15 de des. 2015

LLEGIR I ESCRIURE: NOSALTRES (de IEVGUENI ZAMIATIN)

Nosaltres
Ievgueni Zamiatin
Any: 2015
Editorial: Males Herbes
Traductor: Miquel Cabal


“I la més gran de totes les mentides s’amaga en una paraula, i aquesta paraula és ‘Nosaltres’. Perquè aquesta oculta un monstre. [...] Perquè un home pot ser malvat, però a deu milions d’homes com ell, reunits, se’ls anomena bons. Perquè un home pot ser un neci, però a deu milions com ell, reunits, se’ls anomena savis. Perquè un home pot ser esclau, però deu milions d’esclaus formen un sant.”  
Vivir d’Ayn Rand 

He de dir que la novel·la de la politòloga i filòsofa Ayn Rand (Alisa Zinóvievna Rosenbaum) va disparar-me totes les alarmes, però sap descriure com ningú l’horror que a vegades comporta la paraula Nosaltres, que tant pot vincular-se amb germanor com ser discriminatòria (quan diem nosaltres sí, però no vosaltres). Tal com la pell de la serp es muda, la disfressa d’aquest mot aviat dóna la força als ‘bons’ com la raó als ‘dolents’. Va ser aquesta ambigüitat que va fer que la novel·la de Zamiatin fos prohibida a la Unió Soviètica, tot i que ell al·legava que havia estat començada 9 anys abans de 1921 (data de la seva primera edició) i de mica en mica també va ser coartada la seva capacitat per publicar altres obres. L’autor rus va acostar-se durant la seva joventut als bolxevics –el nom dels quals, ben mirat, no deixa de ser un sinònim de la paraula Nosaltres (membre de la majoria)–, però va mantenir l’ull crític. Ni tsaristes ni soviètics el van fer seu, i el van vetar, mentre que Huxley i Orwell se’n nodrien amb gust per escriure els seus propis jocs mirall entre la realitat i la ficció.

La novel·la és el dietari d’una transformació dins l’ànima humana del protagonista, en D-503, que, com Zamiatin, és enginyer (aeronàutic en comptes de naval) i viu dins la dictadura de l’Estat Únic que ha derrotat la fam i l’amor en la que denominen l’última revolució. Però com reflexiona Ievgueni a través de les veus dels personatges, com pot una revolució ser definitiva? Si els números són infinits, és per poder comptar totes les que vindran. Que cap revolta es converteixi en la darrera no sigui un al·licient per anul·lar la lluita.

La revolució final que ha originat aquest nou ordre mundial, seguint un sentit de l’humor sàdic, es va iniciar en la branca més radical del catolicisme, segons apunten algunes pistes distribuïdes hàbilment al llarg de la lectura: “A l’antiguitat, això ho van comprendre els cristians, els nostres únics (tot i que molt imperfectes) predecessors: la humilitat és una virtut, mentre que l’orgull és un defecte; el nosaltres surt de Déu, jo surt del dimoni.”

Atacaren doncs la seva idealització de diable, no ens expliquen amb quines armes, però sí el resultat de la victòria: “El Déu dels antics i nosaltres seiem de costat a la mateixa taula. I tant! Hem ajudat Déu a derrotar definitivament el dimoni, perquè va ser ell qui va empènyer els homes a infringir la prohibició i a tastar la funesta llibertat. [...] I nosaltres li hem esclafat el caparró: nyac! I au, vet aquí el paradís un altre cop. Tornem a ser innocents i ingenus com Adam i Eva. El Benefactor, la Màquina, el Cub, la Campana, el Gas, els Guardians: tot això és bo, tot això és grandiós, magnífic, noble, elevat i cristal·linament pur.” La seva ironia es converteix en credibilitat, i Zamiatin ens condueix tan bé cap al nucli dels dilemes del protagonista que en alguns moments fins i tot m’arriba a convèncer: puc fugir del pecat i d’haver de prendre decisions? Puc viure en una pau temperada i absoluta? Aquí la sàtira és una peça fina amb les cantonades delicadament afilades per ferir-nos amb un tall net.

Com ho aconsegueix? La peça està molt ben jugada. Ens trobem amb en D-503 que ens interpel·la directament, amb l’excusa que escriu un diari que servirà per explicar el nou ordre als habitants de planetes inhòspits que han de ser conquerits per la nau que està construint. Ens arriba, doncs, a través de l’humor (“Quina feinada que suposava pels nostres avantpassats. Podien crear únicament quan tenien atacs d’inspiració, una forma desconeguda d’epilèpsia” ) i les nostres pors internes (“Us creieu que morireu? Sí, l’home és mortal, jo sóc un home, per consegüent... No, no vull dir això; això ja ho sabeu. Pregunto si us ho heu arribat a creure mai, això, si us ho heu cregut d’una manera definitiva, no amb el cervell, sinó amb el cos, si heu notat que un dia els dits que ara aguanten aquesta pàgina seran grocs, gèlids...” ).

Vivim el despertar dolorós d’en D-503, és el part de l’esperit, i ens qüestiona el nostre: “Em sento a mi mateix. Però només un ull amb una brossa, un dit arrencat o una dent malalta poden sentir-se, poden tenir consciència de la individualitat: un ull, un dit o una dent sans és com si no existissin. No queda clar que la consciència individual és una malaltia?”, provocat per una dona que el trastoca a ell –i de rebot a nosaltres!–, perquè l’autor aguanta la incògnita fins a l’últim moment, com si ell mateix no conegués la resposta i el desenllaç s’acosta veloç, frenar-lo “és el mateix que posar una mà al canó i pensar-te que podràs aturar el tret.” És de les poques històries on les apostes sobre com es desencadenarà l’últim acte estan igualades. Hi ha escenes de sexe, de desig i d’obsessió absolutament realistes, però cap et dóna una pista fiable sobre el destí que està per venir.

És una llàstima, perquè poques obres de Zamiatin es poden trobar traduïdes, i algunes d’elles desmereixen, sense l’acurada traducció d’en Miquel Cabal, que sap transmutar a la nostra llengua la riquesa lingüística des russoss. Cal dir que l'autor, a cada etapa de la seva vida guanya un nou interès. Quan a la maduresa opta pel realisme, es converteix en un hàbil pintor, que amb poques paraules sap construir un relat colpidor. Si després de llegir aquesta recomanadíssima Nosaltres teniu més ganes de trobar històries seves que us corprenguin, us recomano també La Inundació.

“Diuen que hi ha flors que floreixen només una vegada cada cent anys. Per què no n’hi ha d’haver que floreixin un cop cada mil o cada deu mil anys? Potser fins ara no n’hem tingut mai notícia perquè aquesta ‘vegada cada mil anys’ és precisament avui.”
 D-503

Fotografia de portada: Edu Vila
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Marta C.