28 de des. 2015

LLEGIR I ESCRIURE: HIJOS DEL ÁTOMO (de VV.AA.)

Hijos del Átomo
VV.AA. 
Any: 2015
Editorial: Alpha Decay

Llarga vida a la mutació!

Abans de tot haig de confessar una intimitat: jo de ben petit volia ser Lobezno. Suposo que tot nen, en algun moment de la seva tendra infantesa, confón la seva realitat amb la dels seus herois. Recordo que vaig arribar a fer-me (o com a mínim intentar-ho, amb resultat deficient) unes urpes amb palets xinesos i fixades, maldestrament, amb esparadrap. Després em vaig enfundar en una samarreta ataronjada i em vaig enfilar a una cadira sota l’atenta mirada del meu nèmesi circumstancial: el gat de casa. Tot plegat, força inconsistent i destartalat però suficient per fantasiejar una estoneta. Ja se sap… Vist avui, des de fora, pot arribar a resultar patètic però en aquell moment tot tenia un sentit mític. El temps va anar passant, els ídols han anat canviant, però ni tan sols m’han crescut les patilles (sóc d’aquesta classe d’humans) i he hagut d’anar abandonant el somni infantil de mica en mica.

Tot i les meves peripècies passades, actualment em considero un civil del còmic. Consumidor eventual i despreocupat, la historieta ha estat sempre present a la meva vida de manera transversal però intermitent. Mai he creuat la frontera del fan però sempre he tingut algun tebeo sobre la taula. Saltant d’un estil a un altre, es podria dir que el meu gust s’ha eclectitzat amb el pas dels anys. El que sí que he pogut observar és com el còmic de superherois tradicional ha experimentat una transformació pel que fa als seus canals de difusió i la manera com s'ha resituat dins la nostra societat. Quan jo estava enfilat a la cadira retant al felí desconcertat, el còmic de super herois de tall clàssic tenia dues úniques tipologies de lectors: els nens i els freaks (en aquella època no existia la paraula i eren simplement aficionats integristes del gènere).

Un dels principals motius de la democtratització del món dels superherois va ser el cinema. Primer va arribar Superman de la mà de Richard Donner, encara de manera molt embrionària. Després, el Batman de Tim Burton va presentar els éssers disfressats al gran públic. Més enllà de les grans obres de culte que paral·lelament s’anaven publicant en paper, els superherois van transcendir el seu vedat per penetrar a cases on mai havien entrat. Acabem el segle amb un balanç notori en algunes puntes però encara molt tímid en general.

Serà a principis segle XXI quan comenci la veritable explosió dels superherois a escala popular. Justament serà la fundacional X-men de Bryan Singer l’encarregada d’inaugurar una nova era en la concepció del superheroi com a figura pop planetària. Juntament amb la reiniciació d’altres franquícies com Superman, Batman, Spiderman i un llarg etcètera de capçaleres de la Marvel, els grans estudis van portar els superherois a ocupar llocs que fins ara no havien freqüentat mai abans de manera tan rotunda com ara la publicitat, les joguines infantils o els estampats de les grans cadenes de roba. El fenomen s’estava extenent com una taca d’oli i els departaments de merchandasing de les editorials somreien satisfets. Ara tothom coneix la Marvel; més enllà dels nens i dels freaks. I això ha estat, en major part, gràcies a les pel·lícules i a la seva massiva propagació.

En aquest context de fenomen generalista, les estratègies de mercat han estat àgils i contundents i grans empreses com Disney han aprofitat aquets brou favorable per no perdre ni un sol minut alhora d’exprimir la gallina dels ous d’or. Però, tot s’ha de dir i, excepte algunes irregularitats inevitables, la traslació del paper al cel·luloide s’ha dut a terme, en la majoria dels casos, amb la màxima cura i la més absoluta fidelitat a l’original. Conscients de l’exigent i intrasigent públic que regeix el gènere (minoritari en xifres globals, però poderosíssim com a prescriptor) els grans estudis han anat amb peus de plom per no ferir sensibilitats i han intentat ser el més respectuosos possibles amb el sacralitzat olimp del còmic. Incursions com els Batman de Nolan o les noves produccions del Avengers han aconseguit trobar el seu lloc entre el judici amb lupa dels experts i el blockbuster més sucós.

X-men ha representat un paper capital en aquest escenari, jugant, en tot moment, una funció catalitzadora en l'esdevenir del gènere i arbitrant un panorama potent però, al mateix temps, amb tendència al descontrol. Llevat d’alguna relliscada que ara obviarem, la saga ha sabut navegar a través de gairabé 15 anys de vida cinematogràfica amb un rumb més o menys encertat i defallint només puntualment.

La gran virtut dels X-men és la seva flexibilitat i ductilesa per crear nous personatges en un univers que planteja unes premises casi infinites per imaginar noves mutacions que en conseqüència generin unes noves línies argumentals que ens permetin conceptualitzar inquietuds avantguardistes i preocupacions contemporànies. I així podríem seguir eternament. D’aquesta manera, la saga es converteix en una mina de complexa manipulació i d' inesgotables possibilitats creatives.

Després d’algunes passes vacil·lants, els X-men tornen a estar a l’alça gràcies a que Bryan Singer (responsable de les primeres entregues) ha tornat a prendre el timó de la nau amb mà ferma, rellançant la saga en un entorn, tot sigui dit, de dura competència.

Aquest assaig antològic que ens ocupa recull les particularitats, tribulacions, glòries i misèries d’una de les sagues més rentables de l’univers Marvel. Creada l’any 1963 per Stan Lee i Jack Kirby, X-men va començar el seu camí amb un èxit relatiu (molt menor al d’altres grups com Els venjadors o Els quatre fantàstics). La sèrie ha experimentat evolucions, ruptures, renaixements i reformulacions constants per acabar consolidant-se com una de les més riques tant argumental com conceptualment.

Amb l’encertat títol de Hijos del Átomo, Alpha Decay reuneix alguns dels més notables experts nacionals en el tema i cus una col·lecció de textos que tracten i analitzen el fenomen X tant des de la seva trajectòria historiogràfica dins del món del còmic, com a través d’alguns dels seus principals protagonistes com ara el messiànic professor Charles Xavier, el matitzat malvat Magneto o el mateix Wolverine (per tots conegut com Lobezno), entre moltes d’altres criatures amb excèntrics poders.

El llibre, tot i ser exhaustiu i especialitzat, es revela interessant en molts aspectes i capaç d’encuriosir als més profans. Tot i que en algun tram pot arribar a exhibir un excés de dades i referències erudites, també s’ha de dir que un assaig com cal ha de ser rigorós i ha d’estar documentat amb la profusió convenient per a l'ocasió. Tanmateix, penso que el conjunt ha sabut trobar un equilibri entre l'estil docte i la intenció més accessible.

Sense entrar en detall i per no fer esmena a cap dels autors en concret, dir que els editors han articulat el recull amb habilitat, tot modulant la naturalesa diversa dels textos i la varietat estilística de cada escriptor en un tot que, finalment, funciona com un entretingut estudi dels X-men a diferents nivells. El llibre s'afebleix, pel meu gust, en algun capítol desigual (comprensible en una obra composada per tants autors diferents) però, al capdavall, deixa un regust agradable i entusiasta amb un retrogust final que incita a la la reflexió i a la lectura impulsiva d’historietes, sensació per la qual l’obra acaba triomfant i acomplint la seva missió inicial.

Amb el trailer d’X-men Apocalypse ja nedant per internet sembla ser que aquesta colla de superherois es troben en plena forma i tenim mutants per estona. I alguns de nosaltres, ja adults (en cos, potser no tant en ànima), no ens atrevirem a pujar-nos a la cadira amb les urpes de sabre desplegades però, sense cap dubte, se’ns passarà pel cap i no ho voldrem reconèixer.

Fotografia de portada: Javier Arce 
Text: Carles Pradas 
Correcció: Rosa Molinero Trias