9 de nov. 2015

LLEGIR I ESCRIURE: LES PERERES FAN LA FLOR BLANCA (per GERBRAND BAKKER)

Les pereres fan la flor blanca
Gerbrand Bakker
Any: 2012
Editorial: Raig Verd

Quan la bona gent de GN em van demanar aquesta col·laboració sobre crítica literària van ser dues les preguntes que van aterrar a la meva ment. En primer lloc: Qui era jo per discriminar i jutjar l’excel·lència o la banalitat d’una creació escrita? No hi ha massa humans en el món com en Harold Blood que amb 365 dies l’any i 24 hores al dia té temps per menjar, dormir (entre altres ocupacions fisiològiques) i encara li sobra temps per llegir-se tota la literatura universal en la seva globalitat i dictar, tot assentant càtedra, “el que mola i el que no”. Se’m revelava una empresa monumental emetre veredictes comparatius en un moment de la història en què és gairebé una quimera plantejar-se tal cosa. A partir d’aquest darrer punt, es va desplegar la segona pregunta (conseqüència inevitable de la primera…) Entre la inabastablement monstruosa oferta editorial, quin llibre podia escollir per ressenyar? Així com la primera va tenir una ràpida resposta: ningú.

La segona va ser posseïda amb sorna per una de les forces més poderoses que existeixen: l’atzar. M’explicaré una mica millor. La bonica coberta del llibre en qüestió llueix una il·lustració calcada a un quadre que tinc al menjador de casa meva i, sense voluntat de fer una cosa tan inapropiada com escollir un vi per l’etiqueta o comprar un llibre pel color de l’enquadernació a joc amb la tapisseria de la butaca del despatx, vaig sentir la crida de la curiositat. Es podria dir que la connexió cerebral va ser eficient i encertada. Apunts autobiogràfics a part, em ressonava pel cap que Gerbrand Bakker, l’autor del llibre, va guanyar el premi llibreter fa un parell d’anys. Fins aquí, tot en ordre. Obro el llibre i, a la solapa, llegeixo que en Bakker, neerlandès nascut l'any 1962, és filòleg, jardiner i instructor de patinatge de velocitat sobre gel. Una trinitat d’oficis que em van acabar de seduir absolutament. Dit i fet. Ja tenia llibre per ressenyar. Així em vaig trobar llegint les seves primeres línies: “Era un joc que teníem abans. Vam jugar-hi durant anys. Fins fa sis mesos, que ho vam fer per última vegada.”

No em negareu que molts de vosaltres no heu seguit mai els vostres instints més injustificables per prendre certes decisions…

El que dèiem, l’atzar en mans de ningú. I és que, curiosament, d’això va, en certa manera, Les pereres fan la flor blanca: de l’atzar, dels seus capritxosos camins i dels seus efectes sobre la gent anònima. De com els desencadenants s’oculten sovint en els llocs i els moments més inesperats.

Si ens posem en antecedents, ens trobem davant d’un autor multi-premiat (guardonat amb el IMPAC de Dublín, el més lucratiu en llengua anglesa amb una dotació astronòmica de ni més ni menys que 100.000 €), no especialment prolífic (sembla que la velocitat la deixa per tallar la pista gelada) i que podríem denominar com l’autor emblema de l’editorial Raig Verd amb tres novel·les publicades en el seu catàleg: A dalt tot està tranquil, Deu oques blanques i Les pereres fan la flor blanca. Totes elles traduïdes per Maria Rosich. Actualment, Bakker és una de les grans figures del panorama literari europeu amb traduccions a més de 20 idiomes i autor de referència a les escoles dels Països Baixos i del nord d’Europa.

Però seguim parlant dels desitjos de la providència...

De l’argument prefereixo no explicar gaire. I si aconseguiu perpetrar la inòpia del vostre desconeixement cap a aquest aspecte, millor. Només esbossaré que l’autor ens compon una història concentrada i extremadament realista protagonitzada per una abreujada llista de personatges: en Gerard, el pare de família, els seus dos fills bessons, en Klaas i en Kees, el fill petit Gerson (el veritable protagonista carismàtic del relat) i en Daan, un terrier de Jack Russell de pèl aspre. Tots ells, configuren la narració d’un esdeveniment crucial en la vida de la família. Un fet tant dramàtic com accidental que els canviarà la vida per sempre.

Aquesta novel·la ens parla de com un punt o una coma alterada en el transcurs de la nostra existència pot transformar el blanc en negre o la llum en foscor. La serenor d’un viatge en cotxe i la contemplació de les primeres flors dels arbres fruiters ens condueixen cap a la vivència ferotge del revers inesperat de la vida. Els mots engabien l’amenaça i cada nova frase és una premonició que neix i una esperança que mor. I les paraules porten amb elles un vent cada vegada més fred. I a cada pàgina la sensació de desassossec es torna més enrarida. Heu jugat mai a tancar els ulls i construir el món a partir de la negror? Proveu-ho. Molts de vosaltres, per començar, creareu fantasies lleugeres i ingènues però sempre s’escolaran els dimonis. I amb ells, arribarà la tragèdia. Puntual i severa.

Bakker construeix una obra dura i punyent, de la simplicitat d’un fil de pescar però que acaba estellosament en un ham que se’t clava a la gola amb agressiva paciència. L’autor juga al minimalisme formal amb la destresa d’un cirugià i, tot sigui dit, ho sap fer molt bé. Poc generós en detalls irrellevants, amb síntesi i mesura, Les pereres fan la flor blanca es mou còmode i segur entre la puresa argumental i els diàlegs parcs però farcits de profunditat emocional. D’aquesta manera, el llibre funciona com un mecanisme d’estructura aparentment nua i d’escassos circuits narratius però que amplifica una literatura sincera, salvatge i terrenal. Segurament la nodrida experiència de Bakker en la literatura per a nens, ha estat un actiu clau per aconseguir aquest to especial que destil·la l’obra i que sembla germinar més enllà de les fronteres de l’adultesa. Factor, aquest, que li permet a l’autor treballar les emocions de la novel·la amb una honestedat molt més verge i intensa.

Un dels triomfs del llibre és l’emotiu tractament que l’autor en fa de les relacions fraternals. El mateix Bakker ha reconegut que aquest llibre és, en gran part, fruit del seu dol per la mort del seu germà petit, ofegat fa tres anys. Aquesta descripció del món a través dels ulls infantils, es fa mitjançant un punt de vista majoritari: el d’en Klaas i en Kees, els germans bessons. Però la gran originalitat de Bakker és unificar els dos personatges en un sol punt de vista convergent, plantejant un narrador bicèfal que enriqueix la narració d’una manera brillant i la transforma en una mirada doble però al mateix temps unitària.  Així, la visió de la realitat es fa polièdrica i compartida entre quatre ulls i dues ments que, tot i ser molt similars, lluiten per diferenciar-se. No satisfet amb proposar al lector aquest audaç joc de miralls, l’autor incorpora, en una quota menor, dos punts de vista més: el d’en Gerson (impresa en cursiva des de l’obscuritat) i el d’en Daan, l’eixerit gosset de la família. És amb recursos com aquest quan Gerbrand Bakker demostra el seu mestratge per formalitzar concepcions literàries veritablement complexes a través d’una escriptura neta i d’aparença planera.

Valors com la culpa, el perdó o la redempció són els materials primaris explorats per Bakker en aquesta incisiva novel·la que es beneficia del punt de vista infantil per dignificar encara més la història i dotar-la d’una aroma més proper. Amb un estil directe de frases curtes, economització lèxica i sentiment escopit sense embuts ni circumloquis innecessaris, l’autor ens dispara a la cara un conte cru i malenconiós sobre la innocència i l’atzar. Les pereres fan la flor blanca és com un d’aquells dies clars del nord en què el cel, d’una lluminositat explosiva i radiant, amaga sempre la tempesta dins la seva essència.

Per aquest i d’altres fets, Les pereres fan la flor blanca desprèn aquell perfum similar a Stand by me, aquella mítica pel·lícula dels anys 80 (escrita per Stephen King) en què un grup de nens de poble van a la recerca d’un cos que han sentit que reposa mort al costat del riu. I com en aquella recordada pel·lícula, l’important no és el què sinó el com. I definitivament, la manera de copsar la realitat d’un nen és aquella que tot lector ha viscut però que ja no experimentarà de nou. És aquest sentiment de pèrdua, aquest filtre pretèrit el que literaturitza les històries i les transporta a aquella dimensió que les fa úniques i remotes però, al mateix temps, nostres. L’escriptor holandès n’és conscient, d’això, i esmuny aquesta eina fins a les últimes conseqüències.

En definitiva, un llibre breu com una fiblada, de façana inofensiva però mossegada letal. Si em permeteu un consell: no llegiu aquest llibre si no esteu passant un bon moment. Pot semblar-vos la típica recomanació barata de canal d’autoajuda però he de dir que Bakker no té clemència a l’hora de pitjar l’accelerador emocional de la història i emportar-se tot el que se li posa pel davant a cop d’aflicció i desencant. Tenim entre mans un llibret de la duresa d’un diamant. Esteu avisats!

En referència a les dues preguntes que formulava a l’encapçalament del text. La primera, crec que queda ja contestada. No puntuaré aquest llibre (he de reconèixer que no crec gaire en les notes numèriques) però una cosa sí us diré: val la pena no perdre’s la seva desoladora lectura. Pel que fa a la segona: puc determinar que, en aquest cas, l’atzar ha estat a favor meu i que Les pereres fan la flor blanca és una d’aquelles perletes de difícil oblit que t’envesteixen sense que te n’adonis.

Tan sols puc afegir una darrera cosa i és que Gerbrand Bakker: filòleg, jardiner i instructor de patinatge de velocitat sobre gel, és, a part de tot això i per sobre de tot, un escriptor pur. I dels bons. Però en aquest cas, no penso que sigui per atzar.

Fotografia de portada: Llorenç Pons Moll
Text: Carles Pradas
 Correcció: Pablo Gerschuni

1 comentari:

sasha ha dit...

El llegiré
Et diré el que en pensó.
Millor et dic el que he sentit.