28 d’oct. 2015

L'ACOMODADOR #87 · CRÒNICA DEL FESTIVAL DE SITGES 2015 (part II)

Després de la primera entrega de la crònica del Festival de Sitges 2015, aquesta és la segona part, amb un bon grapat de propostes que, en la seva gran majoria, mereixen una atenció especial. Una bona demostració de la bona salut de la qual, un any més, ha fet gala el festival, i també de la gran quantitat de gèneres i tipus de cinema que és capaç d'encabir en tan sols nou dies. Apunteu-vos els títols!

Partisan (Ariel Kleiman, 2015)



Els primers anys de vida d'un infant poden ser una arma molt més poderosa del que es podria creure a primera instància. Per molt que el seu criteri o capacitat de raonar encara es trobi en una fase inicial, els elements que l'envolten i les lliçons que se li inculquen marcaran la seva percepció de la realitat. Partisan planteja les conseqüències de donar la responsabilitat d'aquest creixement a un home sense cap mena d'escrúpol i amb una delirant vocació de salvador davant els perills de la vida. Fent servir un mecanisme semblant, el director australià Ariel Kleiman ens presenta una petita comunitat que sembla viure feliç en la seva petita reclusió en plena perifèria d'una gran ciutat, però poc a poc anem coneixent els esfereïdors detalls sobre aquesta convivència, especialment els que afecten a la dotzena de nens presents.

Partisan explora l'ensenyança de la violència i la submissió com a quelcom natural, i inicialment ho fa amb un mode tan assossegat i desdramatitzat que deixa que la història et vagi calant poc a poc, quasi sense que t'adonis de la gravetat dels fets. Quan comença a guanyar en nervi i intensitat, la pel·lícula mostra les seves millors armes, inclosa una brillant analogia amb la vida dels pollastres i un bon grapat de situacions que inclús susciten lectures socials i polítiques de tota mena. El sempre imponent Vincent Cassel fa un tros de paper, en el que possiblement és un dels personatges més malvats que s'han creat últimament. Les actuacions infantils, també de gran mèrit, arrodoneixen la credibilitat d'una història que acaba convertint subtileses o situacions aparentment irrellevants en veritables punts d'inflexió. Partisan és d'aquelles que, un cop vista, costa que marxi del teu cap.

Maggie (Henry Hobson, 2015)



Una pel·lícula de zombis protagonitzada per Arnold Schwarzenegger? És fàcil imaginar les primeres cavil·lacions mentals que qualsevol persona faria en saber aquest plantejament, però no, això no té res a veure amb un veterà heroi en hores baixes que, amb els bíceps a l’aire, es va emportant per davant hordes d’infectats mentre la sang, les vísceres i les explosions omplen la pantalla. Maggie és en realitat un retrat intimista que fuig de qualsevol tipus de pirotècnia per a centrar-se en el dolor i la resistència d’un pare que mira d’evitar amb totes les seves forces la pèrdua de la seva filla infectada, o si més no d’aplanar-li el camí cap a allò inevitable. I sí, Schwarzenegger és aquest pare, i no només convenç de forma rotunda en la contenció de la seva actuació, sinó que desprèn una sinceritat que rarament li havíem vist mai.

En plena era de The Walking Dead, Guerra Mundial Z i demés, Maggie és una pel·lícula que es posiciona a contracorrent i afronta el seriós risc de ser incompresa, però el cert és que aporta una visió necessària i molt més profunda de les conseqüències humanes que comportaria una infecció a nivell mundial. Més enllà de les conseqüències globals de l’epidèmia, la relació pare-filla pren aquí el principal protagonisme, i aconsegueix que realment ens sentim molt més identificats amb ells que no pas amb els qui suposadament vetllen per la seguretat de tothom. Inclús arriba un punt en què és la infectada qui necessita ser protegida enfront de la resta de persones, i no pas al revés. Amb un excel·lent treball de fotografia i una direcció molt cuidada, Henry Hobson aconsegueix que la textura de la pel·lícula es vagi infectant a mida que ho fa la filla protagonista, i acaba rubricant una humil alternativa "indie" de notable atractiu dins del gènere zombi.

La Dame dans l'Auto avec des Lunettes et un Fusil (Joan Sfar, 2015)


El títol i l'estètica de la nova pel·lícula de Joann Sfar poden fer témer el pitjor a aquells que els costi suportar l'estilisme "chic" i "cool" tan propi dels francesos quan tenen ganes d'agradar-se. Però, si bé es cert que La Dame dans l'Auto avec des Lunettes et un Fusil té una vessant que s'acosta a aquesta condició, subratllada a més a més per l'estètica i la tonalitat "retro" dels anys 60, el film conté una altra cara molt més dinàmica i misteriosa que evita qualsevol símptoma de languidesa o mera aparença. La història segueix a Dany, una jove mecanògrafa que passa per una mala època d'autoestima i que, com ens indica repetidament, mai ha vist el mar, però que veu com un estrany pla que li proposa el seu cap li planteja la possibilitat de fer-ho. A partir d'aquí, comença una "road movie" en què tots els successos semblen ocultar alguna cosa que se'ns escapa.

La pel·lícula no és precisament un portent del suspens, però com que ens posiciona al mateix nivell cognitiu que la seva protagonista, sap mantenir un bon grau d'interès en tot moment. A més a més, Joann Sfar dóna tota una lliçó tècnica i posa la seva paleta cromàtica al servei de l'acció, vestint sempre cada escena o situació de mode que la percepció de l'espectador també jugui un paper important en la progressió de la trama. La Dame dans l'Auto avec des Lunettes et un Fusil té alguns moments que semblen extrets d'un anunci de colònia, però a la vegada els sap tractar amb una ironia força subtil. Així doncs, tot i les seves pauses puntuals, el trajecte és grat i d'allò més entretingut. És una llàstima, però, que la seva resolució resulti tan extremadament discursiva i impersonal, ja que trenca la tonalitat d'un conjunt que, sense arribar a encisar del tot, havia assolit un bon atractiu.

Cop Car (John Watts, 2015)



Tot el que passa a Cop Car gairebé es podria resumir perfectament i ser la seqüència inicial d'una altra pel·lícula: dos nens de 10 anys amb ganes d'aventures que troben un cotxe de policia abandonat al mig del camp i decideixen emportar-se'l sense saber que al maleter hi ha quelcom que el sheriff propietari voldrà recuperar de forma desesperada. Seria fàcil, doncs, parlar d'una idea allargassada innecessàriament fins a diluir-se, però aquí l'acotació i la simplicitat de la història tenen tot l'efecte contrari. Amb una extensió que amb prou feines supera els 80 minuts, Jon Watts en té suficient per a fabricar un sorprenent relat que mescla acció sobre rodes, thriller policíac, tocs de western i també un autèntic 'buddy film' infantil. Tot plegat, amb un aire nostàlgic dels 80 i un aroma a l'humor negre dels germans Coen.

Cop Car és un film d'acció directa i despreocupada, fet per a gaudir del que passa en directe, i sense tenir en compte cap més implicació. No hi ha contextualitzacions, així que és millor no esperar saber d'on vénen els personatges, ni quins propòsits tenen, ni què ha passat anteriorment per haver arribat a aquesta situació; totes aquestes històries les podem completar nosaltres mateixos al nostre gust, i en realitat aquesta és una de les principals gràcies de la pel·lícula. El posat prototípic dels personatges està molt ben aconseguit, especialment la dels dos joves protagonistes, que aquí sí que es comporten com ho farien certament dos nens de la seva edat, i també el d'un Kevin Bacon bigotut que aporta un magnetisme molt especial a Cop Car. L'entitat i la rellevància del film quasi es podrien considerar anecdòtiques, però ja firmaria veure anècdotes com aquesta més sovint.

Tangerine (Sean Baker, 2015)



Quants cops s'haurà dit allò que "amb la tecnologia actual, qualsevol pot sortir al carrer amb un mòbil i pensar-se que està rodant una pel·lícula... Doncs és exactament el que ha fet el director Sean Baker, i a més a més amb un resultat magnífic, demostrant que fins i tot un iPhone 5S és capaç de capturar una història carregada d'humanitat, espontaneïtat i tendresa. La nit de Nadal que relata Tangerine pels carrers de Los Ángeles acompanyant les trifulgues de dos transsexuals i un taxista desprèn una realitat que la situa molt a prop del documenta, i que a més té molt més a veure del que ens pensem amb els seus protagonistes. Qualsevol podria haver encarat la història des de l'angle més morbós o polèmic, o també buscant la broma fàcil, però Baker sap tocar la fibra gràcies al seu humor espontani i banyat de melancolia.

Tot i les limitacions del suport utilitzat, especialment a nivell de profunditat de pla, Tangerine sorprèn per la qualitat de la seva fotografia, i sobretot per com aguanta perfectament els canvis d'il·luminació natural, ja que l'acció enganxa de ple la caiguda del sol. Sean Baker no només compon plans de gran bellesa, sinó que sap dirigir amb criteri, adaptant-se a l'actitud i les pulsacions dels personatges, i perfilant en tot moment el ritme de l'acció. Es nota que tant Kitana Rodríguez com Mya Taylor duen a terme una autointerpretació, ja que la naturalitat dels seus gestos i forma de parlar és evident, però és admirable com són capaces de ficar-nos a la butxaca des del primer diàleg. Això sí, Tangerine no es queda només en la seva comicitat i descaradura, sinó que va desvetllant la seva veritable realitat, una de molt dura i complicada. I és aquesta aproximació honesta i sentida el que acaba deixant empremta de la pel·lícula, més enllà de com hagi estat rodada.

Zoom (Pedro Morelli, 2015)



Celebro com el que més l'obertura de mires que ha experimentat el Festival de Sitges, però a la vegada també provoca que en algun moment et paris a pensar què hi pinta una pel·lícula com Zoom en un festival com aquest. Doncs, en aquest cas, compleix a la perfecció la condició de petita joia oculta de l'edició d'aquest any. El director brasiler Pedro Morelli i el guionista canadenc Matt Hansen construeixen una imaginativa història composta per tres trames connectades en forma de bucle en què cadascuna presenta la figura d'un creador i un personatge creat: una dibuixant fa un còmic sobre un director de cinema, el qual roda una pel·lícula sobre una dona que escriu un llibre sobre una dibuixant de còmics. El plantejament és una espècie d'escala de Penrose que podria resultar, si més no, una mica caòtica, però Zoom se les empesca per a facilitar les coses i cohesionar totes les capes amb gran enginy.

La pel·lícula no només utilitza les seves tres dimensions narratives com a recurs per a executar la seva premissa estructural, sinó que en totes elles reflexiona sobre diversos temes relacionats amb la pròpia condició de creador i totes les inseguretats i insatisfaccions que hi van associades. La tendència a descarregar les frustracions pròpies en el personatge de ficció creat per cadascú porta a situacions realment còmiques, que fan de Zoom una visió força àcida sobre aspectes com el sexe, la fama o la infelicitat. On Pedro Morelli es reserva la fletxa més enverinada és a la part que a ell li correspon, que inclou una contundent crítica al poder de les productores cinematogràfiques sobre el paper dels directors. D'altra banda, la inclusió de l'animació com a tècnica per a il·lustrar una de les trames també encaixa sorprenentment bé, i quan arriba el moment de tancar-ho, la decisió és d'allò més efectiva. Hi ha trams un pèl capritxosos i de farciment, però globalment és un experiment que resulta exitós.

The Boy (Craig William Macneill, 2015)



Resulta curiós com dues pel·lícules d'una mateix festival, sense tenir res a veure entre elles, poden enfocar un mateix tema des de dues òptiques diferents, però a la vegada paral·leles. En aquest cas, Partisan té en The Boy el complement perfecte a l'hora de narrar l'aflorament de l'esperit de violència a l'interior d'un nen. En el primer cas, és fruït d'un procés conscient d'educació i entrenament; en el segon, és l'entorn i les circumstàncies el que poc a poc desperta els pitjors instints, sense necessitat que ningú hi intervingui. El de Craig William Macneill és un d'aquells drames de ritme pausat que flirtegen amb la monotonia en alguna ocasió, però que posseeixen una tensió constant que mai dóna peu a la desconnexió. I un cop finalitzada la pel·lícula, són fàcilment comprensibles tots i cadascun dels plans i situacions que han tingut lloc anteriorment, així com la necessitat de no córrer massa per a arribar al propòsit final.

Gràcies a la molt meritòria actuació de Jared Breeze, capaç de no perdre la compostura i la naturalitat en cap moment, el director duu a terme un retrat premonitori que va progressant a base de petits detalls, coincidències i males decisions, i que pertorba molt més pel dolor que suposa constatar el destí del seu protagonista que no pas per l'impacte de les imatges que mostra. Tret, això sí, d'uns últims deu minuts amb una potència immensa. The Boy és un d'aquells films dels quals no t'adones de les seves veritables virtuts fins que no el digereixes i el repasses un cop has sortit de la sala. Si és veritat que estem davant de la primera part d'una trilogia, el cert és que et deixa amb moltes ganes de veure'n la continuació.

High-Rise (Ben Wheatley, 2015)



No intenteu demanar a algú que us expliqui de què va High-Rise, ja que el més probable és que no aconsegueixi transmetre una idea clara o palpable sobre l'argument, el gènere o els propòsits de la pel·lícula. I si realment ho fa, probablement recorri només a conceptes abstractes o metàfores, enlloc de descriure mínimament accions, evolucions i explicacions concretes. Per què? Doncs perquè no les té. En el seu intent de construir una representació crítica de la societat capitalista, el britànic Ben Wheatley s'erigeix com a arquitecte d'un gratacels on en un principi tot sembla mínimament estructurat (els rics són als pisos de dalt i els pobres, als de baix), però que de seguida comença a agafar camins que s'emporten per davant qualsevol fonament on poder-se agafar. Sota el pretext de plasmar el caos i el descontrol que en realitat hi ha darrere el suposat ordre que regeix la societat, el director britànic es deixa portar per l'excés, la provocació i una completa anarquia narrativa que prolonga fins a l'extenuació.

No cal ser massa astut per a entendre que High-Rise és un film que demanda un considerable esforç per part de l'espectador, sempre obligat a veure més enllà de la superfície per a comprendre realment el significat d'allò que està veient. Aquesta condició, com ja han demostrat grans pel·lícules al llarg de la història del cine, pot esdevenir enormement suggeridora i estimulant, però aquí la sensació és que Ben Wheatley ho resol amb un "tot val" que el permet justificar qualsevol deliri i excentricitat. El cert és que el seu missatge té moments puntuals entenedors, però les empentes que reps per a allunyar-te de la història són un obstacle massa alt; ni tan sols tens l'alternativa de prendre-t'ho tot en conya. Sempre he pensat que resulta molt gratificant digerir una pel·lícula de narració encriptada i anar deduint i desgranant el seu possible significat, però la veritat és que, en el cas de High-Rise, l'únic que vols és que s'acabi d'una vegada i sortir a respirar una mica d'aire.

Green Room (Jeremy Saulnier, 2015)



A simple vista, Green Room sembla aquella pel·lícula de gènere, senzilla i efectiva, que et fa passar una bona estona al cinema, provoca els aplaudiments del públic de Sitges, però s'oblida aviat. Però, a posteriori, un s'adona que no és així. No perquè amagui un profund missatge ocult, o convidi a alguna reflexió en particular, sinó perquè, mitjançant una sèrie de decisions molt simples en aparença, aconsegueix marcar les diferències i convertir-se en una pel·lícula totalment original que transcendeix el seu gènere. El plantejament de Jeremy Saulnier ja fuig d'aquesta concepció tradicional de l'slasher amb "hillbillies" a l'Amèrica profunda, i ens submergeix des del principi en un setge més propi d'una pel·lícula de guerra, en el qual un exèrcit professional (una banda paramilitar de "skins"), ben compactat i amb les coses clares, s'enfronta a un grup d'amateurs, uns grup punk que no té ni idea del que fa. I això es transmet en cada escena, ja que els protagonistes no són herois que es tiren a l'esquena el pes de la situació, sinó que són nens espantats i reaccionen com a tals.

Saulnier aconsegueix sorprendre fent alguna cosa tan senzilla com aportar naturalitat al gènere amb cada decisió: les morts no estan construïdes per generar angoixa o sorpresa, simplement succeeixen; els "dolents" no són éssers invencibles de manera gairebé sobrenatural, i de cop passen a ser ximples, sinó que són persones serioses amb un bon pla; els personatges no estan pensats per exercir cadascun un paper complementari en la trama, o per tenir una evolució artificial per a superar els seus traumes en una nit, són nois als quals coneixem i entenem amb molt poc. Tampoc no hi ha una història amorosa forçada, ni un descobriment estúpid d'una amistat impossible, etc. Tot i que s'aprecia com la pel·lícula està ben construïda i pensada en molts detalls, Saulnier passa dels artificis típics i fa que la tensió procedeixi del caos de la situació i d'una desesperació que se sent real. Així, les seqüències d'acció no són coreografies, sinó que se succeeixen com a bufetades en la cara que ens desperten a cada moment. Green Room aconsegueix trencar unes pautes que ja mirem amb cansament perquè ens coneixem tots els seus trucs, i li dóna frescor d'una manera molt subtil, però que a la vegada és brillant i resulta també important per al gènere.

Fotografia de portada: Festival de Sitges
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX