14 de des. 2015

ENTREVISTA A JOHN DARNIELLE (THE MOUNTAIN GOATS)



Va ser un interrogatori dur i dolorós, però no va caldre gaires eines de tortura perquè en John Darnielle, cabecilla de The Mountain Goats ens confessés detalls de la seva primera novel·la, Lobo en la camioneta blanca (Contra, 2015), que no havia explicat a ningú. Des de la seva fascinació per Mercè Rodoreda fins a aquelles parts que havien quedat fora de l’obra final, que ha resultat ser finalista del National Book Award. En Darnielle presentava aquella nit el seu nou disc Beat The Champ (Merge, 2015) a l’Heliogàbal, però nosaltres vam preferir dedicar l’estona a psicoanalitzar en Sean, el protagonista de l’aventura. La Marta el va increpar sobre feminista i l’Aïda es va entossudir a fer-lo parlar de l’infern, però també s’hi van colar algunes referències musicals com Faxed Head, The Residents o –com sempre– Jawbreaker, i alguna de cinematogràfica, recordant com The River’s Edge ha influït a l’escriptura d’aquest llibre fosc que es desenvolupa dins la ment d’un personatge desfigurat amb qui, fins i tot en alguns moments, ens hi sentirem còmodes. El vam deixar exhaust, però va valdre la pena!

MG: Lobo en camioneta blanca no és el teu primer llibre, ja que vas publicar un dels títols de la col·lecció 33 1/3, dedicat al Master of Reality de Black Sabbath
JD: Sí, els hi diem llibres “Continuum” per l'editorial. Llegiu el de l'Elvis Costello, és una obra mestra. El d’en Neil Young i el d'Abba també són excel·lents!



MG: Si n’haguessis d'escriure un altre, quin disc escolliries?
JD: Aquesta pregunta te l’hauria de contestar d’aquí un mes! Probablement el segon disc de Mercyful Fate, Don’t Break the Oath, perquè és un disc força important per a mi. No sé què diria, però està a la mateixa ona que Black Sabbath. O potser Ana Gabriel, la cantant mexicana. Va ser molt gran en el món del pop del seu país! I coneixeu a Vicente Fernández? Pot fer sold out al Coliseum de Los Angeles set nits seguides, però la majoria de la gent que escolten la música que faig no tenen ni idea de qui és, per aquest motiu seria interessant que escrigués sobre qualsevol d’ells dos.

MG: Tornem a la primera pregunta: LECB no és la teva primera incursió en l'escriptura, però és la teva primera novel·la. Què t'ha ensenyat el fet d'escriure en prosa?
JD: Coses menys interessants que la teva pregunta! Com ara, la importància de la planificació, que no faig mai quan escric cançons, perquè ja se'm dóna bé; sé per on vaig i no he de planificar tant. Quan començo a escriure cançons no vull saber què estic fent, vull que sigui un misteri, però quan escrius un llibre, en algun moment has de començar a organitzar-te o el teu llibre serà un desastre. Quan explico un fet en una novel·la, el lector passa a conèixer-lo, però si ho fas al revés, es dóna un procés de des-coneixement. Això és molt interessant.

AC: Com dius a una entrevista per The Pitch, i llegeixo textualment: “tan sols tenia escrita una petita història, que resulta que es va convertir en l´últim capítol. Llavors vaig escriure un munt d'altres coses. Aleshores vaig descartar-ne una gran part: en aquell moment vaig guardar-ho en una carpeta i ja no hi vaig pensar gaire durant un bon temps..."
JD: Quina casualitat, perquè l'última persona que estava aquí just m'ha fet la mateixa pregunta i he donat una resposta que sonava gairebé paraula per paraula com aquesta!

AC: I què fa que decideixis treure els escrits de la carpeta on els tenies guardats?
JD: Oh, a la carpeta hi ha les coses que no vaig fer servir. És un primer esbós, hi ha un munt d'altres personatges i capítols… Al principi tenia aquest gran desordre en el que vaig escriure un capítol que es va convertir en l´últim i després totes aquelles altres persones que també expliquen la història. Te'n recordes d’en Marco? Quan el protagonista està a l'hospital, té una al·lucinació amb un noi anomenat Marco. Marco, en l’esbós original, era una persona real que tenia un negoci de compra per correu a Mèxic. Així que és ell el que escriu el segon capítol i llavors el 3r capítol estava narrat pel seu pare... Hi havia un altre capítol on un capellà s'encarregava de la narració. En vaig fer un parell més abans de decidir que aquella no era la direcció en la que volia que anés el meu llibre i llavors tots aquests capítols van convertir-se en treball preliminar.

Posem un exemple: si parlem d'una pintura, sabem que els pintors normalment fan els esbossos que faci falta abans de posar la primera pinzellada d'oli a la tela, veritat? Perquè, clar, un cop posada la primera taca ja no es pot desfer! I de la mateixa manera passa l'escriptura, fas versions i esbossos que poden ser salvatgement diferents, saps? En aquest cas tot va ser com una mena d'exercici.



AC: Haig de dir que m'encanta llegir el teu Twitter, perquè tens un gran sentit de l'humor i una manera força hàbil de dir coses. Però he trobat a faltar aquest sentit de l'humor en el llibre. Com és?
JD: Hi ha molt d'humor en el llibre i la gent no se n'adona! És com quan escoltes música per a sentir coses profundes i has d'estar obert a que passin. Passa el mateix amb la novel·la, hi ha un munt d'humor només que aquest funciona d'una manera diferent que al Twitter o a la música. El Twitter probablement no va gaire bé per a que algú que vulgui expressar-se amb profunditat, perquè no es pot fer viatjar a algú en 140 caràcters. Són diferents maneres i intento no barrejar les coses.

L’humor a la novel·la ha resultat ser un tema interessant; quan faig lectures de la part on en Sean truca a la cadena de TV tothom es pixa de riure. Ara, per mi, aquesta escena no és tan divertida. I també l'escena de l'aparcament amb els dos nois fa que la gent es rigui força a les lectures públiques, cosa que és curiosa ja que rítmicament, quan la llegeixo, no sembla tan divertida, però la gent es pixa de riure! Suposo que també depèn molt del to amb què es llegeix.

També hi té a veure la lectura silenciosa que és un element força nou a la narrativa, perquè quan estàs llegint en veu alta, contribueixes a un to específic, però quin és el to interior quan llegeixes en silenci? Hi penso molt, és un dels grans reptes de llegir ficció: has de rendir-te al to del llibre. Però també pot ser culpa de l’escriptor, que ha de ser prou bo pot reforçar el to i fent-te llegir la història en una direcció concreta.



AC: Aleshores, quin to vas fer servir per la novel·la?
JD: Cada llengua és diferent, em pregunto com funciona això en el cas del castellà. Volia recrear un to immers en si mateix on fos difícil tenir noció de qualsevol cosa fora d'aquest medi. Dintre del seu cap gairebé es podria sentir el so d'un aquari: peixos nedant, plantes creixent, estàtues i roques. Mentre que a la superfície, volia mirar al món, sonar com el món, perquè un dels problemes que tinc amb la literatura és que llegeixes converses on els personatges parlen d'una manera en la que no ho fan normalment, com si fossin anuncis de si mateixos parlant sobre les seves pròpies qualitats tota l'estona. De fet, ara mateix estic treballant amb un text que té molt de diàleg i estic força entusiasmat amb aquests plantejaments.

MG: Sembles còmode representant personatges disfuncionals. Qui t'inspira a escollir aquests adolescents insatisfets? He sentit que t'agrada escoltar les històries dels teus fans, i també que vas treballar com a infermer a un centre psiquiàtric; són aquestes algunes de les teves fons d'inspiració?
JD: No ho crec, perquè molts dels pacients amb els que solia treballar eren psicòtics. La gent sol tenir una visió romàntica d'aquesta condició mèdica, pensen que actuaran de manera estranya, però els meus pacients es comportàvem com si estiguessin a l'espai, incapaços de funcionar a la societat. Alguns d'ells havien estat en institucions mentals durant deu o vint anys. Seria cruel deixar-los anar al món, perquè no sabrien com interactuar-hi i nosaltres sabem molt poc del que realment passa dins els seus caps.

Sean és una persona diferent, que va fer quelcom molt poc usual i que té una forma estranya de mirar el món, en part perquè el seu dolor interior es veu des de l'exterior. Viu en el seu cap més que la resta de nosaltres. Penso que en Sean és un paio egoista i estrany, molts cops empatitzo amb ell, mentre que en altres ocasions penso que està fatal. És un tipus complex, un exemple del què pots treure de negatiu i de positiu quan vius dins teu.

MG: A la teva novel·la no et posiciones moralment sobre aquest comportament.
JD: No, no és gens una història amb moralina. El llibre és un puzle sobre com explicar una història d’una persona que va fer quelcom com allò i no fer-ne una història amb moral. Va ser tot un repte mirar de trobar la manera d'explicar la història de manera que no estiguis assenyalant amb el dit!



AC: Parlem més d’en Sean, el protagonista! En una ocasió, diu: "Hi ha diverses possibilitats i estic segur que condueixen a algun lloc, però mai ho veuré", una frase que podria haver sortit de la boca de Kilgore Trout. Hi han possibilitats sense explorar a la vida d'en Sean. En un cert moment crec que una de les possibilitats podria ser acabar mort de sobredosi i, una altra, que el conduiria al món del metal, degut al seu amor per aquest tipus de música. Perquè al final, com ell diu, la música que escolta són "coses fetes per paios vivint en territoris distants sense l’esperança de que les seves veus siguin escoltades enlloc". Una mica el que li passa a ell. Ho veus possible? Quines serien altres possibilitats per explotar a la vida d'en Sean?
JD: La pregunta és què podria haver fet en Sean amb la seva vida, oi?

AC: Sí! Perquè veig que la novel·la és un retrat, però que moltes possibilitats d’acció han quedat a l’aire i he trobar a faltar explotar-les més, anar més lluny.
JD: Tens tota la raó, una altra de les temàtiques del llibre és els camins que hi ha per explorar, oi? Si tries una direcció pots perdre de vista les altres. En un dels antics esborranys, tenia previst que en Sean revés una visita d’un capellà que volia aprofitar-se del seu estat, com fan moltes figures catòliques, per guanyar-se la simpatia de la seva congregació o el que sigui. Aleshores, hi havia un capítol on aquest capellà s’emporta a en Sean a l’església perquè parli davant de tothom, però no sap expressar-se amb coherència i fa un discurs estrany. El protagonista era molt menys estable en un primer esbós, es va tornar més reflexiu a mesura que s’anava fent adult, però en jove Sean era bastant salvatge i va estar fora de si durant un temps. Podria haver tornat a intentar fer-se mal i hauria estat una altra historia. A més a més, al final imagina varies versions d’una mateixa escena i pensa en les conseqüències, podria haver acabat a la presó!

AC: M’agrada imaginar-me que hauria acabat tocant en una banda i convertint la seva aparença en un tret positiu, a l’estil de les mascares d’Slipknot.
JD: Coneixes als Faxed Head? Era una banda on els músics feien veure que estaven desfigurats. Un dels nois de Mister Bungle hi tocava i també en Gregg Turkington (l’humorista Neil Hamburger) hi estava relacionat d’alguna manera. La seva història de fons és que havien sobreviscut a un acte de suïcidi i un d’ell portava unes extensions gegants que feien que sembles que tenia un coll de tres peus de llarg i totes les seves cançons versaven sobre viure a l’hospital, ensumar cola, etc.

AC: Sona molt divertit!
JD: Tenien un àlbum que es deia Exhumed at Birth (1997), que era més metal i un altre que es deia Colinga Love (2001), que era d’on se suposava que venien. Era un projecte de ficció, la música no sonava gaire bé però era divertit, sí!

AC: Com en el cas dels Residents!
JD: Totalment! Hi ha hagut varies bandes amb personatges i histories al darrera, però aquesta és una de les més elaborades.


MG: Tornem a la novel·la i als personatges femenins, que segons la meva opinió són els que menys has desenvolupat.
JD: De fet, el protagonista és l’únic que està desenvolupat amb profunditat. Hi ha molts personatges, però només un de masculí i un de femení es mostren detalladament i té a veure amb un estudi de personatges que estava fent. L’única persona que té tres dimensions ets tu mateix, oi? Sobre la resta, has d’assumir que s’estan mostrant de veritat.

AC: És cert, quan era petita pensava que era l’única persona viva del món.
JD. Això és el que pensen els nadons, que un cop que desapareixes del seu camp de visió deixes d’existir. Doncs tornant al tema d’abans, estic obert a discutir-lo, però no crec que sigui una qüestió de gènere. Crec que tots els personatges són bastant menys complexos que el narrador. Tenen diferents graus de complexitat i el meu preferit és la Kimmy, crec que és única i és a la que he tractat amb més amor. També m’agrada molt en Marco, però és una al·lucinació, així que...

Va ser tot un repte com a narrador! Coneixeu el Test de Bechdel? Es tracta d’analitzar si en una obra hi apareixen dues dones parlant sobre qualsevol tema que no faci referència a un home, però, quan el llibre està narrat per un personatge masculí, com pot explicar una conversa entre dues dones si no hi va ser present? No ho podria fer, a menys que hagués estat allà espiant... Vaig pensar en el tema però si ho fas només per a passar el test i guanyar punts és complicat, ja que la historia es desenvolupa dins el cap d’una persona.

AC: Aquí ve una altra pregunta llarguíssima. Sartre a l’obra de teatre A porta tancada diu que l’infern són els altres, mentre que Dovlatov a La Zona diu que l’infern és a dins nostre. Bé, llegint la teva novel·la vaig pensar que el protagonista vivia en una espècie de Limbo o infern, aleshores em preguntava...
JD: La seva vida et va semblar trista? A mi m’agrada!

AC: Trista no perquè estigui desfigurat sinó per com es conforma i es queda a casa.
JD: De fet, a mi m’agrada el tipus de vida que porta i crec que a ell també. És una persona metòdica i intenta tenir sota control tot allò que el pugui afectar. Pot semblar trist des de fora, però de cara endins se sent bastant còmode.

AC: No sembla incòmode amb la seva situació, és cert, potser només quan s’ha de relacionar amb l’exterior?
JD: Inclús en aquests casos, ell sent el seu propi poder, sap que li pot canviar el dia a algú només obrint la boca.

AC: Com un superheroi! Vaig llegir que ets molt fan de Marvel, especialment d’en Hulk. Aleshores, aquest és el poder d’en Sean?
JD: Sí, és un super-poder aconseguir que la gent reaccioni.

AC: Però m’agradaria reflexionar sobre el paper de l’infern en tot plegat, perquè és una novel·la fosca i quan la vaig acabar em va provocar aquest interrogants. Tu creus que l’infern per en Sean és ell mateix o són els altres?
JD: No sé si estaria d’acord amb cap de les dues proposicions. Em refereixo a que hi ha diferents versions de l’infern, per exemple, si ho enfoquem d’una manera estrictament bíblica, l’infern és l’absència de Déu. L’infern de les fogueres i tota la resta és la idea que algú es va inventar i no té res a veure amb la Bíblia, que el descriu com la mort de l’esperit i l’absència de la divinitat. Encara que creguis o no en Deéé representa que ara estem en la seva presència, no? Teòricament. Però a l’infern representa que estàs separat d’aquesta presència irremeiablement i per sempre; aquesta és una de les ensenyances. L’altre és aquella on hi ha foc, sobre, tortures i tot aquest tipus de coses.

AC: La versió metalera de l’infern!
JD: Sí, la versió del Bosco. Hi passen tot tipus de coses i totes són dolentes, però la versió verdadera és la bíblica que parla de l’impossibilitat de contactar o accedir a l’esperit i no poder-hi arribar mai més.

AC: Crec que vaig plantejar-me aquestes qüestions en el moment en que ell intenta suïcidar-se, em preguntava si algú l’havia danyat d’alguna manera i per això ell s’intentava mutilar. El meu dubte és: es fereix per culpa dels altres o per un problema seu intern?
JD: Bé, si ell no ho explica, jo tampoc. Diu quelcom sobre estar tancat dins del teu món privat esperant la seqüència final, que costa d’entendre des de fora. No és res que ell et pugui explicar. Les persones fan coses del tot sorprenents i aquest és un altre dels aspectes que tracta el llibre. Actuen sense conèixer els motius, seguint un impuls, són menys racionals del que es pensen. Crec que en el seu cas, actua seguint una emoció desesperada que se li activa.


De fet, hi ha una pel·lícula de 1986 anomenada The River’s Edge que és molt important per a mi. Hi actua en Crispin Glover, recordeu aquest actor? Actuava a Regreso a Futuro. Versa sobre un o varis adolescents que maten a una noia, amaguen el seu cos al costat del riu i ho volen mantenir en secret. Està basada en una història real que va passar a prop d'on vivia quan era petit. Un dels nois està molt angoixat i quan la policia s’adona del cas i els comença a investigar de prop diu “l’únic que podem fer es conduir cap al nord i anar al Big Sur, viurem dues setmanes prop de la platja fins que les coses es calmin” i va planejant la manera de sobreviure allà fins que un amic respon “tens aquesta idea al cap, però no es una bona opció.” Això és tot el que sabem sobre la conducta d’en Sean aquella nit determinada, que va tenir una idea i la va seguir fins les últimes conseqüències. Però no és que abusessin d’ell ni que tingués cap motiu aparent i això passa amb moltes persones que s’intenten suïcidar. Ens preguntem: què els hi va passar? Semblava que estaven bé!

MG: Bé, potser hauríem de deixar que en John descansés una mica.
AC: Però encara ens queda una molt bona pregunta i després marxem.
JD: (Senyala al ordinador portàtil) Això és una enganxina de Jawbreaker? Així guanyeu punts, endavant!

AC: Sí! Tu vas versionar la cançó de Boxcar, oi?
JD: Sí! No faig broma, és un dels millors! El 24 Hour Revenge Therapy (1994) és un disc imparable.


MG: Anem per feina, tu sempre has parlat de la Mercè Rodoreda.
JD: Oh, sí! És la millor!

MG: Com ha influenciat el teu llibre?
JD: Té una novel·la que es diu Mirall Trencat (1974) on s’escenifica un assassinat. Hi ha un nen que ella aconsegueix que t’agradi molt. És vulnerable i dèbil, però en un moment determinat saps que alguna cosa dolenta ha de passar-li, t’estimes tant al personatge que no vols que passi, oi? Quan finalment passa és el pitjor que podia passar però el fil conductor, la manera que ella et guia és tan instructiu que si et deixes portar t’afecta d’aquesta manera. Potser fa cinc o sis anys que no llegeix-ho el llibre, però recordo l’escena amb horror. Ja saps, quan tens una escena com aquesta ho has d’apostar tot. Tira-t'hi de cap i arriba fins el final. Ella agafa molta confiança quan descriu un espai a qualsevol dels seus textos, deixa que l’espai parli per la gent que hi habita i així ho disposa. És molt inspiradora per a mi.

AC: També a La Mort i la Primavera tot passa dins el cap del protagonista...
JD: Aquest és el seu llibre més estrany, no hi ha manera d’entendre’l fora de la ment del personatge principal.

AC: La manera en com s’explica és semblant a la teva novel·la.
JD. Gràcies! Hi ha part d’això, sí. Hi ha el factor comú de que són una espècie de món de somni, t’has de deixar portar per la imaginació d’algú altre.

---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ----------

MG: Wolf in the white van it’s not your 1st book, so you have this 33 1/3 books. (Black Sabbath’s Master of Reality)
JD: We call them the continuum books, because of the editor. They’re really cool. Read the Elvis Costello one, it’s a Masterpiece. The Neil Young is nice, the Abba one is excellent.

MG: If you were to write another one, which record would you choose?
JD: That is a question I’d have to get back to in like a month. Probablythe 2nd Mercyful Fate record Don’t Break the Oath that’s a huge record for me. I don’t know what I would say about it, culturally it’s on the same wheelhouse as Black Sabbath. Or maybe Ana Gabriel, the Mexican singer.She was really big and the thing is that in the world of Mexican pop that I sort of travelled in for a little while. You know Vicente Fernández? He can sell out the Coliseum in Los Angeles seven nights in a row. But most of people who listen the kind of music I make have no idea who he is.

MG: Let’s go back to the first question: Witwv was not your 1st venture into writing, it is your first novel, but what has writing longer prose taught you?
JD: Stuff that is less interesting than the question! Like the importance of planning, which I don’t have to do when I write songs at all, cause I’m good at that already so I know what I am doing I don’t have to plan up. When I start writing I don’t want to know what I’m doing: I want it to be a mystery, but at some point when writing you have to get organized, or your book is gonna be a mess. Once I say something, everybody gets to know it in the future, but if you do it backwards, there is this process of unknowing. This is very interesting.

AC: As you say in an interview for The Pitch, I read textually: “I just wrote a little story. It turned out to be the last chapter. Then I wrote a bunch of other stuff. Then I threw a lot of it away. Then I dragged it into a folder and didn't think about it for a long time..." 
JD: This is weird, because the last guy that was just here asked me the same question, and I gave an answer that sounded almost word for word like that!

AC: And what makes you decide to get it out of your folder?
JD: Oh well, the stuff that gets dragged in your folder... That’s the stuff I didn’t use. It’s an earlier drafting, there’s a whole bunch of other characters and chapters… Initially there was this big mess where I would do one chapter that became the last chapter. And then all these other people telling the story; it went forward and I got what it’s chapter 17, the last chapter. And then the next chapter was by Marco. When he’s in hospital, he has a hallucination with a guy named Marco. Marco in the original draft was a real person and he ran a mailorder business in Mexico. So he wrote the 2nd chapter; and the 3rd chapter was by his father, and another chapter was by a priest, There was a couple more before I decided that wasn’t the direction I was going, then they became groundwork. If you look at a painting, painters do 4 or 5 or 6 or however many drafts of a painting before they actually get at the oil, because once you put the oil on you can’t take it off. And so, you do that with writing too: you do drafts and versions, and they can get wildly different. In this case it was all like a sort of exercise.

AC: I’ve got to say that I love to read your twitter, because you have a great sense of humor and a really smart way to tell things. But I missed this humor in the book, why?
JD: I dont know... There's a lot of humour in the book! That's something people don't notice anymore. People come to music to feel heavy things, they're not looking for the funny stuff and you have to be open to it. There's actually a lot of it in the book, but it works different that twitter or music. Twitter is probably not great for having somebody feeling something deeply, because I cannot really take you on a journey with 140 characters,- They're different forms. I try not to cross-streams.

It's interesting when I'm reading the section where he calls into the TV station everybody would laugh out loud their asses off. Now, to me that scene is not that funny. And also the scene at the parking lot with the two guys it gets huge laughs at readings, which is funny because rhythmically when I read it doesn't seem that funny, but it gets giant laughs. I guess that so much depends on tone. Also there's something about silent reading it's a fairly new element in narrative. So when you're reading out loud you're contributing to a specific tone. It's something that I think about a lot. It's one of the huge challenges of reading fiction; you have to surrender yourself to the tone of the book. But also it can be the writer's fault, because a good enough writer can enforce the tone, it makes you feel read the story in just one way.

AC: So which tone did you use for the book?
JD: I wonder how this happens with Spanish. It's got several layers. When you get his younger voice, you get a lighter voice. And then you got a guy who's lived alone for a long time. There's a thing that I've always tried to do, I wanted to have a submerged tone where it's hard to make sense of anything outside of the environment. Inside of his head sounds almost like an aquarium: fish swimming, plants growing, and statues and rocks. On the surface I wanted to look at the world, to sound like the world, because one problem that I have with literature is that you read conversations and people talk in ways they don't usually talk. Whereas in a lot of novels you read people having conversations like they're almost advertisements of themselves, telling other people about their qualities all the time. The thing that I'm working on right now has a lot of dialogue and I'm pretty excited about that.

MG: You seem to be comfortable depicting dysfunctional characters. Who inspires you to choose these teenage disgruntled boys? I heard you like to listen to your fan’s stories, and also you worked as psychiatric nurse, are those your inspiration’s source?
JD: I don't think so, because most of the patients that I used to work with were psychotic. People usually romanticize this condition, they think psychotic patients will act funny or whatever. My patients would behave like they were in space, incapable of functioning in society. Some of them had been in mental institutions for ten or twenty years. It'd be cruel to let them out in the world, because they would not know how to interact with the world. We know so little of what's really going on inside their minds.

Sean is a very different person; he's just a person who did something very unusual and who has an odd way of looking at the world, in part because he wears his damage on his sleeve -so to speak-. He lives in his head more than the rest of us. I think Sean's a selfish and strange fellow; I'm sympathetic to him a lot of the time, other times. I think he's just fucked up. So he's a complex guy, he's like an example of what the costs and the benefits of living inside your own mind might be. He's an unusual fellow.

MG: In your novel you don't take sides morally about this behavior.
JD: No, it's not a morality tale at all. Part of what the puzzle of the book is about is how you tell a story about a person who did something like that and not make it a morality play. It was a challenge to see how else can you tell the story without pointing with your finger.

AC: On another occasion Sean says: "There are several possibilities, and I'm sure they end somewhere, but I will never see it", a sentence that could come from the mouth of Kilgore Trout. There’s unexploited possibilities in Sean’s life. At a certain moment I suspect that one of the possibilities could be ending intoxicated with drugs, and another one that he’d be led to explore some of the faces of metal, by his love for music. Because in the end, as he says, the music he listens to is “stuff made by guys living in distant backwaters with no hope of ever making their voices heard anywhere”. Do you see it possible? What are other unexploited possibilities in Sean’s life?
JD: So, the question is what else Sean might have done with his life?

AC: Yeah! Because I see it’s a portrait but I miss that there’s a lot of possibilities like a lot of things that are on the air and I missed going a bit further…
JD: No, that's exactly right. Because that's another thing that the book is kind of about as much of the paths you can go down. If you go down one path you can lose sight of where you might have turned off. So, for one of the old drafts one thing that was originally going to happen was that he was going to get a visit from a priest who wanted to exploit his condition because a lot of evangelical priest will find somebody who’s misfortunes have fallen and use them to elicit sympathy for the congregation or whatever. So there was a chapter where this preacher gets him to come to the church and sets him in front of the church to speak but he doesn't speak coherently he speaks sort of odd. He was a lot less stable in the earlier draft, like he became reflective person because the actual termination point of view of an adult Sean, but the younger one was pretty wildly out of touch for a while. He could have tried again, that would be another story. And plus at the end he does that thing where he imagines a couple of different versions of how the scene plays out, and knows about the consequences, he could have gone to jail.

AC: For me it was really great to imagine Sean playing in a band because of his face, so this imperfection becomes something positive… 
 JD: Do you know a band called Faxed Head? There was a band that pretended that they were all disfigured. One of the guys of Mister Bungle was in it and Gregg Turkington, who is Neil Hamburger (the comedian), was involved in some way. So they had a backstory that they had all survived a suicide pact. One of them wore those giant things that made him look like he had a three-foot neck and all their songs were about living in the hospital, and sniffing glue…

AC: That’s so funny!
JD: They had an album called Exhumed at Birth, that was their metal album and then one called… Coalinga Love, which is the town they were supposed to be from. It was like a fictional project. The music is not great but it's funny.

AC: They’re like a little bit like The Residents...
JD: Yes, that’s right. There’ve been a few bands, bands with characters and backstories. But this one was really elaborate.

MG: Let’s go with the female characters thing… So, in my opinion female characters are like, less deep.
JD: Yeah I think there's only one character that’s got much depth in the book as it’s told byhim. I mean there's a bunch as the characters but there's really only one male or female character that’s got real depth, because it’s character studies There's only one character who's got three dimensions for you and that's you, right? Everybody else you have to assume that they’re telling the truth.

AC: Yeah, when I was a child I used to think I was the only person alive in the world.
JD: No, that’s true. Babies know that once you’re out of their field of view you don’t exist. So yeah, I'm open to this discuss this but I don't think that it's true, I think all the characters are considerably less complex than the narrator. They have varying degrees of complexity and my favorite other character is Kimmy, I think she's the one I think I gave the most love to. And I like Marco a lot, but he’s an hallucination, so…

This is the challenge when writing with a narrator. You know what the Bechdel Test is? Is there a scene in which two women are talking about something other than a man, but if your book is told by a man, how does he know how can he report a conversation between two women if he wasn't there for it. He can’t do that really. I mean if you can get him spying but… So, I thought about this but at the same time I think, if you’re just going to make it past the test so you can get points and this is a story that takes place in that one person's head, to fill the head was stuff to score points would be would be bad news.

AC: Another very long question. Jean Paul Sartre said in No Exit that ‘Hell are the others’ while Dovlatov said in his novel The Zone that hell is inside ourselves. Well, reading your novel I feel that he lives in some kind of limbo or hell, so I was wondering… 
JD: So, his life looks sad to you? I like it.

AC: Not because of the problem with the face… Because of how he confronts it… He just stays at home… And because of the possibilities…
JD: But he is orderly… The thing is, I kind of like the look of Sean’s life. And I think he does too. He’s orderly and he’s sort of in a fair bit of control of the things that can affect him. There's something, you know, it's sad from the outside but I think from the inside he's fairly comfortable most of the time.

AC: Well, it’s not really uncomfortable, only when he goes outside.
JD: Even then, he feels his power, though, like he knows he can change your day just by opening his mouth.

AC: Yeah, he’s like a super hero. Also I read you love Marvel super heroes like Hulk. So, was it a power?
JD: It is a super power, you know, you make people react.

AC: With which one do you agree, or do you think Sean would agree, that ‘hell are the others’ or ‘hell is inside’
JD: I don't know if I’d agree with those propositions… There are some versions of hell in which hell is eternal punishment, but there's others in which, you know, I think in stricter biblical readings hell is the absence of god. So, the hell with the fire and everything, that's not biblical, that's an idea somebody got at some point from one line in the Bible. But the actual Bible seems to describe hell as this place that is just the death of the spirit, the absence of god. Wether you believe in god or not, we are in his presence now, theoretically. But in hell you are separated from that presence forever irredeemably, that's one teaching. But another one it's fire and brimstone and torture and that kind of stuff.

AC: It’s the metal version of hell.
JD: Yeah, the Bosch version. All kind of stuff going on and it’s all bad, but I mean the true version is the biblical one, like hell is the inability to make contact, the inability to access the spirit, to not have one anymore...

AC: I think that I was thinking about this question because at the movement when he attempts to commit suicide it’s because something hurts him in some way. He’s hurt by something, I think, and that’s why he tries to commit suicide. But, is he hurt because of the others or is he hurt because of himself?
JD: Sean doesn't tell you, so I can't tell you. He says something about being inside locked in your private pattern toward the end sequence that it's not really comprehensible from the outside. It's not something he can explain to you. People do all kinds of funny things and that's part of what the book is about . People do lots of things that they don't know the reasons for themselves and act on impulse, they're not as rational as they think they are. But I don't think it's an active desperate emotion, the thing he does... Oh wait, hold on! There’s this movie called The River's Edge, It’s a pretty important movie for me. It’s 1986 I think. Crispin Glover, do you remember this actor? He was in Back to the Future. So there’s this act where a bunch of teenagers (or one teenager) kills a young woman and hides her body by the river and the rest of them keep it a secret. This was based on a true story that happened near when I was a kid. Not when I was there. But one guy is really high wired all the time and when the police get wise and the net is closing he starts to get this “we'll just drive north and will go up to Big Sur and we’ll live by the beach for two weeks while things cool down” and he's planning on how they’ll survive and his friend says “you get these ideas in your head, this isn't a good one”. And he has to tell them is that you follow this idea out so you don’t have this fantasy. That's all we really know about what happened to Sean on this one particular night, is that he got an idea and followed it out to its consequence. But there's no abuse in his life, there’s no proximal cause. And with a lot of the people we know who killed themselves we find this also. We go “what happened? I thought you were fine!”

MG: So maybe, do you think we could leave this guy to sleep a little bit?
AC: No, but this question is a really good one and then we leave.
JD: Who’s Jawbreaker sticker is that? You scored big points for that totally!

AC: Yeah, I know you covered Boxcar!
JD: Oh, no kidding! Oh sweet! Awesome! Yeah, that’s one of the best. Their Twenty Four Hours Revenge is an unstoppable record.

MG: So, you always name Mercè Rodoreda.
JD: Oh yeah, she’s the best.

MG: What can we find from her in your book?
JD: So there's a book of hers called A Broken Mirror, and there's this murder scene in it. It's not really murder, but it's a really upsetting scene. I was in the car reading it… She really leads you to really like this kid. He's vulnerable and he’s weak, but at that moment you know something bad has to happen but you love the character so much that you really hope it won’t. And then when it does it's the worst thing, and the pacing, the way that she draws you in there it's instructive if you want to listen to affects like that. I haven’t read this book in five or six years, I remember these scenes with horror. So, when you have a scene like that to put all your marbles there. It’s like go ahead and do the whole thing. But also she has a lot of faith when she describes a place in anything she writes, she lets the place speak for the people who live there and she sets it that way. That's pretty inspiring to me.

AC: Also in Death and Spring you see everything inside of the head of the main character…
JD: Yeah, that’s the weirdest best book yeah, there’s no way to understand it outside of the main character’s head.

AC: But Death and Spring, the way it’s told it’s like in The Wolf in the White Van.
JD: Well, thank you! You know there's some of that. There’s the fact that there’s sort of a dream world, you have to sort of just submit to somebody else's imagination.

Fotografia de portada: Leo Rodríguez
Text: Marta Garcia Saperas i Aïda Camprubí 
Correcció en català: Rosa Molinero Trias
Correcció en anglès: Marta Garcia Saperas