2 de nov. 2015

DE TEVES A MEVES #4 (THE JUNE BRIDES)



Apreciat Manel:

Gràcies per passar-me la crítica del Nando Cruz, crec que ja l’havia llegit. Està molt bé: amb tota la raó U2 són un dels grups més odiosos del món mundial (a més amb evidències que ho suporten, més enllà de les fílies o fòbies musicals de cadascú) i està bé que algú ho digui a la premsa generalista. Et confesso que en la meva ment U2 van de la maneta amb la resta de genets de l’apocalipsi: Dire Straits, Bruce Springsteen, Queen i, fa relativament pocs anyets, els maleïts Coldplay. Són els típics grups que agraden a gent a qui en teoria els agrada la música però que mai han fet cap esforç per descobrir res més enllà dels quatre grups que van escoltar a l’adolescència. Com et dic la meva tírria ve més provocada pels seguidors que tenen que per ells mateixos, si no en el cas d’U2, Queen i Coldplay (que són ells mateixos absolutament ostiables), sí en el cas dels Dire Straits i el “Boss”.

El Knopfler pobre té cara de bona persona i el seu discutible gust estètic i el seu virtuosisme per mi no són motius suficients per l’odi. El “Bruce” tampoc l’odio personalment (de fet m’agraden molt algunes cançons, normalment les més comercials, com “Brilliant disguise” i la resta de Tunnel of love), encara que –políticament i salvant les incommensurables distàncies– sigui l’equivalent americà dels artistes que donaven suport al Zapatero aquí.

Obro parèntesi: Recordeu aquelles fotos de tot de cantants en hores baixes xupant càmara amb el candidat sociata i fent aquell gest “de la ceja”? Jo quan ho recordo em transformo en una bèstia verda de mitja tona amb els pantalons liles estripats. Tanco parèntesi. 

Tornant al tema, em costa entendre la gent que diu ser seguidora d’algú i que no van més enllà d’escoltar la seva música i prou. Jo pensava que la cultura era quelcom que ens feia aprendre i experimentar sentiments que normalment són soterrats sota capes de rutina i banalitat i que sovint no es poden expressar amb paraules, que ens feia conectar fets i situacions, que ens havia de fer millors persones, en definitiva. Em refereixo que per mi el normal per un fan de l’Springsteen seria escoltar una cançó com “The ghost of Tom Joad” i investigar qui és aquest personatge de qui parla, d’on surt, perquè l’autor de la cançó se’l fa seu i de quina tradició ve tot això. Doncs res. Us imagineu a un fan de l’Springsteen tirant-se de la moto en marxa davant d’una llibreria per no quedar-se sense la seva còpia d’El raïm de la ira, com ensenyen sempre a la TV3 que fan els fans per no quedar-se sense entrada quan ve el seu ídol a Barcelona? Em sembla una manera molt trista i passiva de seguir un artista, la veritat. I ja sé que precisament del “Bruce” hi deu haver gent que no es queda només en la superfície i van més enllà, però així són tots els fans d’ell que he conegut (que són bastants).

Dit això, haig de confessar que m’has deixat una mica al•lucinat amb aquesta relació que fas entre els Rain Parade i els grups més mediocres de l’indie-pop ibèric dels anys 90. Precisament m’estic llegint el llibre del Nando Cruz sobre el tema (Pequeño circo: Historia oral del indie en España) i si en alguna cosa coincideixen la majoria de grups és en el fet que quasi tots escoltaven i copiaven els mateixos grups: Pixies, Sonic Youth, My Bloody Valentine, Smiths i alguna cosa més. Possiblement alguns (els més avançats) fossin fans de Felt, de Rain Parade, de Hüsker Dü o dels Feelies però crec que la relació que fas entre una cosa i altra està bastant fora de lloc. És com dir que no pots escoltar els Rites of Spring o Sunny Day Real Estate per culpa de Dashboard Confessional (apart que no és cert, els qui t’haurien de recordar a aquesta tropa són els Sonic Youth, no els Rain Parade, jo veig).

Canviant de tema i ja que parlem d’indie, el disc del que et volia parlar aquesta setmana per mi seria la perfecta definició del que hauria de voler dir “indie” en un món on mai haguessin existit els Oasis. Et parlo d’aquells grups anglesos primigenis que compartien més una actitud que un so, encara que molts coincidien en tocar aquella espècie de post-punk que ja començava a mutar en pop, de guitarres “jangly” i ritmes dislocats, d’aquella tradició de barrejar melodies dels 60, Modern Lovers, Velvet i soul, de pantalons arremangats i serrells i tupés tan ben posats. Totes aquelles mini-discogràfiques tan meravelloses (Postcard, The Pink Label, Sarah, Fast Product, Pop Aural, Z Block, la primera Creation i Rough Trade, etc). Et parlo en aquest cas de There are eight million stories… (els punts suspensius són seus) dels June Brides. És un disc que vaig tenir com tres o quatre anys en un prestatge, agafant pols i sense tocar-lo, com els bons vins. És part de la partida de discs que m’anava enviant el meu germà des de Londres, quan treballava a l’epicentre vinílic de l’univers, Berwick Street. Com a bon germà gran, m’ha descobert infinitat de grups, sobretot en aquella època en què es podia permetre anar-me enviant discs que pensava HAVIA d’escoltar. Sent honest haig de confessar que molts d’aquells discs (com La Varieté de Weekend i d’altres de Marine Girls, Ben Watt o la Tracey Thorn) van anar directes al prestatge i van passar com cinc anys fins que els vaig començar a escoltar i apreciar. Suposo que estava en una etapa més punki i em costava escoltar grups menys viscerals. Dels June Brides el meu germà n’era molt fan i cada cop que ens veiem o ens escrivíem cartes se’n feia creus que dissimulés quan em preguntava l’opinió i no li digués com de meravellosos eren (no els havia ni escoltat!). Quan ho vaig fer me’n vaig enamorar. M’agradaria fer que te n’enamoressis tu també però com que ens coneixem no crec que coincidim aquí. Per a mi els June Brides, com els Kinks, formen part d’allò més bo que ha aportat Anglaterra al món: especialment la seva riquíssima i emocionant cultura de classe obrera, que enlluerna en artefactes com aquest. Jo, és sentir la primera cançó (“The instrumental”, que curiosament no és tal) i posar-me de bon humor. Violins, trompetes, pa-pa-ra-pas, guitarres dringants, grans tornades, himnes per ballar mentre aixeques el puny… Així com els discos de Codeine em fan ganes de morir-me i que se’m mengin els cucs els discs de June Brides em fan estar feliç d’estar viu i de formar part de la societat. No crec que s’hagi d’analitzar gaire aquest disc, o ets de There are eight million stories… o ets dels altres (faig broma!). Ara seriosament, posa-te’l i alegra’t el dilluns!

Fins aviat,
Uri

Pd: La cançó que surt al vídeo que et passo en super-8 no surt al disc del qual et parlo però ho faig perquè els vegis en moviment (a més és boníssima).



The June Brides
There Are Eight Million Stories...
The Pink Label, 1985



Fotografia de portada: XX Text: XX Correcció: XX