24 de des. 2015

ELS MILLORS DISCOS DE 2015



Les llistes mola fer-­les, però mola més criticar-­les. Això ho sabem tots. Nosaltres fem la nostra llista i igualment ens agrada criticar­-la. Proveu a fer­-ho: elaboreu una llista i critiqueu­-vos. És molt sa. Ningú més que tu s'enfada. Auto-trolejar­-se és un plaer que només s'acaba quan tu vols. Nens i nenes, amb tots vostès, la llista del TOP 10 de Gent Normal:




25- Jorra - Música Sèria. Autoeditat.

24- Rombo - Rombo. Indian Runners.

23- Böira - Si de la Runa naixés. Autoeditat.

22- Autodestrucció - Neva A Tot Arreu. Saltamarges.

21- +++ - Doctrina Triangular Demondrone



20- Acción Diplomática - M. Autoeditat.

19- Joan Miquel Oliver - Pegasus. Sony Music.

18- Mujeres - Marathon. Canada.

17- Hidrogenesse - Roma. Austrohungaro.

16- Ensemble Topográfic - Ensemble Topogràfic. Cydonia Records I Boira Discos.



15- Lo:muêso - Hoidên Limother Petity Vefuckêr. Aloud Music Ltd.

14- Cuello - Trae tu cara. BCore

13- Aliment - Silverback. La Castanya.

12- Sant Miquel - Sant Miquel. Snap! Clap!

11- Núria Graham - Bird Eyes. El Segell del Primavera.



10. Lingua Ignota , Wind Atlas. Burka For Everybody

Escoltar l'últim disc Wind Atlas és submergir-se en la màgia, un viatge místic a través de paratges exòtics, on les veus de la sacerdotessa Andrea invoquen als vells esperits. Una veu tremendament bella, colpidora i fins i tot salvatge, que estripa i acaricia. Melodies fosques que inciten a deixar-se portar pel costat més obscur, a endinsar-se en l'abisme i les profunditats d'un mateix amb total llibertat i desassossec, i amb molt de plaer.
Podria formar part de la banda sonora d’una pel·lícula d’aventures mitològiques a l'estil de Conan o les mítiques d’Ulisses, captivat pels cants de les sirenes, on tot el que imaginem és possible. Aquest és un disc poderós i exquisit fruit de l’experimentació. Un treball de transformació en què queda clara la bona cohesió del grup, que ha passat de ser un duet a un quintet. Un veritable salt qualitatiu, una oda a la creativitat.

La seva escolta és tot un ritual. Plaer carnal de déus, muses etèries, belles i gràcils criatures d'ulls cristal·lins i pell de vellut us esperen. Tatjana Rius

9. C, Tropical Ice Land. HangtheDj Records

Sento especial orgull al estar a Gent Normal per coses com aquestes, perque un disc d'screamo entri en el top 10 del millor de l'any. Però es que el que han fet els Tröpical Ice Land amb "C" no es per menys. Un dics rodo de cap a peus on la violencia contra el sistema i la la impotencia estan presents en cançons que combinen la velocitat, els crits de rabia i desenvolupaments instrumentals . Un trebal artesa cuidat fins al seu empaquetatge. Musica extrema per recomposar l'ànima. Carles Fajardo

8. Educació Física, Les Sueques. El Genio Equivocado

Em va costar entrar a la música de Les Sueques. Em semblava que era fosca i agressiva, quan realment no ho era tant com ¡semblava. Però va aparèixer Educació Física i tot ha canviat. Ara ja som amics, amics per sempre. Perquè això està ple de hits de totes les classes, dels que et fan saltar, dels que t’emocionen, d’aquells que alces el puny amb ràbia enlaire. I per acabar d’arrodonir-ho, posen la guinda dalt de tot del pastís amb la magnífica versió dels Teenage Filmstars.
Aquest disc té una mica de tot, però la deriva més popera i lluminosa és la que m’ha guanyat definitivament. A la NBA donen un premi anual al jugador que més ha millorat d'una temporada a l'altra, si l’extrapoléssim a aquesta llista, el guardó seria per a elles, sense cap mena de dubte. O potser era jo, i haig de tornar a escoltar Cremeu les perles per acabar de declarar-me El Fan oficial de Les Sueques de Catalunya. Seguint aquest ritme, el tercer elapé serà rotundament perfecte. Jordi Garrigós

7. Siesta Mayor, Las Ruinas. El Genio Equivocado

Con Las Ruinas ocurre lo mismo que con las patinadoras sobre hielo. Las ves haciendo lo suyo, con esa naturalidad pasmosa, ágiles y ligeras, y parece que sea lo más sencillo del mundo. De igual manera, escuchas Siesta Mayor, o cualquiera de los anteriores trabajos del grupo, y según va sonando la retahíla de hits, tan coreables, parece cosa fácil fabricar una canción redonda como las suyas. Eso es lo bonito de los hits de pop, aunque parezcan sencillos, solo unos pocos saben darle a la tecla adecuada. Tamara G Cascales

6. Loloismo, Za!. Gandula

No se puede hablar de un disco de Za! en unas pocas líneas, así que partiremos de esta base: da igual lo que te cuente, has de vivirlo tú mismo. Loloismo es un universo extenso, lleno de hip hop, mundos estrella, post-punk, durums de las paridas y tu propio retrato en una noche espitosa, comiendo orejas a base de mensajes ininteligibles. A priori, podría sonar a algo anárquico e inconexo, sin embargo es una celebración explosiva de la vida gamberra y divertida. Tamara G Cascales

5. Sparks, Bullitt. Bcore

Durant aquest 2015 he escoltat moltes vegades el Sparks de Bullitt, per diverses raons, ja sigui per gaudir-ne, per fer passar l'estona en un moment determinat o per evocar records. Cada cop que ho he fet, però, estic més i més convençut que és el treball més complert que han firmat mai. L'és per diverses raons, a nivell tècnic, cap floritura, però tot en el seu lloc corresponent. Es mereix, sense cap mena de dubte, el qualificatiu de "sona que trona". 
On he gaudit més, però, són en les cançons, des de l'avançament "Oceans in motion", (què la dec haver escoltat? 34.276 vegades?) Que d'alguna manera defineix l'estil dels ganxons. Una cançó 100% Bullitt, de principi a fi. Així i tot, també hi ha "Sister", que ens transporta a altres coordenades, molt més punk-rockequeres; o "Standing in circles", que personalment l'he vist en l'òrbita Foo Fighters. Es per tot això i moltes altres coses que el lloc a la llista dels millors de l'any era més que merescut. Joan Palahí

4. Santa Ferida, Ferran Palau. Halley Records

Santa Ferida és una capbussada en les aigües tranquil·les d’un llac subterrani, la passa decidida que ens endinsa en una cova profunda. I és que la facilitat que té Palau per fer-nos partícips que l’obscuritat es troba, sobretot, a dins de nosaltres mateixos és colpidora. Primer de tot, per la manera amb la qual el de Collbató abraça aquesta fosca, fugint del folk de cambra del seu primer llarga durada, donant com a resultat una obra que, tot i de caire més pop, respira un aire molt més expansiu.
L’aspecte líric també ajuda: les lletres, tot i ser obertes en forma i significat, són d’una intensitat punyent que no deixa respirar. Les cançons són d’una solidesa monolítica, sense fissures: "El meu lament", "Daga", "Clavell" (la millor cançó de l’any), la brutal "Redempció", "Mal auguri" i "Horitzó" són, però, els pics de lucidesa d’un dels discos més sòlids d’aquest any que deixem. Tomeu Mulet


3. Chroma, Chroma. Autoeditat

Què fa un grup d’anarco-punk al top de Gent Normal? És culpa meva, que porto fent campanya tot l’any i només nosaltres podem decidir qui o què volem que hi surti. Ja n’hi ha prou de racismes musicals o que lectors externs decideixin qui o què pot o no formar part del bloc. Chroma són la Rebeca, la Laura i l’Amy que vénen de les bandes Las Otras, Siega, Flujo, XM2 i Rakta, prenen el nom de la lona que s’utilitza en el món audiovisual per a projectar imatges que, verídiques o fictícies, serveixen per generar un fons fals. Chroma tenen la pulsió animal i la recerca intel·lectual.
Un equilibri perfecte que defensen en format power-trio, amb una música primitiva, fosca i amenaçant que té una intensió punyent i assenyaladora per destapar dilemes tan morals com socials. Militen en una realitat molt més àmplia, que no només es destina a qüestions de gènere. El que va destacar a Chroma per sobre de la resta és que elles controlen l’energia i el missatge, saben mantenir la tensió en forma i contingut de cada una de les peces que componen el primer disc editat en casset i gravat al seu local d’assaig amb un quatre pistes. L’any comença també amb una bona noticia, i és que el presidirà un LP que publicaran a principis de 2016, amb quatre cançons noves i quatre versions de les antigues, que hem pogut escoltar en aquest primer k7 homònim. L’editaran Dê o Fora (Barcelona), No Hysteria Records (NY), Dama da Noite y Nada Nada Discos de Brasil.

“Vendrán palabras, vendrán lenguajes,
Estamos vivas, somos capaces.”


“Nuevo Lenguaje” - Chroma

Aïda Camprubí

2. Enciende tu Lomo, Betunizer. Bcore

Segurament sóc la persona menys indicada de tota la redacció de Gent Normal per escriure aquesta ressenya. En un altre temps, en Lluís Huedo hauria saltat d’alegria per poder ocupar-se d'aquest text, però en Lluís ja no hi és i em toca a mi fer-la. Us poso en situació: a casa tinc molts discos de molts gèneres... no sé, hi ha una mica de tot. Però no n’hi ha de Betunizer, perquè fa poc que he començat a escoltar-los, perquè, i aquest n’és el principal motiu, fan una música allunyadíssima de la qual escolto al meu dia a dia.
Així que aquesta ressenya serà més emocional que tècnica, cosa que no és cap problema, perquè és com millor surten les coses. Enciende tu lomo és una bufetada amb la puta mà oberta a la teva cara, una estada d’una hora a la cadira elèctrica més propera. En José fotent crits i "rascant" la guitarra amb una intensitat que ni t’ho creus, i en Pei follant-se el baix i augmentant el groove a cada acord. En Marcos tocant la bateria a cops de geni. La seva música són espurnes que salten d’alegria a cada cançó, que ballen amb força i violència al ritme que marquen els Betunizer. Veure el seu directe és marxar esgotat i sobreexcitat, i no pensin que escoltar el disc és una sensació massa diferent. Al contrari, és pràcticament de la mateixa vivesa. Un punyal que travessa el crani i que no se sap ni per on ha aparegut.

A més, són tres de les persones amb una ètica de treball i de grup més admirable que conec i que corre per aquest país. València és territori de tetes i nanos, però sobretot és zona Betunizer, un dels grups que més s’ha de celebrar en aquest món. Jordi Garrigós



1. Novelería, Nueva Vulcano. BCore

A la portada del disc hi ha representats quatre elements i quatre colors, dels més càlids als més freds. I allà al mig, en petitó, Nueva Vulcano. Sempre que han fet discos han escrit el seu nom prou petit, en segon pla de tota la resta. Fent el símil futbolístic, potser són aquells jugadors que ho fan tot bé però no són els millors en res. O en bàsquet, el seu esport favorit, l'aler o el quatre del que compten els intangibles, encara que els focus de les càmeres no els enfoquin directament a ells. En Wencs i l’Artur explicaven, mig en broma mig seriosament, que sempre eren els segons i mai els primers.

Potser els temes de Nueva Vulcano, els de Noveleria, no són els que vas embogit a posar-li a un amic o a una "nòvia". “Has d’escoltar AQUESTA cançó que et tornarà boig!”. No acostumen a passar aquestes coses amb ells. Són més hits emocionals que et relacionen amb ells i amb tu mateix, molt directament i molt intensament.

És el mig somriure de “80% Agua”, on apareix citat l’Uri i imagines a l’Artur intentant desxifrar el què i el com s’han d’explicar les coses a la seva filla gran. On posar el límit. És el puto Fred Astaire i en Guille Caballero fent uns passos de ball darrere la barra del Cap Verd, o en Daniel Higgs tocant al metro de Nova York. És un viatge a Washington o aquell dia que intentaven percar pops. Els Nueva curen les seves cançons en un radi molt familiar, i això és el que els fa un grup tremendament proper.

Ells mateixos diuen que potser Novelería és un disc "raruno" però a mi no m'ho sembla. És un elapé que explica tot el seu imaginari col·lectiu, de cançons d'anar sol pel carrer amb els cascos i imaginar videoclips, d'intentar esbrinar quin coi de metàfora han utilitzat per explicar una cosa tan senzilla com l'amor i l'amistat. O els desacords, o el creixement personal. Potser de fer-se una mica gran.

Jim Dodge explicava en una entrevista que ell volia ser famós no més lluny d’un quilòmetre a la rodona. I en aquest quilòmetre els Nueva mai són els segons, no compten els intangibles. Aquí són, sens dubte, els millors. Jordi Garrigós




Fotografia de portada: Eduard J Montoya
Text: Gentnormal
Correcció: Pablo Gerschuni