30 de nov. 2015

LLEGIR I ESCRIURE: TEMPS DE SEGONA MÀ. LA FI DE L'HOME ROIG. (de SVETLANA ALEKSIÉVITX)

Temps de segona mà. La fi de l’home roig
Svetlana Aleksiévitx
Any: 2015
Editorial: Raig Verd
“La riquesa, la pobresa, la glòria, l’obscuritat, el poder, la submissió, la feblesa, la salut, la malaltia, la instrucció, el treball, l’ociositat, la sacietat, la fam, la virtut, el vici, tot això no és sinó el grau més o menys elevat de la llibertat. És impossible de representar un home sense llibertat si no se’l representa privat de vida.” 
Lev Tolstoi, Guerra i Pau. 
“Era socialisme, i era senzillament la nostra vida. En aquella època no en parlàvem gaire. Però ara que el món ha canviat de manera irreversible, a tothom li interessa aquella vida nostra que, poc importa com fos, era la nostra. Escric, recullo els brins, les engrunes de la historia del socialisme domèstic, interior. La manera com vivia dins l’ànima de la gent. Sempre m’ha atret aquest espai petit: l’ésser humà. En realitat, és allà on tot passa.”
Svetlana Aleksiévitx, Temps de segona mà. La fi de l’home roig.
És d’agrair, en una època com la nostra, tan plena d’inquisidors anònims i linxaments digitals, poder descobrir una veritat polifònica i complexa com Temps de segona mà. La fi de l’home roig.

Svetlana Aleksiévitx dóna veu a aquells homes i dones que van viure els últims dies del somni soviètic i les seves conseqüències. Hom pot pensar que estem davant d’un exercici d’Història oral. Però la intenció, més que la reconstrucció del passat a partir d’uns testimonis concrets, és bastir un cos d’absoluta coherència literària. El mèrit de l’escriptora bielorussa recau en la organització d’aquestes veus que es basa, precisament, en no mostrar mai un sentit que pugui dur a l’acadèmic i a l’opinador a extreure una idea freda i precisa. Els protagonistes de Temps de segona mà parlen sobre el seu passat, sobre la seva pròpia individualitat, sobre allò que pot comportar un petit gest d’autoafirmació en un món que sempre va cantar la gesta col·lectiva. Hi trobem blancs i rojos, víctimes i botxins, humiliats i ofesos que parlen, que callen, que interpel·len a l’autora i al lector i s’estableix, en els millors passatges, allò que Jan Patočka va anomenar “La solidaritat dels escruixits”. Així succeeix en un moment màgic, al final del testimoni de Margarida K., refugiada armènia:

“Tots els armenis de Bakú van emigrar a Amèrica... Aquest país estranger els ha acollit... També la mare és emigrada, el pare i molts altres parents. Jo també vaig anar a l’ambaixada nord-americana. Expliqui’ns la seva història, em van demanar. Els vaig explicar la meva història d’amor... Es van quedar molt de temps sense parlar... Eren uns joves nord-americans, molt joves. Després es van posar a parlar entre ells: el passaport està fet malbé i és estrany que el marit hagi trigat set anys a venir... Realment és el seu marit? És una història massa bella i terrible per poder ser autèntica... Això deien. Sé una mica d’anglès... I vaig entendre que no em creien. No tenia més proves, només que l’estimo... Vostè em creu? 
-Jo la crec. (Li dic.) He crescut en el mateix país que vostè. La crec! (I totes dues esclatem en plors.)”

I és la cuina allò que representa millor aquest espai de solidaritat que neix de la conversa, el lloc on tots els testimonis recorden haver establert aquest lligam enmig d’un sistema que, en els seus pitjors moments, va tenir una obsessió desmesurada pel destí històric i nacional. És a la cuina on els amics i les famílies parlaven de política, s’il·lusionaven, llegien Dovlàtov o Platónov i compartien el patiment del dia a dia. Aleksiévitx fa reviure aquesta “cuina” soviètica i ho demostra, encara que amagui bona part de les seves intervencions, amb una manera molt personal de fer entrevistes, centrant el punt d’atenció en la naturalesa de les històries més que en les conclusions periodístiques (i això pot recordar la tècnica que empra Claude Lanzmann a l’hora d’entrevistar els supervivents de l’holocaust).

Un espai, una “cuina” que existia aleshores i que sembla, asseguren molts dels testimonis, ha passat a millor vida. Si abans de la caiguda del bloc soviètic, la unitat de mesura era el destí de la Gran Historia en el sentit més hegelià del terme, avui es troba en el preu de les sabates de xarol dels nou rics. Aleksiévitx narra, doncs, una doble elegia i s’estableix una paradoxa. El desmantellament de la URSS també significa la destrucció d’un somni compartit i d’una fe en l’estat que podia guarir tot el dolor sofert al llarg d’una vida. El desmembrament d’un sistema rígid suposa la mort de la “cuina”, la solidaritat i l’anhel de llibertat. En aquest sentit, si la primera part del llibre es centra en els testimonis d’aquells dies de canvi i d'esperança de principis dels 90, la segona part, que abraça els anys 2000, descriu un món d’ il·lusions perdudes i la continuïtat d’una certa resignació domèstica.

Els testimonis parlen, es contradiuen, pensen en veu alta, ploren i construeixen un relat que els pertany, que és patrimoni de la seva memòria i de ningú més. Per aquesta mateixa raó, i perquè l’ordre dels relats no és arbitrari, recomano llegir aquest llibre de manera lineal. Només així es dóna un d’aquells petits miracles que la literatura pot oferir. Després de conèixer a vells veterans de la Gran Guerra Pàtria, a nou rics, a immigrants tadjiks, a presoners dels gulags, a mares i filles, a pares i fills, arribem a la figura d’Elena Razduieva, treballadora de 37 anys, trenta pàgines de pur amor dostoievskià. Qui es va enamorar d’aquella Sonia, prostituta redemptora de Raskólnikov, la podrà reconèixer en aquest capítol. El personatge poderós d’Elena, l’Elena de carn, sang i ossos, actua obviant, de manera radical, tota necessitat. Aleksiévitx es reserva aquesta carta pel final. Qui hagi “descobert” algun sentit històric, qui n’hagi extret una veritat única i concloent, haurà de tornar enrere. Arribats a aquest punt, la pregunta que ens podem fer ja no tindrà res a veure amb el passat sinó amb el present i el futur. Ja no serà un escrutini històric sinó un dubte teològic. Pot la folla compassió d’una noia corrent redimir la misèria moral d’una època? És una pregunta ingènua, sí, però tan perduts estem com per no gosar formular-la? Aquest dubte és un dels tresors amagats del capítol i una brúixola que ens pot ajudar a l’hora de rellegir el llibre. En el fons, la literatura s’hauria d’escriure per provocar preguntes com aquesta.

Pel fet que el lector hi trobarà aquests petits miracles, perquè la matèria prima d’una obra com Temps de segona mà és una cosa tan intangible i contradictòria com l’alè i la vida, perquè aquesta narrativa pertany a una tradició literària que no entén de fronteres inamovibles entre víctimes i botxins, homicides i sants, recomano, a qui s’hi apropi, que no jutgi i que escolti, com ho fa Aleksiévitx. Als ortodoxos, sigui quin sigui el seu color, els prego que no perdin el temps. Tampoc entendrien res. 

Vassili Petróvitx N., membre del partit comunista des del 1922, 87 anys:

“Ah, sense enregistrar... Molt bé... Hi ha una cosa que haig d’explicar a algú sens falta...Tenia quinze anys. Al poble van arribar-hi soldats de l’Exèrcit Roig. A cavall. Beguts. Un destacament d’avituallament. Van dormir fins a la tarda i a la nit van convocar tots els komsomols. El comandant va fer un discurs: l'Exèrcit Roig té gana. Lenin té gana. I els kulaks amaguen el blat. El cremen. Jo sabia que el germà de la meva mare, l’oncle Semion, havia enterrat sacs de blat al bosc... Jo era un Komsomol. Havia fet un jurament. De nit vaig anar on eren els soldats i els vaig portar a aquell indret. Van carregar tots els sacs de blat. El comandant em va estrènyer la mà. Creix ràpid, germà! Al matí, els crits de la meva mare em van despertar: la casa de Semion s’estava cremant. A ell el van trobar al bosc, els soldats l’havien tallat a trossos amb els sabres. Tenia quinze anys. L’Exèrcit Roig tenia gana... Lenin també... Tenia por de sortir al carrer. Em quedava tancat a casa i plorava. La mare ho va endevinar. Una nit em va donar un farcell i em va dir: Vés-te’n, fill meu. Que Déu et perdoni, pobra criatura! (Es tapa els ulls amb la mà. Però veig que plora) Vull morir comunista. És el meu darrer desig.” 

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Ricard Planas 
Correcció: Rosa Molinero Trias