4 de des. 2015

ARTISTES DE L’ERARI (per RAMON MAS)


Des que va esclatar la crisi no he parat de sentir ploraneres procedents del “sector de la cultura”, i quan dic “sector de la cultura” estic parlant bàsicament d’agents de la indústria cultural, dels que compren i venen, dels que produeixen i maneguen. No em refereixo a les habituals lamentacions sobre que avui en dia es llegeixi menys, es vagi menys al cine o es comprin menys discos, que això són fets, sinó a les veus indignades que des del món del cinema o el teatre, per posar dos exemples, reclamen una vegada i una altra la necessitat de més ajudes institucionals per poder seguir existint.

Aquesta mena de queixes les pronuncien, generalment, des de púlpits ben alts. I és que us heu preguntat mai qui són tota aquesta patuleia que reclama subvencions per a mantenir viva la cultura? És gent jove que s’està deixant la pell en projectes que ha començat els últims cinc o deu anys i que estan disposats a tirar endavant amb o sense diner públic? Evidentment que no. Bàsicament perquè les iniciatives culturals o artístiques que han nascut durant la crisi no esperen res de ningú, i fan el que poden per sobreviure amb els seus propis mitjans. Si cau una ajuda benvinguda sigui, però no en depenen, no en poden dependre, perquè això seria com estar condemnat a l’extinció.

Els que tot el sant dia reclamen més subvencions i ens fan creure que sense diner públic no hi pot haver cultura són els de la vella guàrdia: editors, productors, programadors, comissaris i fins i tot autors que s’han passat les últimes dècades vivint a cos de rei a costa de l’erari públic, remenant uns pressupostos que les seves obres no haurien generat ni en tres vides. És prou sabut el cas d’alguns directors de cinema que en el moment de cobrar la subvenció, abans i tot d’estrenar la pel·lícula, ja obtenien beneficis. Aquí hi ha hagut una bombolla, una sobredimensió dels diners que mou la cultura. Durant trenta anys els agents culturals s’han engreixat amb una riquesa purament fictícia, a través de la qual, en lloc de potenciar la creativitat, s’han construït una mena d’aristocràcia que fa dècades que copa les butaques institucionals i es va repartint el caler públic en nom de les arts i els artistes. I què passa quan de cop i volta l’aixeta deixa de rajar? Doncs que s’adonen de la poca fastuositat i la poca glòria econòmica que obtindran de manera directa a través del món de l’art, de la literatura, de la música, el teatre o el cinema. En altres paraules: es foten de nassos contra la realitat. I somiquen.

Personalment, no tinc cap reticència a que hi hagi ajudes públiques per als projectes que ho necessiten, alguns de molt interessants no podrien tirar endavant sense elles, però és trist que els seus beneficiaris de llarga durada (autèntics pensionistes dels pressupostos destinats a cultura) ni tan sols es plantegin la possibilitat d’una cultura autònoma i no dependent. I encara és més lamentable que sovint aquests diners s’atorguin per mèrits aliens a les obres en si, a través d’un sistema invisible de castes i apadrinaments marcadament versallesc.

Per concloure, haig de confessar que sento vergonya aliena cada vegada que escolto les declamacions apocalíptiques d’algunes patums del sector cultural vaticinant la fi de tot plegat només perquè ja no es poden pagar el manteniment de les seves terceres residències. Les coses han canviat, és l’hora de tocar de peus a terra. Estem tots d’acord que l’art existeix més enllà de l’estat del benestar i que el seu valor no ha d’estar sotmès a les lleis del mercat. Molt bé, però tampoc es pot permetre que es dilueixi en el miratge frívol i falsejat de la cultura institucional, ni que depengui absolutament d’unes estructures que li neguen la seva pròpia naturalesa i el fan adotzenat, gregari i servil.

Ramon Mas (Autor de "Crònica d'un delicte menor" -l'Albi, 12-, editor de Les Males Herbes i membre d'FP) @LesMalesHerbes

Fotografia de portada: Eduard j. Montoya 
Text: Ramon Mas 
Correcció: Pol Camprubí

2 comentaris:

noencuentroellitio ha dit...

Us volia demanar permís per traduir al castellà aquest article pel meu blog. M'ha semblat moooooolt interessant!!!

Males Herbes ha dit...

Cap problema, pots traduir-lo i difondre'l mentre posis el nom de l'autor.

gràcies!

Ramon