la mediocritat tan típic del país m’enravena. La insubstancialitat, tot i la seva naturalesa, constitueix un tema notable d’exploració psicològica i artística. Penso què han fet amb ella a altres llocs, com a la República Txeca, on de l’adotzenament va florir l’obra de Kafka. En canvi, aquí amb això no saben fer-ne res més que plantar-li un capgròs amb un sol nas al tonto del poble i aviar-lo a repartir caramels entre els nens. Tot és gris a Catalunya. La grisor també és grisa. Fins i tot una de les obres més importants de la seva literatura és diu “El quadern gris”. Gris.

Ah, també és cap d’any, un dia molt important, a Flix, que es diferencia dels de la resta perquè per passar la nit et compres dos grams de farlopa en lloc d’un.



1 de gener.

Encara no s’ha acabat el món. Però si els jueus confien des de fa milers d’anys en l’arribada del Messies, jo en puc esperar-ne un altre a veure si cau l’Efecte 2000. De moment només porta 16 anys de retard i, per tant, em sembla una falòrnia molt més de fiar que el conte dels jueus, al qual esperen des d’abans de Crist.

Després d’una nit d’alcohol i drogues sense sentit, vaig a dinar amb la família amb una cara més cadavèrica que la de muns iaios, centenaris tots ells. No he dormit. Em dutxo i escuro les restes de cocaïna. Una poderosa sensació de recobrament vital m’envaeix el cos i s’esfuma al cap de dos minuts. Sec a taula i voldria vomitar-me a mi mateix. M’adormo i em desperten. Em cau el menjar de la boca i m’han de netejar la camisa. Pot ser que en un moment em cagui a sobre i m’hagin de tornar a dutxar. Però als pares això els reconforta perquè els retorna el nadó ingenu i desvalgut que vaig ser algun dia. Es senten valuosos i això es important. Seguim amb la comèdia fins que decideixen tancar el teló i portar-me al llit perquè la ressaca mori sense més pirotècnia incòmoda per la resta de la família.

Em llevaré a una hora absurda, potser a les 10 de la nit o les 4 de la matinada. Un tel de depressió em neulirà els nervis. M’aniria bé pelar-me-la per ejacular una mica de tonteria química ressacosa però el poder combinat de la coca i l’alcohol m’haurà deixat les polles com uns smacks de Kellog’s, com el cap d’un cuc de seda, com uns grefusitos estovats amb Fanta. Ja m’enteneu.

Del llit estant, estirat i amb el portàtil sobre les cames, miraré “La Jungla de Cristal”, “La Jungla de Cristal 2”, “La Jungla de Cristal 3: La Venganza”, “La Jungla 4.0” i fins i tot “La Jungla: Un Buen Día para Morir” seguides, mentre encadeno un cigarro rere l’altre i els apago al cendrer que reposa sobre el teclat del portàtil.

A partir d’avui, cap dia podrà ser pitjor que aquest, i així acompleixo amb èxit el meu ritual de traspàs anual.



5 de gener.

Porto dies intentant convèncer per Twitter als de la CUP de Sant Cugat que seria una idea molt revolucionària i transgressora que aquest any, a la cavalcada dels Reis, Melcior i Gaspar fossin dos negres pintats amb pólvore de talc, per protestar contra la tradició d’embetumar la cara d’un caucàsic autòcton per representar el rei Baltasar. Em fan cas, entusiasmats de poder unir tradició i revolució en un sol acte. Veig per la televisió que els nens han descobert l’enganyifa dels pijos (gentilici de Sant Cugat) a la primera ullada i han atabalat els seus pares amb plors i preguntes incòmodes. Els progenitors, rabiosos, han acabat perseguint a pedrades la cavalcada de la CUP. Però tothom sap que no hi ha revolució sense llàgrimes ni incomprensió.

Surto a contemplar la cavalgada de Reis de Flix. Difresses comprades als xinos. Siluetes d’estrelles configurades amb bombetes foses. Tractors que arrosseguen piles de regals mal embolicats que deixen a la vista de tothom que es tracten de caixes de fruita i detergent. L’alcalde i els regidors, conegut per absolutament tothom, abillats de qualsevol manera com si fossin els Reis Mags. S’ha de ser molt incrèdul, o molt idiota, per empassar-se aquesta camama. Sembla que en lloc d’Orient vinguin del barri gitano de Móra la Nova.

Els patges llancen carmels als espectadors i jo els recullo i els els torno amb ràbia. Li buido l’ull a més d’un. Cap agressió sense resposta.



6 de gener.

Mai he rebut cap regal de reis. El meu pare em va ensenyar a desconfiar de tres monarques que arribaven d’Orient, terra de comunistes i d’integristes islàmics, que et portaven regals depenent de la teva conducta durant l’any anterior, basada en unes premises morals vagues, mai explicitades. “Estimats Reis de l’Orient, aquest any m’he portat molt bé”. Sí, clar. Molt bé segons què. El meu pare, des que tinc consciènca, i abans i tot, va canviar les figures dels reis Melcior, Gaspar i Baltasar, per la de tres monarques filòsofs: Kant, Confuci i Aristòtil. Em va advertir que mai rebria un sol regal si no cenyia el meu comportament als imperatius ètics de les seves obres. Vaig intentar llegir-les però no vaig entendre res. Era un nen, hòstia, no un puto freak.

La gràcia de tot plegat era que el meu pare tampoc les havia llegides, però sabia que, per molt que m’hi esforcés, tampoc entendria res i que, per tant, viuria amb el dubte constant d’haver fallat en algun moment o altre durant l’any. Així que sempre que obria aquell paquet enorme, embolicat amb pàgines de l’Avui, sabia que en sortiria mon pare amb una màscara de Kant, Confuci o Aristòil, i m’estovaria l’esquelet, perquè el carbó no li semblava un càstig prou gran. I així s’estalviava els regals de cada dia de Reis. Amb els anys m’hi vaig acabar tornant. I encara ho faig. El pobre home encara no s’ha refet de la tonyina del Tronc de Nadal, però continua aferrat a la tradició. No hi tinc res en contra. Encara em falten moltes hòsties per sentir que la meva venjança infantil ha quedat sadollada.

Família. Cadascú té la seva i em sembla injust jutjar els seus costums i jocs de poder. Espero que feu el mateix.

Després està el tema del tortell de Reis, amb un bocí on, enterrat sobre un glop de nata, s’hi troba una figureta que sembla pintada i escolpida amb els peus per un retardat sense braços votant d’Unió. Ni a un nen bosni li semblaria un objecte digne de ser conservat, i molt menys el premi que comporta, una corona malgirbada que ningú és capaç de lluir al cap més de cinc minuts sense sentir que la seva dignitat ha quedat fatalment trepitjada. Per això fa un parell d’anys vaig enginyar una nova versió.

En lloc de rei i fava, amago dins del tortell un clau de ferro rovelat amb verí d’escorpí. És una barreja entre el tortell de Reis i la ruleta russa, i cap familiar pot aixecar-se de la taula fins que cadascuna de les seves engrunes ha estat engolida. Inevitablement, algú acaba amb el clau perforant-li la tràquea, i mor al cap de pocs minuts. Però llavors tots plorem el seu traspàs i ens oblidem de les seves tares, que són moltes, com les de tots éssers humans, perquè som una espècie tan hipòcrita que només som capaços de fer abstracció dels vicis d’algú i celebrar les seves parques virtuts quan aquest ens abandona. Però així aconseguim valorar-lo, encara que sigui en el seu llit de mort, amb la boca plena d’escuma i els ulls plens de sang mentre ens maleeix a tots, víctima d’un fat arbitrari. I el Nadal, llavors, en aquesta festivitat postrera, cobra el seu sentit, el d’estimar algú de forma gratuïta i despòtica, encara que sigui un grapat de dies a l’any, només perquè ens hi amarra un vincle de sang que no hem escollit.

Bon any, feliç any nou i pizzes Tarradelles pels vostres pitjors enemics.

Fotografia de portada: Google imatges
Text: Valero Sanmartí
Correcció: l'autor ha demanat no ser corregit

3 comentaris:

roco ha dit...

aqui se folla?

Mercè J . Mateos ha dit...

M'encanta el dia 31 i el dia 6 brutals...encertadíssim ��

Mercè J . Mateos ha dit...

M'encanta el dia 31 i el dia 6 brutals...encertadíssim ��