12 de nov. 2015

CRÒNICA DEL CAP DE SETMANA AL MiRA 2015



La cinquena edició del Mira ha servit per demostrar que la jove proposta s’està reafirmant com un dels nous ineludibles de la programació de tardor/hivern, que ens proporciona la nostra ciutat comtal, quant a ofertes de caràcter més electrònic i visual. És per aquest motiu que en Mario, devot del món de les pràctiques visuals, i una servidora, del musical, vam decidir acudir per experimentar en primera persona el que ens podia oferir el suggerent festival.

En primera instància, i valorant el festival en termes generals, com a visitants de primer any vam trobar que la transgressió i la innovació que suposaven ser una marca de la casa, enguany han passat a un terme més secundari. Les proposicions en l’àmbit musical han acabat sent una jugada segura de projectes ja consolidats al gust del públic assistent—però no per això han deixat de ser menys seductores.

D’altra banda, sobre els visuals podem dir que poc tenien a oferir de nou al mateix llenguatge. Esdevenint essencials en la seva besant d’acompanyants que donaven un plus a l’experiència musical, dotant-la d’una estètica més o menys particular en cada cas. En qant a les instal·lacions que vam poder apreciar, destaquem el TIMÉE de Guillaume Marmin & Philippe Gordiani, que ens va captivar amb el seu joc de llums intermitents i circulars, que distorsionaven per moments les nostres capacitats de percepció real.


Rival Consoles

Així mateix, volem anotar que l’experiència de la Full Dome d’Adidas, ens va semblar una de les propostes més atraients del festival, que en pròximes edicions, potser es podrien explotar més. Dit això, anem a parlar del festival!

Divendres 6 de novembre

La primera jornada propiciada al centre de creació Fabra i Coats, la vam començar amb la presentació del tercer treball de Rival Consoles, Howl, el qual, tot combinant unes melòdiques sonoritats orgàniques va saber arribar a destil·lar descàrregues d’energia, que començaven a animar al públic que anava arribant a poc a poc. Com a acompanyament visual, les tres pantalles del escenari anaven mostrant entramats complexos de línies vectorials, que formaven nebuloses amb diferents ritmes i intensitats, que s’adequaven a l’espectacle sonor.


Rival Consoles

Un dels Mítics del festival, va ser Prefuse 73, que va perseguir en la programació. El beat abstracte, espacial i dinàmic que ens va proporcionar, que trencava amb els esquemes més estables de les bases hip hop, van ser un excitant per la sala que ja començava a ballar captivada. Quant als visuals, certament, van ser dels més colorits, però la utilització d’imatges de cultura urbana i muralisme, que derivaven a formes de glitch, utilitzades d’una manera un pèl convencional, van semblar escasses de gràcia al meu company.

El combo que van formar Andy Stott i Joëlle, va ser un dels higelights de la nit i una de les unions música-visuals més ben reeixides. De forma progressiva va suposar la transició cap a una atmosfera més vivaç. Blanck Mass, van seguir amb l’in crescendo. La proposta del britànic va ser lúcida i vigorosa musicalment, i el seu directe va ser més que notable, aconseguint destacar i encertar no sols sonorament, sinó visualment també.


Blanck Mass

D’aquesta manera vam veure una mescla d’imatges de naturalesa més heterogènia, on combinava elements sintètics i gravacions. Una proposta estètica més arriscada, acolorida i així mateix conceptual, on jugava a endinsar-se per imatges intestinals d’endoscòpies i exploracions mèdiques. Totes elles barrejades i degradades per una varietat de filtres lumínics, que remetien a configuracions d’espectres de color d’imatge-llum, generant estranys paisatges hipnòtics i calidoscòpics.

Malauradament, Vessels, van suposar una descensió en aquest auge ambiental que es va aconseguir divendres. La formació instrumental, no va acabar d’encaixar en la programació, i va quedar com una convencionalitat que no va ni sorprendre ni immutar al públic.


Blanck Mass

Però la clausura de la nit va aconseguir ser més dolça que agre, gràcies al AV show de Zero i Desaxismundi, que van arrencar quasi de forma contundent, oferint una sessió sense dubtes i una estimulació d’alt grau, on estructurant les seves imatges d’una forma convencional, van fer discorre diferents configuracions de representacions sintètiques, estructures planes bicolor de malles modelades i vectors que es contreien o ampliaven en simples interaccions, conjugades amb les ràfegues progressives d’intensitat musical que DJ Zero subministrava.

Dissabte 7 de novembre

Lloret Salvatge, acompanyat per les imatges de Toni Cassassas, va fer de l’inici de dissabte, una experiència poètica. La proposta del segell Famèlic va sorprendre notòriament als primers assistents amb unes narratives nues i pures. Un viatge cap a un interior mental i emotiu, que tot i estar emmarcat en un estil d’experimentació més convencional, traspuava una sinceritat de dolor que ens atrapava i ens feia empatitzar sensorialment. Les dones que Cassassas, al costat dels versos de poesia de Lluís Solà, que s’emetien en conjunció als sons que el català emetia, van servir per arribar a aquella transcendència mental durant l’estona que va durar la sessió.


Dopplereffekt

Seguint un fil més apaivagat, A Winged Victory for The Sullen, no van semblar encaixar tan bé. La formació de música més clàssica presentada, ens va fer dubtar a la majoria d’assistents, fent-nos qüestionar no sols si propostes com aquestes funcionaven en contextos com els del Mira, sinó així mateix, l’horari i el dia que estaven presentats eren els correctes. Com a conseqüència van suposar un ralentí massa accentuat del ritme del festival, en un moment on la gent començava a exigir una mica més d’excitació sonora, per despertar els seus cossos.

Passant als mítics del dissabte, Dopplereffekt van arribar amb el seu gèlid directe tecnològic, convertint-se en una de les propostes agradades. Amb una proposta estètica molt definida, com és de costum, van utilitzar imatges tècniques de computació, disseny de producte i 3D, i sistemes de simulació. Visualment van discórrer per elements i patrons vectorials que ajudaven a formar delirants i fredes escenografies virtuals, que tot i acompanyar de la millor forma els seus sons, no deixaven de representar un repertori visual d’un món tècnic conquerit. Un notable que va acabar de forma seca i inesperada, per falta de temps.


Dopplereffekt

La conjunció que va suposar Ben Frost i MFV en la representació de A U R O R A, va ser la d’una experiència lumínica-visual que va acaparar tota l’atmosfera de la sala. Un show total d’electrònica potent i experimental amb carisma, per deixar pas a l’esperat directe de Nosaj Thing. El jove productor i artista de Los Angeles, ens tenia a totes i tots frisant i ansiosos. Certament amb expectatives, que al final del live, no es van veure complides. Vam ballar i gaudir, sí, però el que havia de ser un hit, es va quedar en una sessió més de ritmes i beats sintetitzats, acompanyats d’uns visuals que fugien de la representació, i se centraven en l’alternança i degradació d’estructures i configuracions simples, que ens apropaven a les imatges més usuals de l’electrònica.


Nosaj Thing

La clausura elèctrica i fervent que va encendra i fer tremolar la pista de ball va ser donada tant per l’AV show de Loppkio i Gnombles i com pel live de Cardopusher feat. TVNG. Un cop més els de casa es van encarregar de tancar al millor ritme la nit al Fabra i Coats, per tal que seguíssim tots animats a Razzmatazz.

És d’aquesta forma com el Mira va transcorre per nosaltres. Certament, ens va animar el cap de setmana, però tanmateix ens va deixar amb les ganes de quelcom més intens i trencador. Potser s’han reservat la carta per l’any vinent, qui sap, això esperem!


Dj Zero

Fotografies: Ikram Bouloum 
Text: Ikram Bouloum i Mario Martínez
Correcció: Pendent