6 de nov. 2015

PROCÉS, PUFS I PODER TOU (per ARIADNA GUITERAS)


“Les tecnologies més eficaces són les que desapareixen, les que s’instal·len en el teixit de la vida quotidiana fins que se’n tornen inseparables d’ella”*
Mark Weiser 

El 18 d’octubre de 2014, dins de la programació del Macba és viu i La Sala d’Art Jove, vaig fer una performance al hall del museu que es titulava Ready to Rebel. La Pilar era el nexe entre el Macba, la Sala d’Art jove i jo, i és qui em va acompanyar durant tot el procés teòric. Una de les preguntes que em va plantejar era si havia pensat en el espai d’acció i en el del públic. Va ser ella qui em va oferir els pufs com a límit.

Quina massa estranya els pufs, no?

En pensar-ho vaig fer aquesta foto i la vaig penjar a l’Instagram. Se’m va acudir que tots junts serien com una barrera blanca i tova i que aleshores, el dia de la performance, estaria dins d’una mena de caixa transparent feta de murs de gelatina molt verticals, tant verticals que arribarien fins al sostre. I el sostre al MACBA és molt alt, uns 3 o 4 pisos d’alçada, a més de ser blanc i de vidre, que sempre suma uns quants metres cap amunt i cap a fora.

Una foto publicada por Ariadna G (@ariadnaguiteras) el


D’alguna manera jo ja sabia que al Macba hi havia pufs, però no els havia mirat mai. Fins i tot m’havia assegut en un d’ells, però sense ser-ne conscient, com si fossin catifes grises o cortines prisades. Conjecturo: que hi hagi pufs blancs a un museu blanc és com que hi hagi pufs de colors a les oficines de Google? Deuen ser com un ninja, o com la dona que s’estén crema facial cada matí? 

Prometo explicar això del ninja i la dona més endavant.

El dia de la performance vam decidir col·locar els pufs de l’entrada en semicercle i després els vam desordenar una mica, per dissimular la barrera. No va emergir cap caixa de gelatina transparent, ni murs, ni res. En entrar, el públic es va asseure al meu voltant i va respectar en tot moment l’espai delimitat.

“Puf” és l’onomatopeia que reprodueix el soroll que fa una cosa flonja i inelàstica en topar amb una altra i, alhora, una mena de tamboret baix, generalment cilíndric, farcit de matèria tova o esponjosa i folrat per una tela rígida que pot ser de diferents materials: cuir, pell, tela, plàstic, etc.

El puf té un aspecte inofensiu i flàccid que, paradoxalment, modela el cos que se li ajeu a sobre. Qui seu a un puf adopta una postura i una actitud concretes. A un puf es treballa relaxat, es composa música, es descansa, es fuma, es medita, es llegeix, es xateja o es dorm, entre altres coses similars, imagino.

Tenia moltes ganes de fer un puf des de zero. Pensar des dels materials: el farcit, la tela, el disseny i el color, amb el desig d’analitzar la capacitat estètica i performativa d’un objecte concret que, a primera vista, semblava tenir una funció inofensiva: el “relax”.

Fer un puf: del farcit fins a la superfície en dos capítols deslligats i un poema

Vaig aconseguir fer un puf en col·laboració amb l’escenògraf Alberto Merino. Em van convidar a fer una exposició conjunta amb l’Estanis Comella a Fireplace, un nou espai expositiu i de treball que acabaven d’engegar al Poble Nou. Fer un puf es va convertir en una d’aquelles coses pendents i un d’aquells projectes que, encara havent-lo presentat a diverses convocatòries d’art, mai sortia seleccionat. Així que vam acabar fent un puf autogestionat. L’Alberto tenia una taula a Fireplace on confeccionava motxilles sota la marca d’Hagamús. Em va explicar que havia estudiat escenografia i que feia uns anys havia treballat d’escenògraf, però que a mesura que el relat de la crisi s’havia instal·lat en tots els estrats de les nostres vides, se li va fer impossible trobar feina de forma regular. D’aquesta manera, va començar a fer motxilles amb l’ajuda de la seva mare i, de pas, a buscar una forma sostenible de viure.

1. Ergonomia
Algú em va dir que Gaudí utilitzava el seu cul per fer el motlle de les seves cadires. No sé si és veritat, suposo que podria Googlejar-ho, però no vull que no sigui veritat. Millor no ho Googlejo.


El puf que vam dissenyar té cinc cares, tres d’elles ergonòmiques. Cada una s’adapta a una postura concreta. Amb un paper enorme, l’Alberto va traçar el patró col·locant-lo sobre del meu cos mentre jo em mantenia immòbil en una de les postures. Una vegada traçades les línies, va tallar el paper. Van sortir formes irregulars que després serien les parts del puf confeccionades en lycra, és a dir, les parts adaptables al cos. Les altres cares les vam fer amb loneta, un material fort que ens assegurava l’estructura.



Teníem una obsessió i era que volíem que fos tant còmode que atrapés. Tant ergonòmic que xuclés. La Lycra ens ajudava a que això fos possible, l’ergonomia també, el farcit (d’escuma, lavanda i eucaliptus sec) s’hi sumava, només ens faltava triar el color de la tela: el blau Aquamarine.

Hi ha un fenomen estrany que són els hypes. Hi ha diferents “institucions” que s’encarreguen de detectar i nominar-los. Els hypes són ràpids “capturadors” d’allò que comença a sobresortir -la samarreta del Che Guevara podria ser aquí paradigmàtica, però també podria ser-ho el running o els Green Shakes-. Una d’aquestes “institucions” és Pantone, que preveu els colors de moda de cada temporada, el podríem entendre com una mena de pitonissa dels colors.

L’Alberto i jo volíem un puf gustós i, per tant, el color també ho havia de ser. Pantone semblava el lloc ideal on trobar-lo. De deu opcions vam triar el color Aquamarine 14-4313 que era un dels colors de la temporada Primavera 2015.



Em passa que per entendre algunes coses que encara no he acabat de comprendre del tot escric poesia. Es tracta d’un medi elàstic que em permet entreveure les meves sospites. Les paraules es tornen matèria i, amb una mica de sort, acaben destapant alguna cosa més.

Vaig decidir dedicar-li un poema al color Aquamarine utilitzant només les paraules de la descripció de la pàgina web de Pantone i les vaig ordenar de tal manera per a què esdevinguessin ritme. Aquí el teniu:

Aquamarine 

Womanly Color for women for the Spring/ 

Summer 2015 

Airy blue dreamy cool and calming feel 

And ethereal Aquamarine 

Shade watery feel 

Open and expansive 

Stress reducer restful blue still 

Lead color 14-4313 Aquamarine 

Pairs Well With Marsala 

Red

and Glacier

Grey

Més tard, Black Baltic, un grup composat per tres amigues -la Laura Llaneli, l’Andrea Gómez i la Carlota Juncosa- que a banda de ser músics també són artistes, em van proposar acompanyar musicalment els meus poemes. Aquamarine ara també és una cançó. Gràcies Black Baltic.



2. Poder tou
A Seeking comfort in an uncomfortable armchair (1944) Bruno Munari intenta encaixar el seu cos a un sofà aparentment incòmode.

Si desplacéssim la mateixa acció de la cadira de Munari a un puf probablement es tornaria un exercici gairebé estúpid, alguna cosa així com “seeking comfort in a comfortable softchair”. Què cal sospitar d’una cadira que s’anuncia a ella mateixa com a còmoda?


Reprenc aquí la promesa d’explicar el ninja i la dona.

Una de les característiques més notables d’un ninja és el camuflatge. Entrenats en l’ús de “l’art de la disfressa”, l’utilitzaven en formes no ortodoxes per fer la guerra: espionatge, sabotatge i assassinat amb el propòsit de desestabilitzar l’exèrcit enemic o aconseguir un avantatge important que pogués ser decisiu al camp de batalla. Karl Marx recorre a la metàfora del vampir per posar-la en relació amb el capital. El vampir és un senyal d’alerta, un monstre que ens revela la capacitat del capital i a la vegada ens adverteix del seu perill. El vampir espera, en una relació d'anterioritat –com l'ombra de Nosferatu, silenciós i amb la mà estesa– que l'esdeveniment sorgeixi per poder captar-lo a temps: el “hype”.

El ninja, però, pren una altra posició. Salta de l’exterior a l’interior, es camufla, es “corporitza”. El ninja som nosaltres mateixos/es. És l’individu neoliberal. O, com diria Focault, és l’empresari de sí. Quan el control passa de fora a dins som nosaltres mateixos/es els responsables del nostre benestar. Som alhora producte, màquina i potència.

La dona que es posa crema cada matí, en una rutina mil·limètrica, primer el front, després els pòmuls, la barbeta i el coll, es manté (saludable?). Ella és la responsable del seu benestar, és a dir, és qui s’encarrega que el seu cos sigui funcional pel treball. El cos, per consegüent, no pot estar malalt, no pot ser vulnerable, no pot ser vell, ni discapacitat, ni gras. Quan el cos és la màquina, la màquina s’ha de mantenir. La dona que es posa crema cada matí es manté.

El puf, aquí, no és més que una excusa, o una alerta del que es desplega al seu voltant quan, tornant a la cita del principi, els mecanismes de poder ja no són forts, sinó tous (com un puf a una oficina) i es tornen invisibles.



*Citar el llibre on has llegit la cita en comptes de la seva procedència original no sé a què respon. Possiblement a no voler obviar que no has llegit la font original o a voler nombrar el llibre on s’ha citat la cita. El que si sé és que el catàleg d’on jo vaig treure aquesta cita es titula “Soft Power” i es tracta d’un programa d’activitats culturals sobre biotecnologia i ciències de la vida comissariat per Maria Ptqk i on s’aborda el concepte de “poder tou”. Es pot descarregar el catàleg en pdf aquí.

Ariadna Guiteras (artista visual especialitzada en performance healthy i, per sobre de tot, Nenaza). @ariadnaguiteras 


Fotografia de portada: Eduard J. Montoya  
Text: Ariadna Guiteras 
Correcció: Pablo Gerschuni