13 de nov. 2015

YOUTUBERS (I): ELS JONAS BROTHERS D’INTERNET (per TOMÀS FUENTES)



Des de fa una temporada estic descobrint el món youtuber, des de dins. Treballant braç a braç amb alguns d’ells. T’agradaran o no (probablement, no), però hi ha tot un seguit de coses, una sèrie de mèrits, que se’ls ha de reconèixer.

D’entrada, hi ha dos mons bastant diferenciats en el que la majoria de gent coneix com a youtuber. D’una banda, hi ha els fills d'El Rubius, per entendre’ns: gent jove, molt jove, fent continguts més o menys lleugers per un públic pre-adolescent. Quedem-nos amb aquest concepte, perquè és clau a l’hora d’entendre una mica tot plegat. D’altra banda, hi ha els fills de Loulogio, per entendre’ns de nou: gent jove, però igual no tant, que fan continguts més pensats i elaborats, per un públic més adult. Evidentment, és una classificació molt simplista. Moltes vegades, aquests dos grups es barregen. Fins i tot hi ha altres tipus de creadors de continguts, com per exemple Outconsumer, que ofereixen continguts d’una manera seriosa, professional i entretinguda.
 
El grup més sorollós és el primer, del qual parlaré tot seguit. Són els que tenen més seguidors. Potser us sonaran a xinès, però noms com Mangel, Auronplay, Wismichu o Vegeta777, avui en dia, mouen més gent que noms com Buenafuente, Wyoming o Javier Cárdenas (evidentment). Aquests youtubers són fenòmens de masses comparables, i no exagero, als Beatles. Si teniu temps i curiositat, busqueu a Internet imatges d’un esdeveniment que es va celebrar a Argentina: Club Media Fest. Un macrofestival on les estrelles de YouTube castellanoparlants es van reunir, bàsicament, a deixar-se veure davant dels seus fans. Com a dada: un assistent em va explicar que va estar xerrant amb el guardaespatlles d'El Rubius. També havia protegit la integritat de Justin Bieber en una visita a Argentina, i ni de lluny ho va passar tan malament com amb el youtuber. De fet, aquest "armari empotrat" va acabar amb una espatlla dislocada per una turba de fans.

Però, què els fa tan especials? Xerrant una vegada amb Loulogio em va dir una cosa que em sembla clau per entendre-ho: no és tant el contingut que s’hi ofereix com el fet d’estar vivint un moment únic. Això no ha passat mai abans. Quan t’esgarrapaves la cara perquè els Take That es van separar, els teus pares ho podien comparar a quan es van separar The Beatles. El fenomen youtuber no es pot comparar amb res. Per molt que s’esforcin, els teus pares no sabran trobar res similar, perquè no existeix. Aquest fet, en plena pre-adolescència, època de tancar-te a l’habitació donant un cop de porta, i odiant els teus pares perquè no t’entenen, és un argument molt potent per reforçar la teva rebel·lia. Simplement és així: els pares no entenen el seu fill. No poden.

Això, sumat a la proximitat humana que destil·len aquests nous gurus d’Internet (parlen el mateix llenguatge que els xavals; en qualsevol moment El Rubius et pot contestar un tweet, etc.) crea la sensació als joves que, efectivament, els youtubers són un producte pensat i dirigit exclusivament a ells. Han passat a formar part de la vida dels més joves d’una manera tan bèstia que gairebé sempre es premia més la constància que la qualitat. La frase més repetida als comentaris de qualsevol canal segurament sigui “SUBE VÍDEO, CABRÓN”. Tant és el vídeo, només volen material nou, tenir-los una mica a prop, sigui el que sigui el que facin.

Encara és molt d’hora per saber on estaran aquestes celebrities d’aquí a 5 anys. Ells creixeran, i sobretot, els seus fans es faran adults. Segurament, el seu públic madurarà i buscarà altres coses amb més contingut. Avui en dia, els youtubers són com els Jonas Brothers. Els recordeu? Poc, oi? Doncs només fa dos anys que es van separar, i ni tan sols els seus fans els troben a faltar. Els Jonas Brothers, com gairebé tots els productes Disney, i també com molts youtubers, tenen una esperança de vida molt sorollosa, però molt breu. Segons el meu parer (i repeteixo que no hi ha distància temporal suficient per assegurar-ho), només sobreviuran els que madurin conjuntament amb el seu públic, els que passin de ser una Hannah Montana a ser una Miley Cyrus. Així que, amics psicòlegs, prepareu-vos per una onada de joguines trencades 2.0.

Però que aquests vídeos siguin de consum ràpid no vol dir que es facin de qualsevol manera. Aquests nois, molts sense estudis d’audiovisuals, s’han inventat un llenguatge nou, una manera de comunicar diferent, una forma autodidàctica d’editar-se els vídeos i, sobretot, tenen una intuïció acollonant per vendre el seu producte. Tot està molt pensat: des de la miniatura que apareix a YouTube, fins a l’hora de publicar el vídeo. Dominen a la perfecció una plataforma que encara és molt nova, i les empreses tradicionals no saben fer servir. Alguns dediquen 8 hores diàries a parir un vídeo que a tu i a mi, probablement, ens semblarà una merda. Però aquests paios s’estan emportant unes xifres de diners que els experts en comunicació i màrqueting ni tan sols sabien que existien. Respect.
 
Risto Mejide va entrevistar El Rubius al seu programa "El Rincón de Pensar", des del punt de vista d’un adult a qui l’arribada d’Internet a casa el va enxampar ja una mica "granadet". "No m’agraden els teus vídeos", li va dir, intentant ser impertinent. "Normal. Aquests vídeos no estan adreçats a tu", va respondre El Rubius. Són dos mons totalment diferents. Em consta que molts youtubers de renom estan rebent ofertes per fer tele. I la declinen. Primer, perquè guanyen més diners anant per lliure, sense intermediaris, i fent el que volen. I, segon: perquè no els interessa. Per a ells, la tele ja és una cosa del passat. És morta.
 
De mica en mica, els mitjans tradicionals van tenint més clar que el futur està a Internet, al VOD (Video On Demand). En algun moment, entendran que no és intel·ligent portar el talent d’Internet a un mitjà obsolet, sinó que són ells els que s’han de moure. Els més espavilats ja ho estan fent. Tard o d’hora, els diners que ara hi ha a la tele s’utilitzaran per produir continguts a les diferents plataformes de vídeo. I quan això passi, El Rubius riurà des de la seva mansió, acaronant el seu cadell de linx ibèric, sabent-se l’Alfons Arús de YouTube. Perquè quan això passi ell podrà dir: "Això ja ho vaig fer jo, abans que ningú".
 
Tomàs Fuentes (guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica). @cap0 

Fotografia de portada: Eduard j. Montoya  
Text: Tomàs Fuentes 
Correcció: Pol Camprubí