21 de des. 2015

LLEGIR I ESCRIURE: EL FRISO DE LA VIDA (d'EDVARD MUNCH)

El friso de la vida
Any: 2015
Editorial: Nørdica Libros
Traductors: Cristina Gómez-Baggethun i Kirsti Baggethun
¿Es el arte un
lirio que se arroja
a un vertedero
?
Edvard Munch
Vaig tenir l’oportunitat d’anar a Madrid per veure l’exposició Edvard Munch. Arquetipos que els comisaris Paloma Alarcó i Jon-Ove Steihaug organitzen al Museu Thyssen-Bornemisza des del 6 d’octubre de 2015 fins al 17 de gener del 2016. El friso de la vida va ser la millor guia que em podia emportar. Nórdica libros s’encarrega de dur a terme una impoluta edició en la qual s’inclou un pròleg de Hilde Boe, mentre que na Victoria Parra selecciona les pintures i textos que després la Cristina Gómez-Baggethun i la Kirsti Baggethun traduiran

Si diguéssim que El friso de la vida és una obra textual que ajuda a conèixer millor el treball pictòric de Munch, crec que cauríem en un error parcial. El llibre es comprèn d’un relat anomenat «El gato blanco» i quatre seccions: Aforismos y reflexiones sobre el arte, Apuntes y reflexiones sobre su obra, Esbozos literarios i, per últim, Diarios íntimos.

Les dues primeres seccions, efectivament, ens ajuden a comprendre millor part de les seves inquietuds artístiques. És a les seccions de Esbozos literarios i Diarios íntimos on he conegut un altre Munch, un autor de poemes que elabora tot un imaginari que no se serveix de cap suport físic, sinó només d’aquell purament lingüístic.

L’elecció del material es podria dividir en les dues parts esmentades; una en la qual es parla més des de la primera o tercera persona de la seva carrera artística i una altra amb la qual l’autor coqueteja amb la poesia de manera més íntima. Els temes i estructures es repeteixen força sovint potser és una manera de demostrar les obsessions que perseguien al pintor noruec. Òbviament és un llibre que està dirigit cap a un públic força específic: l’amant de l’art i/o la poesia, tot i que trobo que seria una molt bona manera d’introduir al pintor en qualsevol context i àmbit.

El friso de la vida ens submergeix plenament al món particular d’Edvard Munch, un món que explora com exportar les seves preocupacions al full en blanc o al llenç. Esbrinar com pinta Munch la melancolia pot ser una tasca complicada i és aquí quan el material textual ens ajuda a esbrina, per exemple, que hi ha una tristesa que l'arrossega sense voler quan recorda el passat:

los recuerdos me corroen
el pecho – tengo la sensación de poder
señalar con exactitud dónde tengo
la herida en el pecho está como abierta

El seu llenguatge pictòric i poètic és altament sintètic. Les seves pinzellades de traç gruixut mai no acaben de pintar tota la superfície del llenç el mateix succeeix amb tot allò que escriu: resta inacabat però el significat és complet.

La mort es troba àmpliament escenificada a l’obra de Munch. La sang, que s’escup als mocadors, parla i representa la malaltia que es va patir a la seva família: la tuberculosi. En el quadre Mare i filla (1897) sorprenia la vivacitat d’un vermell que impregnava tot el vestit de la mare, i que, aquest, a la vegada contaminava més subtilment el cabell de la filla. “Las nubes de color sangre gotean sangre”. Aquesta mort va seguida constantment d’un qüestionament de tot allò que significa per ell les creences religioses. Per Munch, sense cap mena de dubte, el Verb es va fer carn però es pregunta com i per què habita entre nosaltres.

A través de metàfores Munch intenta explicar les dimensions d’un sentiment com és l’amor que sempre deriva en dolor, pèrdua i gelosia:

Desde tus grandes
ojos negros
manos invisibles
conducen finos hilos
a través de las pupilas de mis ojos
y los retuercen
alrededor de mi corazón
Cuando me abandonaste 
sentí tirones
en el corazón 

La representació de la dona és un misteri objectivat en dos patrons bàsics: la dona pura, delicada i fràgil o la dona seductora i amenaçadora. L’autor s’oblida de la boca de l’estimada i només hi veu el seu somriure. Vol complaure-la i és ell qui assumeix un rol passiu en el qual sempre acaba decebut i enganyat.

Per últim, la natura és un mirall on es reflecteixen impulsos ocults: “La naturaleza no es solo/lo visible/para el ojo  también son/ las imágenes interiores del alma/  en la parte posterior del ojo . Les experiències anímiques no s’han de pintar a rostres per adquirir un significat.

A més a més, sorprèn l’empatia i patiment envers la natura que fa pensar en certes connotacions ecologistes. Munch escriurà: “nosotros no morimos, el mundo se nos muere”.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Montse Hervás 
Correcció: Rosa Molinero Trias