17 de nov. 2015

LAS RUINAS - SIESTA MAYOR

Las Ruinas
Siesta Mayor
Any: 2015
Discogràfica: El Genio Equivocado


Las Ruinas estan aconseguint mantenir un nivell i un ritme de productivitat que fa que un es plantegi el sentit d'anar ressenyant, any rere any, els llançaments rere llançaments que van editant. La boutade amb Felt com a inspiració de publicar deu discos en deu anys i després desfer el grup agafa definitivament caire de repte real un cop superat l'equador d'aquest (Siesta Mayor és ja el seu sisé LP, si no comptem el primigeni àlbum fantasma Lecciones de Submarinismo —2008—, el qual, i escric des del coneixement, els fans hauríeu de demanar insistentment a Edu Chirinos que el torni a treure a la llum), alhora que dóna cos a una discografia que, tot i que encara incomplerta, està guanyant una entitat total. Trajectòria i treball individual prenen rumbs no massa allunyats l’un de l'altre però sí diferenciats; cadascú decidirà l'òptica que vol adoptar.

Per si mateix, Siesta Mayor pateix de clarobscurs d'inspiració, destacant amb força les sortides de to (els aires de rock bandoler de l'inicial 'Fruta de temporada' o l'ska mandrós 'Vida pequeña'), l'habitual sornegueria a 'International Yonki Tour' o 'Jam session man', o la punteria melòdica de la més reposada del més reposat 'El repartidor de flores' i, fins i tot té les seves particularitats, com és el fet que, per primera vegada, sigui el baixista Jaime Bertrán qui firma l'indiscutible hit del disc (una 'Gabriel y Vencerás' on aquesta vegada s'homenatja cert local del Poble Nou, i, de passada, es cluca l'ull al grup titular), a més de la també notable clatellada abrasiva 'Llegas tarde'; la resignació lúcida que comença a treure el cap per les lletres més tristoïes de Chirinos (“me revuelvo al pensar / en las cosas tontas que hice por ti / cuando te quería impresionar / cuando eras todo para mí”; “no queremos terminar / nos queda esta amistad / y algo que no puedes explicar / que cuando estás perdido te hace regresar / y es lo único que quieres de verdad”); o, malauradament, l'accentuat desequilibri entre la primera i la segona meitat del disc, amb un recorregut clara i potser significativament a pitjor, acumulant al final els temes més plans i recurrents (una vegada més, el llast de no escurçar els tracklist).

Ampliem, no obstant, el camp de visió, i llavors ens trobarem que els de La Sagrera han aconseguit incrementar l'apartat memorable del seu ja fecund cançoner. De fet, si acceptem tres anys com la mitjana de temps habitual que sol passar entre disc i disc de la majoria de grups, a ells tan sols els hi caldria dos per a —seleccionant el bo i millor de Toni Bravo (2014)— i aquesta nova publicació, donar forma a un fantàstic àlbum de pop (i encara els hi quedaria material de primera per a un EP posterior on reunissin els temes que quedessin fora de lloc dins aquest recopilatori imaginari).



Al final, probablement, tot sigui molt més senzill: Las Ruinas van fent, i alguns s’han sumat a la seva causa (fa goig veure cada cop més gent esvalotar-se i cantar des del cor les lletres dels seus himnes en els concerts, on encara es mostren infal·libles), mentre d'altres mai ens n’hem oblidat, si bé cada vegada la seguim amb menys passió, discogràficament parlant, perquè ens fan fer matemàtiques per a valorar-la. Tot i això, us diré una cosa: l'humor ha estat, està i, esperem, seguirà estant present dins bona part de les creacions d'aquests (anti-)herois musicals. No obstant, la seva carrera no és cap broma.

Text: Arnau Espinach
Correcció: Rosa Molinero Trias