19 d’oct. 2015

LA MÚSICA INDIE ÉS AÏLLAMENT MUSICAL? (per SHAINA JOY MACHLUS)



*Com que aquest article conté vocabulari i diversos termes de gènere i sexe amb els quals podeu no estar familiaritzats, al final he inclòs un petit glossari per a que pugueu consultar. 

Aquest cap de setmana, en l'espai de dos dies, aquí a Barcelona, només a uns quants kilòmetres de distància l'una de l'altra, vaig tenir dues experiències musicals que semblaven estar en dos mons diferents.

El meu cap de setmana va començar a Gràcia al festival del XX Aniversari de l'Heliogàbal, on passats i presents treballadors músics d'un total d'11 grups indies/alternatius Barcelonins van exhibir el seu talent musical. Malgrat que fa menys de dos anys que visc a Barcelona, i mai a Gràcia, em sento molt agraïda de poder dir que podia més que reconèixer la majoria de cares d'aquells qui van assistir-hi i tocar-hi, les quals actualment adoro. I tot i que em vaig endur algunes sorpreses, la major part de la nit va transcórrer tal i com jo, i tota la resta, ens esperàvem. No cal dir que em sento molt afortunada de poder considerar aquest grup concret de gent una important i constant part de la meva felicitat i la meva comunitat. 

L'endemà, a unes quantes parades de metro i a menys de 30 minuts (el que a la penya de Barcelona els agrada dir que és “lluny”, i el que la penya de Nova York diem “al costat”) vaig anar a La Rima, festival de hip hop feminista i anti-racista. 

Molt com amb la colla dels concerts de l'Heliogàbal, entre els assistents de La Rima, als que m'hi referiré com “anarquistes bords” (del terme anglès queer), hi havia un look formulari o una subcultura concreta pel que fa la moda. Les barbes, els texans de cintura alta d'H&M, les Vans i les totebags de segells diversos de la colla de l'Heliogàbal s'havien canviat per caps mig rapats, roba ample, còmoda i elegant, en forma de caps mig rapats i capes de roba negra ampla andrògina i elegantment gastada.  

El que més em va xocar va ser la singularitat d'ambdues escenes musicals. Per què no es barregen i què passaria si ho fessin? Per què la gent que musicalment s'assembla també s'assembla tant visualment? 

Començo a pensar que combinar poblacions musicals diferents no només seria agradable, sinó que és completament necessari. La meva hipòtesi és que alguns dels problemes més seriosos que actualment es donen en cercles musicals -- masclisme, racisme, classisme, manca d’ingenuïtat -- podrien remeiar-se amb una dosi d'obertura sana i tolerant. 

Anomenaré la colla de l'Heliogàbal "l'escena de l'indie", pel bé de simplificar. Tot i que a Barcelona mateix hi ha unes quantes escenes indies més, aquesta colla i els seus grups toquen habitualment, a l’hora que són la gent que contínuament va a concerts. El "nucli dur", si em permeteu (encara he d'acabar d'entendre perquè és tan difícil per grups de fora, sobretot grups formats per gent totalment no-catalana o d'un altre grup d'amics, tenir èxit en aquesta escena). 

Recentment l'escena de l'indie ha experimentat una mena de xiuxiueig a plena veu (potser a algú li sona algun post de Facebook) sobre el fet que l'escena està bastant endarrerida pel que fa a algunes senzilles idees d'igualtat de gènere. 

Com a gairebé totes les parts del món musical, hi ha menys dones músics, cosa que vol dir que hi ha menys dones sobre l'escenari. És un cicle que s'autoperpetúa. 

Parlant amb dones musics que són aquí, i essent-ne jo mateixa una, hi ha els mateixos i decebedors hàbits d'estupidesa sexista (i deixeu-me parlar clar, vas ben servit d'idiotesa i pots dir adéu a la teva credibilitat musical si perpetres qualsevol d'aquestes coses): preguntar a una dona músic si l'equip que carrega és del seu novio; assumir quin és el gènere o la sexualitat d'un o una músic; pensar que perquè hi ha una dona sobre l'escenari tens dret a comentar el seu aspecte físic o la seva sexualitat en qualsevol manera; la idea de que les dones que fan musica estan, en alguna manera, competint entre si; tocar o afinar l'equip que porta una dona sense preguntar; dir coses com "toques bastant bé per ser una tia", la llista segueix, i segueix. 

Costa de creure com encara som a les fases inicials d'entendre i preocupar-nos prou com per buscar i donar suport de manera pro-activa a les dones que fan música. És així d'elemental; no és un camp de joc igualat, o sigui que pren-te el temps que calgui per a organitzar esdeveniments on tant dones com homes estiguin representats sobre l'escenari. 

Però us proposo portar-ho una mica més enllà, que tal assegurar-se que hi hagi altres ètnies i cultures també representades? 

Crec que la raó per la que ens hem trobat en aquest destret de pensament estàtic és perquè musicalment estem molt aïllats. Per què preferim veure una i altra vegada concerts dels mateixos grups, tocant la mateixa música? 

Perquè hi ha grups i intèrprets a Barcelona, Espanya i Euskadi (i més enllà!) que contenen dones, gent de color, gent borda, etc i totes les precioses mescles que es poden trobar dins enmig de tot això.

El festival de Hip Hop La Rima era una mostra d'això. 

A La Rima hi van anar, quasi exclusivament, dones i gent borda, i tot i que la gent blanca semblava ser majoria, hi havia una mescla de gent de color. Com a persona que s'auto-identifica com a dona, la sensació d'estar a una actuació musical on no només pel fet d'estar envoltada de dones i gent borda, però també pel fet de que tots els intèrprets fossin també així, va fer que l'ambient canviés per complet. Per desgràcia, com que la majoria de festivals són per defecte de grups d'homes, el contrari només ocorre quan els festivals s'organitzen específicament per a intèrprets femenines. 

Crec que per a un cismascle no és possible comprendre-ho del tot, però hi havia una sensació tangible de companyonia i seguretat. Una major habilitat per a centrar-se en observar i interpretar la música, sense la resta d’injustes pressions prescrites pel racisme social, el classisme i el sexisme. I aquesta calidesa no es donava exclussivament a les dones o la gent borda d'aquesta escena, el cismascle blanc amb qui vaig anar a l'espectacle també va expressar com va notar aquest confort afegit. 

No vaig poder evitar pensar si la gent que tocava o estava al festival de La Rima també haguessin estat al de l'Heliogàbal, s'hi haurien sentit igual de segurs? Haurien estat tractats amb la mateixa quantitat de respecte i inclusió? La meva sensació és que no. Però per què? 

Malgrat aquesta major sensació d'acceptació de La Rima el problema que vaig percebre és el mateix. La població, tot i que físicament era diversa, quasi només contenia gent de la mateixa subcultura anarquista borda. Cosa que vol dir que tota aquella gent que podria estar beneficiant-se d'experimentar amb nova música i manca de normes de gènere, tant sobre l'escenari com entre la multitud, no hi eren presents. 

I doncs, segueixo aquí barallant-me amb algunes preguntes. 

Per què la gent de l'escena indie, o escenes musicals en general, no volen formar part de l'experiència de músiques diferents? A cas no és explorar i aprendre sobre música nova la intenció d'un músic? Com podem començar a expressar això, no només des de les nostres col·leccions de discos, sinó també a nivell social? 

Recolzo amb força a les dones musics. Som una minoria i el més provable és que haguem experimentat dificultats similars. Considero totes aquelles contribucions a l'escena musical, per part de qui s'identifica com a dona, com un acte de valentia i inspiració. I doncs, per què no hi havia més dones músics a La Rima, simplement per sentir com sonen altres formes de feminisme? O encara més, per què a un esdeveniment musical que es promou a si mateix com a feminista i anti-racista no hi era present tot aquell qui es considera no-sexista i no-racista? 

No proposo que prohibim la música que fan els homes, o deixem d'anar a concerts de tots aquells grups que coneixem i ens estimem, però si després de menys de dos anys a Barcelona noto la repetició, m'imagino que la comunitat que hi està més establerta es deu sentir una mica igual que jo. I potser tots aquests diferents grups de música comparteixen la mateixa idea. 

La bona notícia és que la situació no és insalvable. És una crida a l'acció. 

Hi va haver una època on la música significava quelcom realment poderós, on significava canvi social i definia cultures. Mantinguem viva aquesta tradició i fem servir la música com a una avinguda per a connectar més que per a separar. Es comença simplement anant-hi. Si adores la música, inverteix el teu temps en ser-ne una part en el màxim nombre possible de formes diferents. 

Per a consultar: 

Sexe: (A part d'una de les meves aficions preferides i més practicades) Un terme mèdic i científic per referir-se a la combinació de cromosomes de cadascú, als òrgans sexuals interiors i exteriors, i als nivells d'hormones, i que en general etiqueta la gent com a un d'aquests tres: "home", "dona", o "intersexual". 

Gènere: No s'ha de confondre amb el sexe de cadascú! El gènere és una construcció social de diferents característiques físiques, socials i emocionals que fa que algú sigui "home" o "dona". El gènere no es basa en característiques biològiques i cada individu pot escollir la seva pròpia identitat de gènere basant el seu propi sentit de ser. A causa de que el lèxic "mascle" i "femella" s'acostuma a fer servir per a descriure el sexe biològic, la gent no acostuma a utilitzar aquestes paraules per a descriure el gènere. En canvi, paraules com senyora, home, tio, ell, ella són les que s'utilitzen per referir-se al gènere. 

Bord: Ampli terme per a designar a qualsevol persona que queda fora dels termes normals de gènere com "mascle" o "femella", o no vol ser etiquetat com a "mascle" o "femella". Molta gent borda escull que se l’anomeni pel nom que ha escollit (Exemple: Shaina) o amb plurals generals tals com "ells"/"elles" *. Però sempre és millor preguntar a cadascú com vol ser adreçat. 

Intersexualitat: Qualsevol combinació d'hormones, "cromosomes sexuals", i òrgans sexuals que no són considerats "estàndard" pel camp mèdic d'una cultura. Però, de fet, sabem que el "sexe" és molt més complicat que simplement ser "mascle" o "femella" i el terme "intersexualitat" representa totes les àrees que tan sovint es troben en aquestes variacions. 

Trans o Transgènere: Una persona qui el seu "jo" psicològic i la seva identitat de gènere difereixen del sexe que se'ls va donar al néixer. Exemple: una dona amb una identitat de gènere masculina que es refereix a si mateixa com a home. 

Cismascle: Un home que representa físicament l’estereotip de "mascle", és biològicament catalogat com a mascle, s'auto-identifica com del gènere masculí, i és heterosexual. 

Cisfemella: Una dona que representa físicament l’estereotip de "femella", és biològicament catalogada com a femella, s'auto-identifica com del gènere femení, i és heterosexual. 

Cisgenerisme: Persona la qual el seu sexe biològic està alineat amb el gènere que expressa externament, i la qual les seves preferències sexuals s'ajusten a la norma social de l'heterosexualitat. AKA "un hetero". 

He utilitzat el diccionari del Gender Equity Resource Center of Berkeley de la Universitat de California com a guia per als termes que he definit. És un mitjà molt complert i àmpliament acceptat que us animo a visitar per a més informació. 

*Nota de la traductora: els pronoms they, them, their de l'anglès, es refereixen a la tercera persona del plural, però són masculí, femení i neutre a l'hora. La tercera persona del plural en català, ells i elles, sí que té gènere, com bonament sabeu, i el neutre és el masculí. Per això la traducció d'aquesta frase pot resultar confusa. 

 ---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ---------- 

IS INDIE MUSIC MUSICAL ISOLATION?

*Because this article contains a variety of sex and gender vocabulary you may not be crystal clear on, I've included a little dictionary at the end for reference. 

In the space of two days this weekend, only a few kilometers apart from one another here in Barcelona, I had two musical experiences seemingly in different worlds.

My weekend began in Gràcia at the 20th Anniversary of Heliogàbal festival, where past and present musical employees in a total of 11 indie/alternative Barcelona bands showed off their musical skills. Although I have lived in Barcelona for less than two years, and never in Gràcia, I feel grateful to say I more than recognized most of the faces attending and playing the show, I have come to adore them. And though I found a few surprises, mostly the night passed exactly as I, and everyone else, expected. It goes without saying, I feel so lucky to consider this specific group of people an important and repetitious part of my happiness and community.

The next day, with a few train stops and less than 30 minutes (what Barcelona folk like to call 'far away' and what New York folk like to call 'next-door') I was in La Rima feminist and anti-racist hip hop festival.

Much like the crowd at the Heliogàbal show, there was formulaic 'look' or fashion subculture in La Rima's attendees, who I'll call the 'queer anarchists' for reference. Heliogàbal’s beards, H&M high-waisted jeans, Vans and variously labeled tote bags were swapped for half shaven heads, loose fitting and elegantly androgynous worn-in layers of black clothing.

What struck me most was the singularity of both of these music scenes. Why don't they mix, and what would happen if they did? Why are people musically similar so visually similar as well?

I've come to think, not only would it be pleasant to combine musical populations, but in fact it is actually totally necessary. My hypothesis is some of the most intense problems currently experienced in music circles--sexism, racism, classism, lack of ingenuity-- could be remedied with a healthy, tolerant dose of simply opening up.

I'll call the crowd at Heliogàbal the 'indie music scene' for the sake of simplification. Although there are quite a few other indie music scenes here in Barcelona, this crowd and their bands are the ones that are continually booked for and attend shows, the 'inside group', if you will (I still have yet to figure out why it's so difficult for outside bands, mainly bands who are made up of totally non-catalans or with separate friend groups, to be successful in this scene).

Recently the indie music scene has been experiencing some ‘loud whispering’ (a certain Facebook post may ring a bell or two) about the fact that it's quite behind on some very simple ideas about gender equality.

Like almost every part of the music world, there are fewer lady musicians, which means there are fewer ladies on stage. It's a self-perpetuating cycle.

Talking to lady musicians that are here, and being one myself, there are the same, disappointing habits of sexist stupidity (and let me be clear, you look nothing short of idiotic and can officially denounce any music credibility when perpetrating any of the following); asking lady musicians if the equipment they're carrying is their boyfriends, generally assuming a musicians gender or sexuality, thinking because a lady is on stage you have the right to comment in any way about their physical appearance or sexuality, the idea that ladies who play music are somehow in competition with one another, touching or tuning a woman's musical equipment without asking, saying things like 'you play pretty well for a girl', the list goes on. And on.

It's hard to believe we're still at the beginning stages of understanding and caring enough to proactively search for and support women playing music. It's elementary; it's not an equal playing field, so just take the time to organize events where both women and men are represented on stage.

But I challenge us to take a step further, how about ensuring there are other ethnicities and cultures represented as well?

I think the reason we've found ourselves in such a predicament of static thinking is because we are so musically isolated. Why do we prefer to see the same bands, playing the same music, performing over and over again?

Because there are bands and performers in Barcelona, Spain, and Euskadi (and beyond!) that contain ladies, people of color, queer people, etc and all the beautiful mixes to be found in-between and amongst.

La Rima Hip Hop Festival was proof of this. La Rima was attended almost exclusively by women and queer people and although white people were observed to be the majority, there was a mix of people of color. As a self-identified woman, the feeling of being at a musical performance and not only being surrounded by other women and queer people, but having all the performers be as such as well, changed the atmosphere completely. Unfortunately, while most festivals are by default men-only bands, the opposite only happens when festivals are specifically organized to be lady performers.

I think it's impossible for a white-cis-male to completely understand, but there was a sense of comradeship and safety that was tangible. A greater ability to focus on observing and performing the music without the other unfair pressures prescribed by societal racism, classism, sexism. And this warmth wasn't exclusive to women and queer people in this scene, the white-cis-male I attended the show with expressed how he too felt the added comfort.

I couldn't help but think, if the people performing or attending La Rima festival were at the Heliogàbal festival, would they feel as safe? Would they have been treated with the same amount of respect and inclusion? My feeling is no. But why?

Yet, even with La Rima's greater sense of acceptance the problem I perceive is the same. The population, although physically diverse in itself, contained people almost solely from the same queer anarchist subculture. That means all those folks who could benefit from experiencing new music and a lack of gender norms, both on stage and in the crowd, were missing.

And so, I'm left struggling with quite a few questions.

Why don't people in the indie scene or music scenes in general want to experience different music? Isn't the point of being a musician to constantly explore and learn from new music and musicians? How can we begin to express this not only in our record collections but socially as well?

I stand behind and beside lady musicians, with force. We are a minority and most likely we’ve had similar sexist struggles, I consider all lady-identified contributions towards our musical scene an act of bravery and inspiration. So why weren't there more lady musicians at La Rima simply to hear what other forms of feminism sound like? Or more broadly, when a musical event promotes itself as feminist and anti-racist, why wasn't any and everyone who considers themselves not sexist and not racist present?

I don't propose we ban music made by men, or stop going to concerts of all the bands we know and love, but, if after less than two years in Barcelona I feel the repetition, I can imagine the more established community must feel something similar. And maybe all the different music groups within themselves have the very same notion.

The good news is, this is not an unsolvable situation. It is a call to action.

There was a time in history where music meant something seriously powerful, where it meant social change and when it defined cultures. Let's keep that tradition alive and use music as an avenue to connect rather than separate people. The place to start is simply showing up. If you love music, invest your time into being a part of it in as many different ways as possible.

For reference:

Sex: (Besides one of my favorite, most dedicated hobbies) A medical, scientific term referring to one’s combination of chromosomes, inner and outer sexual organs, and hormonal balances that mostly label people as one of the three ‘male’, ‘female’, or ‘intersex’.

Gender: Not to be confused with someone’s sex! Gender is a social construction of different physical, social, and emotional features that makes a person a ‘man’ and a ‘woman’. Gender is not biologically based and an individual can choose their own gender identity based on their own internal sense of being. Because the vocabulary ‘male’ and ‘female’ is usually used to describe someone’s biological sex, people do not usually use these words when describing gender. Instead, words like lady, man, dude, woman, he, she are used when referring to gender.

Queer: A broad term of any person who falls outside of gender normals like ‘male’ or ‘female’ or doesn’t want to be labeled as ‘male’ or ‘female’. Lots of queer folk choose to be referred to by their chosen name (Example: Shaina) or in general plurals such as ‘they’ or ‘them’. But, it’s always best to ask someone how they prefer to be addressed.

Intersex: Any combination of hormones, ‘sexual chromosomes’, and sexual organs that are not considered ‘standard’ by a culture's medical field. But, in fact, we know that ‘sex’ is much more complicated than simply ‘male’ and ‘female’ and the term ‘intersex’ represents all the areas so commonly found in these variations.

Trans or Transgender: A person whose psychological self and gender identity is different from the sex they were given at birth. Example: a female with masculine gender identity who refers to themselves as a man.

Cis-man: A man who physically presents as stereotypically ‘male’, is biologically sexed as male, self identifies as male gendered, and is heterosexual.

Cis-woman: A woman who physically presents as stereotypically ‘female’, is biologically sexed as female, self identifies as female gendered, and is heterosexual.

Cisgender: A person whose biological sex aligns with their outwardly expressed gender and whose sexual preference conforms to the societal norm of heterosexuality. AKA a ‘straight person’.

I used the dictionary from Gender Equity Resource Center of Berkeley University of California as a guide for my term definitions. It’s a widely accepted and completely comprehensive resource that I encourage you to visit for further information. 


Fotografia de portada: Edu J. Montoya 
Text: Shaina Joy Machlus 
Traducció: Núria Curran 
Correcció: Pendent

7 comentaris:

Laura Sales Gutiérrez ha dit...

Molt interessant, Shaina! Hi estic molt d'acord.

Afegiria un matís: els ambients polititzats que volen ser inclusius també tenen un caràcter subcultural, com tu dius. I aquesta subcultura actua com a autoafirmació de qui està dins i protecció davant qui ve de fora. A mi també em semblaria un progrés polític que la gent i els ambients es barregessin més (i crec que ho intentem fer amb el Ladyfest). Però aconseguir-ho és molt complicat i no només perquè la gent de l'indie no s'hi interessi (tot i que això ajudaria).

Ah, una cosa: si us plau, no traduïu "queer" per "bord". És que no s'entén.

Natxo ha dit...

Es un tema muy complicado, y la verdad, yo no puedo aportar mucha perspectiva de género, ya que conozco estos entornos desde una perspectiva de privilegio, pero creo que para empezar a debatir no se puede obviar los diferentes posicionamientos políticos de cada uno de los contextos. "La Rima" se organizaba en el Ateneu Nou Barris, un centro social autogestionado y combativo, y muy connotado. Seguramente lo organizaba gente de un entorno de reivindicaciones políticas muy determinado. Lo cual atrae a un público concreto, para los cuales no sólo hay ocio, hay militancia. Conozco más o menos bien a bastantes de las personas que pueblan el entorno Heliogábal, así como el proyecto artístico y social que promueven sus "capos", y me parece un entorno más o menos amable y muy heterogéneo, en el que de alguna manera, en la relación entre público y organización se prima lo "musical" por encima de un posicionamiento político explícito (aunque me consta que este también existe, al menos en la medida que la autogestión y el apoyo a la creación cultural son políticos). En entornos como este, no es extraño ver cómo se huye de un discurso politizado, de una apuesta explícita por el combate de ideas. Existen ideas larvadas, pero no suelen llevar a la práctica. Y admitámoslo: también hay en ellos mucha gente a la que estas cuestiones se la pelan. Gente que quiere escuchar música, beber y ligar. Y es legítimo, supongo. Es un entorno más laxo, más hedonista. Me da la sensación de que ambos grupos sociales están de alguna manera condenados a no entenderse del todo ya que (y perdonad la generalización) los posicionamientos vitales de muchos de sus miembros difieren en lo político. Unos no pueden entender la vida sin ese posicionamiento. A otros una declaración tan directa les suena a "ya están otra vez estas pesadas con su rollo queer vegano". Ambas escenas son (o podrían ser) en realidad más porosas de lo que son. Pero para eso hará falta interés, diálogo y mucha mucha madurez política, que todavía nos falta a paladas. Creo que somos capaces de entendernos y mezclarnos, y todos aprenderemos mucho. Cuestión de tiempo.

Núria Curran ha dit...

Laura, molts amics meus també m'han donat la tabarra amb l'ús de "bord". Em sap greu la confusió. El cas és que aquest és el terme escollit per a diversos col.lectius "queers" catalans per tal d'adaptar el terme al català.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Bord

http://argotbord.blogspot.com/2009/10/bord-borda.html

http://brotbord.blogspot.com.es/p/qui-som.html

Tenint en compte el que expressa la Shaina a l'article sobre com adreçar-se la gent --i concretament a aquests col.lectius-- vaig trobar molt convenient fer servir aquest terme. Potser hauria calgut posar el glossari al principi enlloc del final.

Shaina Joy Machlus ha dit...

Dear Laura y Núria,
Estoy muy contenta de iniciar el debate sobre la palabra 'borda'.
Podrían escribirse ríos de tinta sobre este tema, sin embargo sorprende la poca información que puede encontrarse en línea y en catalán sobre la cultura "queer" (disculpad por no escribir el artículo en catalán, desafortunadamente, de momento solo me atrevo con el catalán en la intimidad). Me pareció que los mismos artículos de Nuria sobre la 're-apropiación' de la palabra 'borda' traducir queer. Como seguro que muchos ya sabéis, la palabra "queer" en Inglés tubo durante mucho tiempo connotaciones negativas, y solía asociarse con gente que se encontraba al margen de la sociedad, perseguidos. El término "queer" asimismo, también se usaba como un insulto, y a veces esta en combinación con violencia. Lo que en su día llevó a la gente a mostrarse reacia a volver a utilizar este término.

Mi sensación es que Cataluña está todavía formándose su propia identidad "queer", por lo que me despierta especial interés el descubrir cómo la gente prefiere que la llamen. cómo la tradición verbal de "queer" escribirán en sí.

¿En general creo que la mayoría prefieren que la llamen "queer"? ¿Alguna idea sobre la creación de una palabra independiente con su propia historia catalána? Que te parece?

Shaina Machlus ha dit...

Dear Naxto,
Bien dicho, gracias por su perspectiva!

Estoy de acuerdo contigo en que tras las etiquetas de las escena musicales como la escena 'indie' se encuentra algo mucho más profundo, un aspecto social. Dado que, la mayoría de la gente, como expuse en el artículo, disfruta de escuchar una amplia variedad de música, mientras que en su círculo social musical ocurre exactamente lo contrario. Estoy muy interesada en tratar de animar a la gente (aunque lentamente, poco a poco) a introducirse en otros círculos musicales, a asistir a conciertos y eventos musicales de otro tipo de música de la que suelen escuchar, y también en mezclar diferentes tipos de música. Y ver qué pasa.

Creo que también es importante tener en cuenta, que este grupo de personas tienen un privilegio inherente (músicos de la señora aparte); la mayoría no se ocupan de los efectos del racismo, el clasismo, el sexismo o discriminación LGBTQ. Este privilegio significa que la gente 'indie' realmente puede ir a cualquier espectáculo que quiera sin temor por su seguridad, y lamentablemente, no creo que esto pueda aplicarse a otros grupos de personas (como las personas queers, quienes son víctimas de muchos ataques físicos y verbales). Creo que la gente con mayores facilidades, tienen la responsabilidad de ayudar a establecer un equilibrio social, de contribuir a aplanar el terreno a los más desfavorecidos. Son las personas privilegiadas en este sentido, las que deben haver mayores esfuerzos para lograr diversificar nuestra escena social, y no tan sólo en la música. No obstante, la razón por la que me refiero a la escena musical, es porqué considero que, precisamente, una de las cosas más mágicas que tiene la música es la servir como espacio de encuentro de todo tipo de gente. Una excusa para estar de pie junto a otra persona, entablar una conversación, empezar, en definitiva a relacionarse.

Laura Sales Gutiérrez ha dit...

Em sembla que l'ús del terme "bord" no està prou generalitzat encara i que, com diu la gent que el fa servir, és una "proposta de traducció": http://argotbord.blogspot.com/2009/10/bord-borda.html

Shaina, el terme que sí que es fa servir molt és "transfeminista": https://transfeminismos.wordpress.com

Anònim ha dit...

És molt interessant tot això que s'explica aquí perquè moltes vegades no ens adonem que som tribu fins que algú de fora, amb una mirada externa, ens ho fa veure. D'altra banda, penso que sovint el que millor ens defineix no és allà on volem ser i allò que volem escoltar sino tot allò que rebutgem o ignorem d'una manera conscient o inconscient, tot allò que no volem escoltar ni acceptar.