4 de nov. 2015

LLEGIR I ESCRIURE: MÚSICA ALTERNATIVA. AUGE I CAIDA (de RAMÓN ORIOL)

Música Alternativa. Auge y Caída
Ramón Oriol
Any: 2015
Editorial: Editorial Milenio

Potser ja esteu cansats una mica del tema: primer el llibre del Victor Lenore revisant l'indie des d'una perspectiva crítica el 2014, un llibre una mica cruel però molt necessari per obrir un debat que encara sembla lluny de tenir un final. Després va venir Pequeño circo de Nando Cruz, una història oral de l'indie a Espanya, on eren els mateixos implicats (músics, promotors, segells, periodistes...) els que repassaven aquesta història. Però encara faltava un punt de vista per completar la trilogia: el punt de vista del fan. De qui es va educar sentimentalment durant aquells anys i va trobar una àncora vital que encara el defineix.

Fa molts anys que conec el Ramon Oriol. A finals dels 90 teníem amics comuns i coincidíem constantment a concerts i bars. Recordo que parlava de música amb una intensitat una mica xocant, era capaç de recitar una llista de grups infinita només de veure't una xapa a la jaqueta, relacionant uns i altres amb una passió que ratllava la bogeria. I sabeu el millor? Alguns d'aquests grups que citava constantment encara són els meus grups favorits. No li vaig dir llavors, però aprofito per dir-ho ara: gràcies pels Milky Wimpshake, Ramon!

Música alternativa. Auge y Caída (1990-2014) és un llibre escrit des de la passió i sense gaires filtres; torrencial, ple d'opinions per tot i sense ganes de seguir cap línia recta. Us posaré un exemple perquè m'entengueu: el capítol sobre el brit pop comença parlant de Sonic Youth i Yo La Tengo, passa a dir que l'únic que val la pena del brit pop és la cançó “Stars” de Dubstar i la versió de “Wonderwall” que va fer Cat Power, per acabar amb una oda de 4 pàgines a Mark Eitzel i Mark Kozelek. Es fa difícil seguir el fil, però alhora és en aquestes cadenes sorprenents on podem trobar el millor del llibre: és com entrar al cervell d'un fan! Un camp ple de mines que provoca una conversa constant amb el lector.

El Ramon Oriol ens pregunta al llarg del text pel nostre disc favorit de Fugazi (el seu és In on the kill taker), ens demana la nostra aprovació a preguntes tan polèmiques com “¿puede existir alguien más poco estimulante a nivel musical que Beyoncé Knowles?” (Ramon: et recomano que llegeixis AIXÒ), ataca amb violència el revival post-punk, i ens regala judicis personals del calibre de “les cançons del His & Hers de Pulp no aguanten el pas del temps” o, el més greu de tots, que ja no hi ha música excitant i que als joves els colen massa fàcilment “gato por liebre”. Per mi aquests són els moments més conflictius del llibre, fins al punt que em pregunto si deu tenir sentit per a algú de menys de 30 anys llegir Música Alternativa. Auge y Caída, cosa que el mateix autor sembla assumir sense gaires traumes (en un moment de "rajada" cap als grups nous interpel·la el lector dient alguna cosa així com que només pot emocionar a gent “més jove que tu i que jo”).

Si us he de dir la veritat, m'ha divertit molt estar en desacord amb algunes pàgines del llibre i deixar-me endur per aquesta estructura una mica caòtica que té cada capítol. Des de les notes a peu de pàgina sobre els locals barcelonins on podies escoltar cada grup, la revisió de la premsa musical des d'un punt de vista vivencial o els records d'alguns dels millors fanzines d'aquella època, alguns d'ells fets per amics d'aquesta casa com l'Spoiled (que feia la Marta Millet) o el Miroslav Mecir (fanzine del Manel Peña), passant per la presència de discos que mai passaran a cap altra història que no sigui la nostra com el “Yougli” de Linus.

Ja us aviso que la lectura no és gens fàcil i que val la pena fer cas al mateix Ramon Oriol i anar fent parades per escoltar la música de la qual parla. De fet, pot ser bastant desconcertant a estones però si aconseguiu arribar al final us garanteixo que tindreu una visió bastant real de com vam viure l'època alternativa tota una generació. Amb els nostres embolics (el sac de l'etiqueta “alternativa” on cabien White Zombie, Rage Against the Machine i Sonic Youth -això passava, sí-), els nostres tòtems (sense internet, havíem d'estar atents a les recomanacions dels nostres artistes favorits per descobrir altres grups) i les nostres petites alegries (l'aparició de les riot grrrls, el descobriment del DIY...). Aquest llibre parla de mi, com no m'ha d'agradar?

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Quique Ramos
Correcció: Pol Camprubí

1 comentari:

El Mamut Traçut ha dit...

Gràcies me l'estic llegint aquests dies justament.