31 de des. 2015

TOUCH SCREEN: TOCAR AMB LA PUNTA DELS DITS (per ARIADNA GUITERAS)



Avís en forma d'introducció: per aquest article m'he proposat fer un exercici obert de comprensió, on recuperar la figura de la dona que es posa crema cada matí* de la qual parlava a l'article anterior i que utilitzava com a exemple per comprendre els dispositius de control dels cossos mitjançant les ficcions de salut i bellesa. Tot plegat, per estirar la imatge una mica més, a veure si surten forats, com quan tibes d'un xiclet, de les dents fins la punta dels dits, amb el risc que s'esquerdi.

Apple patenta gestos a l'aire. Fa uns dies em van explicar l'obra d'un artista de qui no aconsegueixo recordar el nom. El que sí recordo és que es tractava d’una coreografia a partir de gestos patentats per Apple, i que vaig pensar que seria una mena de versió tecno-actualitzada de la Hand Movie (1966) d'Ivonne Rainer. Imagino que els gestos a l'aire d'Apple ja es deuen aplicar a alguna banda que no és la meva. Però els gestos que m'interessa pensar aquí són els que precedeixen als aeris, els que activem cada dia quan acariciem les pantalles. La punta dels dits llimada del roce. La carn i el vidre. La punta dels dits: que toca el trackpad després de tocar el clítoris. Humida, enganxosa, palpitant, que tant penetra la carn com rellisca sobre la pantalla. El teclado está pegajoso** diu la Maria Llopis.


El més segur és que hi hagi restes de fluids gelatinosos a l'iPad de la dona que es posa crema cada matí. M'agrada imaginar que es toca tant la cara com el cony. En una mena de transmissió tàctil, la informació passa de la pantalla, als dits, al cos, en un intercanvi potencialment plaent i alhora violent. Recordo un joc que feia de petita que consistia en fregar el dit índex sobre la mà d'una amiga fins que ella digues prou. A base de repetir el que en un inici semblava carícia, al final es convertia en cremada i més tard en cicatriu.

La informació que mira la dona que es posa crema cada matí a Youtube es composa, per exemple, de vídeos amb títols com “Beauty Morning Routine”, “Face Gymnastic” o “Cómo hacerse un lífting sin cirugía”. És igual on se situï ella, el cos amb el qual li respon Youtube és un cos estereotipat, blanc i occidental (o sinó occidentalitzat). Un relliscós flux d'informació que pertany als qui tenen la tecnologia al seu poder, i això son les grans empreses transnacionals, que interpel·la al cos que es troba a l'altre banda de la pantalla i el travessa. El cos travessat que pot ser el de la dona que es posa crema cada matí però també el de qualsevol altre -el meu o el teu- és un cos “lluny d'una essència biològica: és l'encreuament entre forces intenses, és una superfície en què s'inscriuen codis socials”***.



És un cos artificialment construït, probablement sense cirurgia, però amb la mateixa violència que suposa el tall d'un bisturí a la parpella. Ella es lleva cada matí i s'acaricia la cara, de la mateixa manera amb la qual el dit índex ens fregava la mà fins a cremar la pell, la dona que es posa crema cada matí repeteix obedient els moviments, es modela insistentment la cara fins a arribar a la ferida, a la incisió.
* Repositori de vídeos del Youtube que emmarquen la cosmologia de la dona que es posa crema cada matí. En línia. 
**Llopis, María. Conferencia Congreso Cimuat sobre mujeres y tecnología, Universidad de Valencia 201. En línea.
*** Braidotti, Rosi. Un ciberfeminismo diferente. En línia
Ariadna Guiteras (artista visual especialitzada en performance healthy i, per sobre de tot, Nenaza). @ariadnaguiteras

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya 
Il·lustració: Alba Feito   
Text: Ariadna Guiteras
Correcció: Pablo Gerschuni