27 de nov. 2015

DE TEVES A MEVES #5 (GROUPER)



Bones Uri,

Doncs sí, com no podria ser d’una altra manera, estic d’acord amb tu: la cultura (un disc, una pel·lícula) hauria de ser la porta d’entrada a noves emocions i sensacions, però per desgràcia la societat de masses ha convertit la música en un bé de consum. Cançons, mitges, bombetes. (Un altre dia parlem de què passaria si no existís la indústria musical tal i com la coneixem, una conversa que vaig tenir amb el Daniel Higgs fa uns anys).

Tots els “genets de l’apocalipsi” que menciones (quina tropa!) tenen el dubtós honor de ser uns digníssims representants d’això que podríem anomenar la kleenex-cultura. Hi ha grups que ni sumen ni resten: no t’agraden en absolut, però els pots escoltar sense posar-te nerviós. Després hi ha tots els altres grups o cançons ofensius: aquests que et fan odiar la música, la ràdio, els concerts. L’odi visceral, profund que em produeix Queen, per exemple, no pot ser bo. M’ho hauria de prendre amb calma, arronsar les espatlles i treure a passejar la famosa sentència “para gustos, los colores”. M’és impossible. Suposo que de la mateixa manera que encara hi ha discos que fan que em posi a saltar sobre el sofà (no, no estic parlant de Van Morrison), també n’hi ha d’altres que em porten a llocs obscurs i que, en definitiva, em fan odiar l’ésser humà i la seva música dels collons. Aquest matí, per exemple, m’he anat a tallar els cabells i el barber (un senyor argentí que em cau bastant bé malgrat ser la persona més malhumorada de la història) m’ha fet escoltar un “Grandes Éxitos” de -drumroll, splash- Queen. Li he buidat els ulls amb les tisores que tenia més a mà i me n’he anat tan "campante". Que es foti.

T’haig de mostrar targeta groga (estic segur que sabràs apreciar el símil futbolístic) per posar-me dos grups d’indie seguits a les teves missives virtuals. Joder, com em costa tota aquesta penya. Mai trobo el moment de posar-me’ls, em costa trobar-los substància. El problema no és d’ells, ni teu. És meu. En línies generals tinc molts problemes amb l’art que et fa sentir bé i definitivament estic més còmode amb els boscos a mitjanit, amb els mussols i les bruixes. El David Cronenberg va dir una vegada que portava una vida ordenada i senzilla per tal de poder explorar la seva vena més malaltissa i recargolada a les seves pel·lícules. Em vaig sentir totalment identificat. Així que com a carinyosa venjança, m’acomiadaré recomanant-te la música de la Liz Harris. Aquesta noia escriu les seves cançons sota el nom de Grouper i ja porta bastants discos publicats, potser tens algun col·lega amic de la foscor que la coneix i tot. Últimament l’escolto sense parar. M’encanta la ingravidesa espiritual que transmeten els seus discos (el meu favorit es titula Dragging A Dead Deer Up A Hill), escoltar-la cantar és com estar assegut a la vora d’un riu veient com la llum es filtra per les fulles dels arbres.

Espero que t’agradi!



Fotografia de portada: Uri Amat
Text: Manel Peña
Correcció: Pol Camprubí