23 d’oct. 2015

LA SGAE AMENAÇA EL DIY (per RAMON MAS)



Tinc amics que defensen la SGAE. Són músics que han fet d’això el seu ofici. En certa manera puc entendre’ls, que ja se la juguen prou intentant arribar a final de mes fent el que més els agrada al món. En tinc d’altres, també músics, que abominen la SGAE per un munt de motius de sobres coneguts, i que generalment comparteixo. També conec professionals de la indústria cultural que estan tan en contra de la pirateria que quan en parlen sembla que hagin de tenir un síncope. Per la meva banda no tinc remordiments per descarregar cinema il·legalment, sobretot si es tracta de pel·lícules que no tindré cap altra opció de veure com no sigui via torrent.

Tot aquest debat etern i estèril entorn dels drets d’autor comença a ser avorrit. I fins i tot m’emprenyo quan m’adono que sempre es parla exclusivament dels artistes i els espectadors, del productor i del consumidor, però mai de la gent que hi ha entre els uns i els altres. En el nostre petit món de concerts per a trenta persones i micro-escenes locals autogestionades, els que surten més perjudicats en aquest tema són els promotors DIY. Estic parlant d’associacions o col·lectius que organitzen concerts per plaer i sense ànim de lucre, i que tots els diners que generen van destinats a pagar els grups o a organitzar més concerts.

A Barcelona, aquest tipus de col·lectius (Ojalá estë mi bici, Disciplina, CKUD...) acostumen a disgregar els seus esdeveniments en diferents locals escampats per la ciutat (centres cívics, okupes...), de manera que la SGAE ni tan sols en té registrada l’existència. En canvi als pobles, on les activitats dels col·lectius van associades a un local concret (l’Escorxador a Guíxols, l’In-Civic a Codines, La Piscina a Vidreres), la presència d’aquests xucladors que demanen rèdits d’uns concerts que ni en generen ni en volen generar, comença a ser més que un incordi, un greu problema.



Últimament se n’han queixat des de l’In-Civic de Sant Feliu de Codines, i des de l’Atzavara ja fa temps que mantenen una guerra oberta. Representants de la SGAE que demanen els set lists dels grups que han tocat per saber si han interpretat alguna versió, i per veure si poden rascar alguna cosa en cas que el grup estigui registrat. Reclamen que els responsables d’aquests col·lectius, que sovint entre la barra i la taquilla no arriben a generar el caixet mínim dels grups, hagin de pagar-los un tant per cent a compte de drets d’autor. I si no ho fan: amenaces de multa.

Un dels aspectes més absurds de tot plegat és que la majoria d’aquests grups existeixen gràcies a aquesta mena de locals i col·lectius, se’n senten part, i coneixedors del pa que s’hi dóna accepten cobrar el que surti, sense cap mena d’exigència. De fet, els únics que tenen exigències en aquest cas són l’element extern, els de la SGAE, que actuen com un paràsit que desconeix la realitat i el funcionament del cos del qual s’alimenta.




Tot això ve a compte perquè recentment he rebut un full per signar de part d’un d’aquests col·lectius, que correspon a un concert celebrat fa gairebé un any i mig, i que demostra la mena d’estratègies que la gent del DIY s’ha d’empescar per no caure a les grapes d’aquest estúpid sistema de recaptació. El full en qüestió allibera el col·lectiu de la responsabilitat d’haver muntat el concert i diu que el grup mateix se’l va organitzar. És com si als senyors de la SGAE no els entrés al cap que algú pot organitzar un concert sense intenció de generar beneficis, com si per ells la cultura només s’entengués com a bé de consum.

Realment han d’estar molt faltats de duros per intentar treure calés de l’underground. Aquí la majoria de gent que organitza concerts ho fa per amor a la música, fins al punt que sovint hi acaba posant diners de la seva butxaca (i sense queixes, perquè la gratificació és la celebració del concert i tot el que l’envolta). Però sobretot em sembla un motiu d’alarma que algunes d’aquestes associacions vegin en perill la seva activitat per culpa de les constants amenaces i sancions de la SGAE, i que per culpa de qui vol fer d’això un negoci qui no ho vol en surti perjudicat.
   


Ramon Mas (Autor de "Crònica d'un delicte menor" -l'Albi, 12-, editor de Les Males Herbes i membre d'FP) @LesMalesHerbes

Fotografia de portada: Eduard j. Montoya 
Text: Ramon Mas 
Correcció: Pablo Gerschuni

4 comentaris:

Marc ha dit...

Puc arribar a entendre la posició de la gent que cobra de l'SGAE: es pot entendre com una forma de "dret laboral" respecte a les grans indústries. El problema és que sí l'entitat que ho recapta és la màfia monopolística de l'SGAE el problema és majúscul.

quique ha dit...

Ep!

El millor és fer-se una licència Creative Commons (desconec si hi han licencies similars amb altes noms). Si és així, quan et donen el full de la SGAE l'omples amb les cançons que has tocat (si fas versions, no les posis), amb el número de licència i ja està.
La sala pot entregar el full sense haber de pagar, i a vosaltres no us tocaran els nassos tampoc.

Crec que és molt important, si esteu contra la SGAE, ser actius en això. En cas contrari, sales o ràdios on us posin, estan pagant diners perque sonin les vostres cançons que es queden en un limbo extrany. I al cap d'un temps: s'ho quedaran ells!!
si les vostres cançons generen algun diner de drets: COBREU-LOS! i si no voleu participar d'aquesta mafia, feu un petit esforç perque no ho cobrin ells tampoc

Jordi ha dit...

El meu primer concert allà per l'any 1989 just a la porta del local un senyor amb corbata, m'esperava per fer-me signar un munt de papares peometent molts diner el dia de demà per les meves composicions.
No cal dir que segueixo pobre sense signar papers clar.
l'home en qustió ara ja des de casa segueix emprenyat als arreplegats com jo que toquen per diversió.

Edu ha dit...

hey, molt bon tema! Afegiria una cosa: la SGAE acaba presentant-se en aquests llocs perquè ELS MÚSICS han reclamat a la SGAE aquell bolo! Normalment no sol ser el músic, sinó la discogràfica que potser no s'entera de què està reclamant, ella passa un llistat de concerts i punto. Conec diversos casos on ha passat això, aquí i a d'altres països. D'altra banda, per part dels músics és molt fàcil renunciar als drets d'un concert, fins i tot quan la SGAE ja s'hi ha ficat.
En resum: crec que si els músics saben el que fan, la SGAE no té res a pelar en els llocs DIY, encara que els músics estiguin o no en una entitat de gestió d'aquestes.

Finalment, per aprendre alguna cosa sobre el tema drets d'autor més enllà dels tòpics d'un i altre bàndol, recomano la tesi que ha estat fent l'Ainara Legardon sobre el tema. El seu text està en descàrrega lliure a la xarxa.
Abraçada!