16 de nov. 2015

LLEGIR I ESCRIURE: MICHELÍADA (d'ANTONI MUNNÉ-JORDÀ)

Michelíada
Antoni Munné-Jordà
Any: 2015
Editorial: Males Herbes

Què és Michelíada? Ciència ficció? Una proposta postmoderna? El que vull aclarir d’entrada és que és un llibre intens, de lectura no apta per a tots els gustos i difícil de categoritzar. Michelíada és una apropiació de la Ilíada. Ara bé, la guerra que explica està situada en un futur hipotètic. El món està sumit en una guerra entre dos blocs: l'occidental, que està decidit a prescindir del petroli pels seus automòbils, i el bloc islàmic fonamentalista, que lluita per mantenir el carburant com a matèria primera predominant de l'economia mundial. D'aquí aquests noms estranys i divertits a la vegada, que creen un efecte rupturista amb qualsevol possibilitat de solemnitat èpica: els del bàndol d'occident tenen noms d’automòbil (Volvo, Romeo, Òpel, Landròver...), mentre que els rivals islàmics els tenen de companyies petrolíferes (Shell, Petrocat...).

En Michelín es l'heroi d'aquesta epopeia força desproveïda d'èpica: un mutant amb dues costelles de més (que li protegeixen el coll, el punt feble dels humans) i que és l’Aquil·les del futur. Com l'heroi homèric, es nega a combatre a causa d'una ofensa i no s'hi decidirà fins que un altre greuge li despertarà els ànims de venjança. Però el panorama no acaba aquí. Estem al 2097 i les guerres del futur seran televisades o no seran. Els déus de la Ilíada són ara els repòrters (que es diuen Marlboro, Dònut i Ikea); aquells que mouen els fils del destí, que en aquest cas és una realitat articulada pels mitjans de comunicació (l'holotevé, amb retransmissions interrompudes per espots que difonen eslògans com "fem la guerra ecològicament sostenible"). Es tracta d’una guerra convertida en espectacle, coberta amb un sistema de càmeres volants, manipulada i dirigida de la manera més cínica i estrafolària. No hi ha cap transcendència: només hi ha holoespectadors. Tot fa pensar en un món dominat per les corporacions (aquí he pensat en DeLillo) que veuen de la sang d'una massa estúpida convertida simplement en audiència potencial. Com totes les històries distòpiques, un futur desolador és el correlat dels problemes del present.

Per tant, Michelíada reprèn la historia explicada fa més de 2000 anys per Homer (i no he pogut evitar treure-la de nou de la llibreria, on estava acumulant pols des de feia temps); en copia l'estructura (24 episodis que responen als 24 cants); en pren l'argument, però és clar, també per tal de subvertir-lo. I cadascun d'aquests 24 capítols està enfocat amb un estil i una tècnica diferent, imitant a Manuel de Pedrolo, a l'escriptor fictici de Kurt Vonnegut, Kilgore Trout, i fins a Ramon Muntaner. I a vegades pren la forma de guió televisiu, de xat o text teatral.

Aquí l'autor, Antoni Munné-Jordà, ens mostra la seva capacitat amb el llenguatge, la virtuositat amb l'escriptura, a la vegada que incorpora una altra cita en aquest milfulls de referències que no hi podia faltar: la de James Joyce i el seu Ulisses. La tradició és el bressol de tot autor (que cadascú, segons el gust, s'acomoda a la seva manera) i, com el propi autor explicava en aquesta entrevista, a l'única cosa que es pot aspirar és a participar-hi amb petites variacions, com si es tractés d'una jam session –i aquí Munné-Jordà cita a Sarsanedes. I per si això era poc, per tal d'emular la varietat lingüística de la Ilíada, fa parlar els seus personatges en diferents dialectes del català (variant rossellonesa, català insular, nord-occidental, valencià septentrional, lleidatà...). El resultat és un llibre arquitectural. Per tant, sí, és ciència ficció, però també és experimentació literària, que jo en diria gamberra, en el bon sentit de la paraula. I és sobretot literatura a seques.

I la trama és una trama bèl·lica. Llargues descripcions de combats; la guerra aclapara el discurs. Però és una guerra gens idealitzada, de soldats drogats i afamats, perduts i alienats, desproveïts de gestes èpiques. De la mateixa manera que tampoc reescriure la Ilíada ha de ser, avui en dia, una gesta seriosa i plena de transcendència. Munné-Jordà ho sap i tot el llibre és una proposta amarada d’una mirada satírica, o més aviat irònica, intel·ligent i meta-literària. La ironia esclata sovint en humor, com per exemple en els capítols teatrals o el titulat 'Notícies del desastre ecològic', en el qual una assemblea d’ecologistes convocada arran d’un desastre ecològic provocat per la guerra acaba delirant en una espiral d’arguments absurds (entre els defensors dels animals, els de les plantes i els de les pedres) i finalment dissolta per la policia amb gasos lacrimògens. Una mica a la manera dels Monty Python, o fins i tot d’un Foster Wallace. L'heroïcitat d'avui només pot portar el nom de Michelín; com una broma, però una broma molt seriosa.

Fotografia de portada: Edu Vila 
Text: Paula Juanpere
Correcció: Pol Camprubí