22 d’oct. 2015

L'ACOMODADOR #86 · CRÒNICA DEL FESTIVAL DE SITGES 2015 (part I)

Nou dies després de jornades intensives de cinema, algunes d'elles transformades en veritables reptes de resistència per les nostres retines, el Festival de Sitges va tancar la seva 48a edició amb un molt bon regust de boca gràcies a un nivell mig més que acceptable de les seves propostes. Aquest és un recull d'allò que vaig tenir l'oportunitat de veure durant aquesta edició.

The Witch (Robert Eggers, 2015)



El Festival de Sitges sempre s'ha caracteritzat per atorgar l'espai honorífic de la seva inauguració a una producció "de casa", però aquest any no ha desaprofitat l'ocasió de fer-se amb un dels títols més elogiats recentment dins del gènere de terror. The Witch, no obstant, no és precisament una pel·lícula de terror que busqui les eines més habituals de la seva condició, ja que el seu enfoc requereix un procés de gestació abans que ens adonem de quina és realment la seva intenció; un procés creixent, però que s'acosta perillosament a moments de desconnexió per part de l'espectador.

Ambientada al segle XVII i centrada en una família puritana de New England, The Witch basa la seva cocció lenta en el desgranament de tot allò que comporta la vida en família sota un estricte fonamentalisme religiós. Aquí, el terror de fora, com el de les bruixes i altres forces satàniques, es contraposa amb el terror interior, el que justifica els comportaments i represàlies d'uns pares més atemorits per l'acció del diable que no pas per educar com cal els seus fills. Robert Eggers debuta amb una direcció lloable -premiada a Sundance-, i aconsegueix una inquietant escalada pertorbadora dels fets, però l'experiència no resulta tan immersiva com sembla que hauria de ser. És un guió incisiu i de missatge final potent, però esgarrifar, tampoc és que esgarrifi molt.

Summer Camp (Alberto Marini, 2015)



Estem en un moment en què una nova pel·lícula del gènere "slasher" necessita una reinterpretació realment interessant o bé un clar component humorístic i d'autoparòdia per no sonar a ja vista per totes bandes. Sense anar més lluny, [REC] 3 va ser un exemple d'èxit d'aquesta segona opció, i ara és la mateixa productora Filmax la que ens presenta Summer Camp, un film que acaba jugant amb la mateixa estratègia, però al qual li costa una mica massa assumir-la i explotar-la sense por. Dirigida per Alberto Marini (guionista de Extinction o El Desconocido) i apadrinada per Jaume Balagueró, aquesta producció catalana de bona factura presenta clars i obscurs, però se n'acaba sortint amb prou gràcia.

El terreny que escull Summer Camp està més que trepitjat per tantes altres. Aquest fet pesa en excés durant la primera meitat de l'acció, on trobem trucs, trampes i escenaris arxiconeguts, però l'evolució cap al desfasament juga al seu favor. La sensació és que la pel·lícula comença prenent-se a si mateixa més seriosament que no pas l'espectador; és quan les dues visions coincideixen, quan la pel·lícula decideix que es vol divertir més que no pas espantar, quan Summer Camp funciona millor. No està cridada a transcendir massa, però al final satisfà l'espectador que hi va a buscar, per sobre de tot, un entreteniment.

Absolutely Anything (Terry Jones, 2015)


Ajuntar dos emblemes generacionals de l’humor britànic com els Monty Python i l’actor Simon Pegg és un reclam que ja voldria tenir qualsevol comèdia actual. A Absolutely Anything, és Terry Jones qui es posa darrere la càmera i Pegg el que interpreta, i tot i que el producte resulti força més convencional del que es podria esperar, explota el seu potencial humorístic amb una bona constància. L’actor és d’aquells que no necessita massa escarafalls per arrencar els riures de l’espectador, i aquí ho torna a demostrar, encara que la relativa lleugeresa del film no desperti tota la seva capacitat còmica.

Les principals pegues d'Absolutely Anything són la ja maniàtica necessitat d’introduir l’estúpid sentimentalisme d’una història d’amor enmig de tot plegat, que aquí tampoc resulta gens creïble, i l’evident semblança de la seva premissa a un títol anterior com Como Dios, que fa que presenti algunes escenes ja vistes. Amb tot, la comèdia resulta simpàtica i efectiva, i fins i tot conté la vessant emotiva d’incorporar la veu del malaurat Robin Williams per donar vida al gos del protagonista, el qual, a més, és responsable d’alguns dels moments més divertits de la història. Un d’aquells respirs per desconnectar que s’agraeixen al Festival de Sitges.

Anomalisa (Charlie Kaufman, 2015)



Charlie Kaufman ja ens té acostumats a parlar-nos -possiblement de forma autobiogràfica- de l’alienació social i la recerca de la diferenciació, però mai ho havia fet amb la delicadesa i senzillesa que es respiren a Anomalisa. Perpetrada a través d’una finíssima animació en "stop-motion" i protagonitzada per titelles amb una sorprenent expressivitat humanitzada, la pel·lícula es centra en la desafecció que l’escriptor i conferenciant Michael Stone sent per tot allò que envolta la seva vida. Amb la quotidianitat dels seus actes i l’accentuada homogeneïtzació de totes les persones amb què es creua el protagonista, Kaufman construeix un món on sembla impossible fugir d’allò estàndard i monòton.

Anomalisa té la virtut de convertir una història petita i aparentment típica en tot un manifest a favor de l’espontaneïtat individual, i a la vegada una crida a escapar de la mediocritat que acaba dominant la societat globalitzada. El film és pura sensibilitat en cadascun dels seus moviments, capaç que l’espectador somrigui i es vegi reflectit en els personatges, però també d’inculcar una profunda sensació de desànim i tristesa; tot plegat, ajudat d’un simbolisme tan simple com contundent i amb els puntuals tocs d’humor típics de Kaufman. Sembla increïble que quatre marionetes puguin arribar a tocar la fibra d’aquesta manera, però Anomalisa ho aconsegueix.

The Gift (Joel Edgerton, 2015)



A vegades, el secret d’una bona pel·lícula no es troba en la seva capacitat de destacar o diferenciar-se, sinó que es focalitza en l’ús que fa dels seus recursos per a aconseguir els seus propòsits. Res del que veiem a The Gift es podria considerar una idea completament genuïna dins del gènere del thriller psicològic, però la pel·lícula executa cadascun dels seus passos amb tal precisió que ens manté totalment implicats en la seva acció de principi a fi. El seu plantejament, basat en la reobertura de ferides del passat fruit del retrobament entre dos excompanys d’escola, sembla un tant rutinari, però és la segona cara que va desvetllant la que funciona com a veritable esquer.

The Gift permet que aquell espectador mínimament suspicaç pugui avançar-se lleugerament als successos de la narració, però el film sempre hi té alguna cosa més a dir perquè no tot resulti tan evident. El mal cos amb què s’abandona la sala així ho demostra. Així doncs, resulta sorprenent i meritori el talent de l’australià Joel Edgerton –fins ara secundari de luxe a Warrior, El Gran Gatsby o La Noche más Oscura, entre altres– com a director i guionista d’aquesta intrigant història, que a més a més pràcticament es sosté en només tres personatges. Les bones actuacions de Jason Bateman, Rebecca Hall i el propi Edgerton acaben de rubricar aquesta notable història sobre el pes de la culpa, el poder de la calúmnia i la cara oculta de les persones.

The Invitation (Katyn Kusama, 2015)



La pèrdua d’un fill ha de ser un moment terrible per a qualsevol parella, però el camí escollit per a mirar de superar o neutralitzar el dolor és el que pot determinar la veritable afectació d’aquesta desgràcia per la vida de cadascú. A The Invitation, Will i Eden es retroben dos anys després que ella desaparegués arran de la mort del petit Ty, i ho fan amb noves parelles respectives i en un sopar a la seva antiga casa amb altres amics en comú. Un contratemps de Will amb el cotxe abans d’arribar ja comença a sembrar la inquietud, i a partir de llavors el fil de la desconfiança es va tensant poc a poc i de forma perillosa.

Sense necessitat de grans filigranes ni cops d’efecte, la directora Karyn Kusama cuina un thriller que avança en ascens continu fins una traca final d’aquelles que deixen la pell de gallina. El gran actiu de The Invitation és la seva gestió de les expectatives, però no precisament perquè els fets siguin inesperats, sinó més aviat el contrari. La intel·ligència de Kusama rau en posar en paral·lel la visió de l’espectador amb la del protagonista, de mode que hi ha una consciència permanent que alguna cosa passa, i que aquesta sembla cada cop més evident. L’alliberament i l’excitació que provoca l’escalada final alimenta la sensació que acabes de veure una de les grans joies d'aquest festival. Premi a la Millor Pel·lícula més que merescut.

La Próxima Vez Apuntaré al Corazón (Cédric Anger, 2015)



Una de les lliçons que hem après de les pel·lícules focalitzades en "psycho-killers" és la necessitat de construir-ne un retrat que generi magnetisme; encara que sigui un magnetisme culpable i sense cap mena d’empatia. La Próxima Vez Apuntaré al Corazón ho compleix de forma exquisida i exemplar, i ho fa gràcies a una atmosfera perfectament dissenyada per a realçar la fredor i la contundència amb què el gendarme Franck Neuhart posa en pràctica la seva tenebrosa doble vida. El film, basat en una sèrie d’assassinats de noies joves que va tenir lloc a la regió francesa d’Oise a finals dels anys 70, és tota una lliçó de thriller psicològic que no necessita alçar massa la veu per mantenir-nos en una alerta constant.

La nebulosa grisosa, freda i humida que cultiva el director Cédric Anger és de les que acaba calant als ossos, i també simbolitza a la perfecció l’estat mental del protagonista, interpretat per un majúscul Guillaume Canet. L’estètica recorda a una evolució de Norman Bates, i la posició s’acosta a la de Dexter Morgan, però en aquest cas els motius són molt més irracionals i malaltissos. El director s’ajuda de l’entorn desangelat de l’acció per a anar desplegant –sense pressa però sense pausa– tot el potencial del seu protagonista, i tot avança de meravella fins que arriba un tancament que interromp molt més que no pas conclou. Aquesta lleugera rebaixa, però, que no espatlla la condició notable de La Próxima Vez Apuntaré al Corazón.

Tag (Sion Sono, 2015)



Pocs inicis de pel·lícula hauré vist més delirants i demolidors que el de Tag. Per si algú encara dubtava dels pocs escrúpols de Sion Sono darrere la càmera, aquests primers deu minuts no ho poden deixar més clar. El cinema del japonès va com anell al dit al Festival de Sitges, i en aquesta ocasió proposa una pel·lícula que acusa un pèl la frenada posterior a la seva bufetada inicial, però que poc a poc es regenera de forma més que interessant i creativa, i naturalment amb el punt de bogeria necessari en les narracions de Sono.

Amb un ritme incansable (el film amb prou feines supera els 80 minuts), Tag desenvolupa una fugida constant de la seva jove protagonista i a la vegada va gestant una idea amb força més entitat i contundència del que sembla. Entre deliris onírics i episodis sanguinaris marca de la casa, Sono construeix una veritable oda a l’individualisme femení enfront l'homogeneïtat que imposa i predica la societat japonesa, i ho fa des d’una òptica molt particular de la figura de l’heroïna. A Tag li sobren (que tenint en compte el que dura, ja és dir) els últims cinc minuts en què s’embolica sobreexplicitant innecessàriament la seva proposta, però es converteix en una experiència trepidant i inigualable.

The Assassin (Hou Hsiao-Hsien, 2015)



No m’atreviré a posar en dubte la qualitat de Hou Hsiao-Hsien com a director de cinema, no seria capaç de corregir les seves decisions a l’hora de posicionar la càmera, ni tampoc seria tan agosarat de menysprear el seu talent com a compositor d’imatges fílmiques amb vida pròpia. Però el que sí que censuraré de forma decidida és la inexistència d’una narració que conjunti i doni sentit a totes aquestes qualitats. I és que totes les innegables riqueses tècniques de The Assassin acaben sepultades pel desconcert i conseqüent desídia que provoca una història que, si hi és, roman tan oculta o indesxifrable que acaba deixant en inútil tot esforç de l’espectador.

Es pot entendre que segons quin retrat de la cultura xinesa del segle IX, estructurada a base de dinasties, famílies i regions enfrontades per unes tradicions molt concretes, no sigui del tot assequible per a l'espectador occidental mitjà, però a Hou Hsiao-Hsien l'haurien d'avisar que es necessita trenar una història mínimament detectable, o si més no presumible. The Assassin s'acaba convertint en una seqüència capritxosa d'imatges i situacions suposadament rellevants que potser funcionen individualment des del punt de vista artístic, però acaben frustrant en excés l'espectador que vol entendre els motius de tot plegat. M'hauria encantat poder gaudir plenament d'aquesta pel·lícula; llàstima que ella mateixa es boicotegi d'aquesta manera.

Fotografia de portada: Festival de Sitges
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX