9 d’oct. 2015

HELIOGÀBAL, 20 ANYS I UN CONCERT FAVORIT


És normal que la gent s’emocioni parlant de l’Heliogàbal. Alguns de nosaltres ens considerem gent de món -urbanites, cosmopolites i modernites- però sempre acabem anant al mateix putu bar. L’únic bar en el que es poden juntar a la barra el Flowers, el Daniel Higgs i el Damo Suzuki (VA PASSAR). Doncs ja fa vint anys que aquest és un lloc molt especial per molta gent, un generador de cultura i bona sintonia que mereix tots els reconeixements del món (els companys de Blisstopic ja els van dedicar un petit homenatge fa uns dies). Llegir alguns dels testimonis que trobareu a continuació és la constatació de que entre tots -gin tonic aquí, vermut allà- hem creat quelcom especial (un petit miracle, si em pregunteu a mi) i que manté intacte el component contracultural de L'Heliogàbal primigeni -el de gent com el Casasses, el Pau Riba, el Comelade-. Llegiu, llegiu.



Artur Estrada (Nueva Vulcano, Heliogàbal)

El Paul Drake només conduïa per grups molons, At the Drive-In, June of 44. Fotògraf, va participar a la portada de l'Anahata, aquella de totes les fotos, la més bonica, exacte i descriptiva del que ens mou: viatjar, trobar gent afí, provar-ho tot. L'amigo anava de gira amb els Rogue Wave, San Francisco, Sub Pop. Havien estat tocant a l'Apolo un dia, anaven a Sevilla l'endemà, disposaven d'un dia lliure i l'altre tocaven a París. D'acord. Doncs el Paul Drake no em demanava lloc per passar la nit a Barcelona, dormir 5 tios al meu llit, beure's la meva cervesa, dutxar-se tots molta estona, fer malbé la meva rentadora. El puto Paul Drake em deia que volíen tocar a aquell bar de Gràcia del que li havia parlat aquell matí veient passar el riu. Apolo, Sevilla, aparcar la furgo al carrer Escorial, tocar i fer camí cap a París. Van tocar dues putes hores, van fer versions de Nirvana, el Joan Guàrdia va fer un cartell de tot de barrets de cowboy i a on hi havia d'haver un altre barret de cowboy hi havia el puto logo de Sub Pop. Van sopar conill arrebossat i amanida de tomàquet. Després d'una hora de show vaig veure com el bateria tenia un got de vi sobre la caixa mentre la colpejava. Meravellós. Aquell matí sense dormir al pont veient el riu passar a un poble alemany -Frotisburg?- li vaig dir al Paul Drake que potser la música no era tant important. Estava clarament equivocat.


Fernando Junquera (Negro, Orquesta del Caballo Ganador)

La primera vez que fui a tocar al Heliogàbal fue hace diez años, desde entonces ha sido el lugar en que más veces he tocado de España (tanto con Orquesta del Caballo Ganador como con Negro) , es el primer sitio en el que me han tratado como músico, aunque supieran que no era profesional y es el único sitio donde he notado que todo el mundo estaba escuchando lo que estaba tocando con un respeto merecedor de los grande templos budistas. Al margen de lo musical , gran parte de los amigos que tengo actualmente los he conocido allí o van por allí.

La experiencia más guapa que he vivido allí es extra musical: ver a Albert tumbado en el suelo inmovilizado por el encargado de seguridad, nos estaba enseñando cómo matar a alguien en dos movimientos. Albert salió molido de dicha pedagogía.



Hara Kraan (Heliogàbal)

Dels molts records que tinc de l’Hèlio, hi ha dues situacions al límit, dignes de l’Helio de antes, que diria la pintada de la paret del vàter; gamberrades que a l’emperador Heliogàbal potser li haurien semblat normals, però a la meva personeta de fa 10 anys, no.

L’any 2004, un dels primers dies que hi feia de cambrera, un diumenge al vespre: concert de The Los Los Los. L’ambient, com sempre als concerts de la banda, està caldejat amb els balls de la Vicky i la Judith i les sensuals versions de Jonathan Richman que fa el Joel. Llavors apareix una espontània i es posa a ballar; veu que té quòrum i es va animant; s’enfila dalt d’un tamboret i, mentre balla, desafiant la gravetat de la manera més salvatge, comença a fer un striptease... integral! El cantant, amb el cul de la noia a un pam de la cara, segueix tocant com si res (què havia de fer, si no?). A fora, al carrer, es van acumulant curiosos i a la barra, els cambrers, davant d’aquest espectacle entre grotesc i ultrapunki, ens quedem paral·litzats, no sabem si aplaudir o amagar-nos a la cuina... Recordo que l’Albert ve i em pregunta: «Això és legal?», i jo no puc articular paraula. Finalment, la noia cau a terra, com era d’esperar, i s’esfuma com si res de tot això no hagués passat.

L’altre moment és d’una nit que van venir el Martí Sales i l’Oriol Caballero a fer una mena de programa de ràdio en directe sobre el punk. Part del xou era que el Martí sortia al carrer amb una destral i destrossava una cadira. Jo, que no m’agrada cridar l’atenció però encara menys censurar, els deixo fer. S’acaba el recital i en sortim sencers, però al cap d’una estona apareix un secreta que em comenta que un veí ha trucat dient que li semblava que teníem problemes amb un client que havia vingut amb una destral sota l’aixella…

Quique Ramos (promotor)

Recordo les meves primeres cites amb l’Heliogàbal veient a amics. Anàvem a veure al J Irizar Toca La Batería, a Be Brave Benjamin (abans Wiseacre) i a Bedroom. Tocaven les Dolores i tornavem a omplir la sala les mateixes 60-70 persones. Deu fer uns deu anys d’això i encara no hem canviat gaire aquesta dinàmica: l’Hèlio és el lloc perfecte on anar a veure els amics tocar i el nostre Cheers (“where everybody knows your name”). Durant aquells primers anys vaig veure unes quantes vegades a J Irizar, fins i tot vaig tocar amb ell! Recordo la sensació de tenir el públic tan a tocar i veure com reien mentre jo seguia un ritme amb una bossa de plàstic que sonava com una maraca trencada. Era una barreja de vergonya i orgull per estar participant amb una cosa tan tonta a fer una música tan bonica. Després d’aquella època, el Jordi va decidir deixar de tocar les cançons de J Irizar i començar a escoltar-nos cada pocs mesos demanant-li que les torni a tocar. I HO VA FER!! Fa una mica més d’un any els amics del Helio em van proposar fer una exposició de dibuixos i el Jordi va tocar per inaugurar-la. Aquella nit va tenir tot el que més estimo de l’Heliogabal: la sensació de formar part, de participar en el que passa al teu voltant, escoltant la millor música i amb el calor dels amics i amigues. Llarga vida a l’Heliogàbal!



Kenneth Santos (Heliogàbal)

El Gran Miros m’ha demanat que escrigui alguna vivència personal i especial a l’Helio. La veritat és que n’hi ha tantes que no me'n recordo de cap. Potser hauria de parlar amb el Wens, gran company de batalles durant molts anys, segur que ell en té per regalar. Del que sí me'n recordo es que a l’Helio he tocat la guitarra, he cantat, he fet de tècnic de so, he servit copes, he cobrat entrades, he fet el sopar i he sopat, he escombrat, he fregat el terra i he rentat plats. A l’helio he punxat 45 revolucions i algun 33 també, m´he emocionat i he patit, he rigut, he rigut molt i també he plorat, he fet molts amics i algun enemic, m’he enamorat i m’he desenamorat, he tocat cuixa i poc més, he provat tota classe de licors que no sabia ni que existien, m’he emborratxat, m’he drogat, he convidat i he sigut convidat, he parlat diferents idiomes, he ballat, he pixat, he cagat, he fet fotos, he gravat vídeos, he fumat una mica de tot i he tingut que deixa de fumar de tot. He vist concerts memorables i altres per oblidar. He obert moltes nits de l’helio i alguns diuen que també n’he tancat moltes, segurament és veritat. Un dia el Wens em va dir “hi ha nits on sembla que l’Helio sigui el puto centre del món”, crec que tenia raó. Ara ja ens hem fet grans i l’helio fa 20 anys, toca tornar a celebrar, gràcies i felicitats.

Maite Estrada (fan de Mega City Four)

Realment difícil escollir només un concert que m'hagi marcat de tants vistos a l'Heliogàbal...Són molts anys i moltes experiències blablabla, però si n'hagués de triar un crec que seria el del homenatge a en Wiz, el cantant de Mega City Four. Quan em va trucar el meu germà per dir-me que tenien l'intenció de fer-lo i que volia que hi participés, la primera resposta va ser que "ni hablar!". El fet de cantar una cançó a l'Helio davant de TOTS els meus amics em paralitzava de terror!! Hi vaig estar donant voltes i vaig arribar a la conclusió de que havia de fer alguna cosa, havia de participar d'alguna manera. Aquell grup m'havia donat tant que no m'ho podia quedar mirant desde la barrera... Així que amb el Carlotto, vam decidir de fer una versió de "Shadow" i la veritat és que va ser molt emocionant, vaig sentir que d'alguna manera li estava agraïnt tots els bons moments que m'havia fet passar amb les seves cançons, un espècie de "cosmic payback" que segur que allà on fos, ell que era una mica jipi, estaria encantat de rebre. Who cares wins!

Miquel Cabal (Heliogàbal)

Un dia vaig fer el que un amic anomena enviar un palestino. És una expressió que fa referència a l’enviament d'un correu electrònic amb una proposta forassenyada que s’espera que sigui ignorada completament pel receptor. Amb menyspreu i de manera immediata, si pot ser. Així, doncs, vaig enviar un palestino a un dels meus ídols. Li proposava de venir a l’Heliogàbal a fer un xou. De fet, dos, i tots dos el mateix dia: un al vespre i l’altre a la nit. Havia vist a l’agenda de concerts de la seva pàgina web que tenia un buit en la petita gira europea que feia acompanyat del guitarrista del seu grup mític. Era la iniciativa més absurda que havia emprès mai. En rebre la resposta «Hi, Miquel…», em vaig posar a tremolar. Em deia que sí, que d’acord. Que vindria. Que l’anéssim a recollir a l’aeroport de Girona. Així ho vam fer. I va arribar amb la furgoneta dels Nueva, a quarts de dotze de la nit. I el vam portar a un hotel miserable, perquè l’economia de guerra del moment no permetia gaires excessos. Se’n va queixar una mica, molt menys del que esperava. L’endemà el vam passejar una estona. Va menjar sopar de peix a la Barceloneta i va creuar la ciutat en moto. Era el primer cop a la vida que anava en moto. A la prova de so vaig veure que allò estava a punt de passar. Em demanava more reverb constantment. Meravellós. Va fer dos concerts esplèndids, secundats per aquell silenci que es fa a l’Helio en ocasions molt concretes. Un silenci que infon respecte. Que dóna transcendència al moment. Que omple l’artista. Des de llavors, el Mark Kozelek ha tornat a l’Heliogàbal sempre que ho hem pogut combinar. La darrera vegada, mentre la premsa debatia si era realment un borde absolut o bé només s’havia creat un personatge per interpel·lar el públic i sortir als mitjans, va executar amb esplendor "Hey You Bastards I’m Still Here". I era veritat: era allà. Ja tornarà.



Èric Fuentes (músic)

Ningú diria que, fa 15 anys, quan hi vaig anar per primer cop, podies posar una mà a la barra i l'altra sobre la paret que, a l'alçada de l'actual columna, feia que fos un bar especialment estret, de no més d'un metre i mig d'amplada, amb aires de tugurio clandestí i una bicefàlia que el convertia en referent tan pels cumbayàs de Gràcia com per la incipient generació de post-hardcoretas que m'hi va arrossegar. En una època, cap a l'any 2000, que jo punxava al Mond Bar de la Plaça del Sol, on de tant en tant venien l'Artur Estrada d'Aina/Nueva Vulcano, i el Didac Santesmasses de Shanty Rd., una nit m'hi van portar a altes hores, sense saber cap de nosaltres, naturalment, que en un futur seria el bar de moda que encara és o, a nivell personal, el bar on, segurament, més cops he fet companyia als cambrers, per dir-ho així.

Esther Margarit (Me and The Bees)

En Manel em demana que escrigui sobre un concert/experiencia memorable que hagi viscut a l’Hèlio... impossible! Només el fet de pensar-ho és viure molts dejavús, perquè porto quasi mitja vida a l’Hèlio, i si en dic només un estaria mentint com una bellaca. El cas és que n’haig de dir un que recordi be, que la borratxera no distorsioni la realitat i que la ressaca no l’hagués convertit en un autèntic infern. Doncs seré del tot sincera i em quedaré amb el primer concert amb Me and The Bees, tocant l’Eli i jo (i el Brian!), va ser molt emocionant amb tots els amics i família allà. Estàvem molt nervioses, portàvem cd’s gravats a casa per regalar amb portades fetes pels col·legues i amb fundes de teles cosides, una a una, amb el nom de cadascun dels amigos que vindrien. Mai oblidaré aquell dia, segurament vam sonar regular, però mai he sentit tants nervis i felicitat alhora.



Eli Molina (Figther Pillow)

De entre todo lo vivido ahí dentro, que no es poco, me quedo con el concierto de Jeremy Enigk. Estaba en el lugar y en el momento adecuado con todos los astros alineados y no sabía lo que se me venía encima. Un hombre y su guitarra rompiéndome el corazón, un clásico recurrente, pero para mí único. Me lo han roto de mil maneras, pero nadie de una manera tan bella como él. Fue algo físico, quizá suene ridículo, pero ese hombre me atravesó el alma con una pasión que nunca había sentido. Y lloré; lloramos. Recuerdo a mi amiga Maite junto a mí de la misma guisa, enganchada de mi brazo, diciendo "Eli, aguanta". Entonces llegó "In Circles" y algo me petó justo enmedio del pecho. La verdad es que no lo había recordado hasta hoy, pero hacerlo ha sido genial. Jeremy rodeado de paredes rojas, cortando la respiración y agarrándote el corazón para no soltarlo. Fue amor infinito hace ya ocho años y no me siento mas vieja sino más viva. Gracias, Heliogàbal.

Manel Peña (fan de Cave)

Una cosa que em va rallar de l’Heliogàbal durant uns quants anys és que no es podia fer molt de soroll. Sí, sí, mola molt tenir l’oportunitat de veure de prop qualsevol dels 354.278 cantautors/es que estan de gira per Europa, però la música en directe també és bronca, decibelis, puny tancat. Això va canviar amb dos shows que formen part de la història de l’Hèlio: Antelope i Cave (mil vegades evocats amb entussiasme etílic a la barra del bar). Tots dos concerts es van fer en horari de tarda-vespre per tal de no soliviantar les tietes gracienques expertes en patchwork. És igual: els Cave ens van deixar turulatos, cul torcit per sempre més. Va ser com veure una castanya de cinquanta kilos levitant a un metre del terra, davant nostre; l’Artur encara té problemes de tortícolis derivats d’aquell concert. Va ser tan mític que si alguna vegada tinc un fill o una filla crec que li posaré Cave. Us perdono les tonelades de cantautors, amics. Gràcies per la feina feta y que cumplas muchos máaaaaas!

Albert Guàrdia (Nueva Vulcano, La Castanya)

Novembre de 2007. Daniel Higgs, el millor dels millors, venia a l’Helio per primera vegada. Recordo que el concert el muntava l’Arnau Sala, però no se per quin motiu no hi era, així que em vaig oferir per anar a buscar al senyor que anys abans m’havia deixat de pedra al Sant Feliu Fest del 2005 quan van venir amb els Lungfish. Tant em va tocar emocional y físicament aquell concert que vaig acabar dibuixant-me a la pell, i per sempre, la portada del seu millor disc Love is Love. Com a fan, tinc tots els putus discos d’ell i de Lungfish. En Higgs sempre ha fet el que ha volgut i per sort, vaig tenir l’oportunitat d’editar-li —segons la meva humil opinió— el seu millor disc “Beyond & Between”. Bé, tornem al concert, 4 de novembre de 2007. El vaig recollir a l’aeroport sense saber gaire més que l’hora d’arribada, molt amable vam conversar i passejar pel Parc Guell, i evidentment li vaig explicar que em flipava el que feia i ell m’explicava que estava llegint a Ramon Llull i que el Gaudí el tornava boig. Aquella nit l’Artur havia fet Trompetes de la Mort amb Buti, l’amigo va flipar amb el plat i el nom del bolet. Com que no em tocava treballar, vaig agafar la miniDV per gravar el concert sencer, aquí podeu veure una cançó que mai s’ha editat en disco. Daniel Higgs, un gran conversador, amic i referent espiritual contemporani que sempre duré al cor.



Jordi Garrigós (Gent Normal)

A l'Heliogàbal hi he fet quasi tantes coses com en tots els meus anys d'universitat. Cada persona té un bar a la vida, i aquest és el nostre. Allà he vist molts concerts, he begut moltes cerveses i bastanta Ratafia (sempre hi tenen la Russet), he programat bolos, he punxat diverses vegades i inclos hi he tocat. També podriem dir que m'hi he enamorat i m'hi he barallat, amb la mateixa persona a més. I és clar, he conegut a molta gent que ara m'aprecio i m'estimo. En aquell petit racó del cor i la nostàlgia guardat per l'Heliogàbal hi ha concerts d'amics -incontables- i d'alguns dels meus grups favorits del món. Allà ha tocat un Go-Betweens, amb això t'ho dic tot.

Si m'haig de quedar amb un concert és amb la presentació del primer disc del Joan Colomo en solitari, acabant 2009 o així. Era el Joan de la vella escola, que no acabava cap cançó ni sabia cap lletra sencera, amb la gent agafant el micro per dir burrades i tot en un ambient 100% d'amics. Si esperaves veure un concert normal, estaves al lloc i al moment equivocat. Aquesta es la llibertat i proximitat que sempre han tingut els concerts de l'Helio. I el que el fa diferent als altres garitos de Barcelona.

Verónica Febrero (Me and The Bees)

Uno de lo mejores momentos que he pasado en el Heliogábal fue un concierto entre amigos que se organizó para pagar los desperfectos en un accidente del coche del vecino de Xavi.

Fue un domingo, a la hora del vermut, creo que de los primeros vermuts a los que asistía pues ya hace unos seis años de todo esto y levantarme un domingo antes de las doce no era mi rollo, cómo cambian las cosas... En este concierto para arreglar el coche del vecino tocamos, si no recuerdo mal, Nueva Vulcano y Me and the bees. Fue bastantae divertido y se alargó durante el día. La historia de este benefit viene de una vuelta de Sant Feliu de Guíxols justo después de una paella un domingo por la tarde. Ése mismo sábado por la noche lo habíamos pasado muy bien viendo conciertos. De camino a casa, un coche se nos acercó demasiado y nos hizo dar volantazo, un par de giros y a la cuneta. Resultado todos bien pero muertos de miedo y la mitad del coche siniestro total. No sé como se lo montaron en el Helio, pero vino hasta la tele, nos grabaron e hicieron un programa sobre ello. Realmente no recuerdo muy bien cómo sonó y casi no recuerdo el programa, lo que sí recuerdo es sentirme muy feliz, incluso creo que venía directa de ver a mis padres de Torrelavega y traje corbatas, ¡vaya, cómo en casa! Rodeada de amigos con ganas de tocar, escuchar música y celebrar.

Arnau Espinach (periodista musical)

Va ser d'aquells concerts en que no coneixes l'artista, però vas a veure-la per intuïció, i acabes comprant el disc i petonejant-te a tu mateix al mirall per no haver-te quedat a casa (no em va funcionar tan bé l'olfacte mediàtic: vaig arribar abans d'hora pensant que ompliria -finalment, mitja entrada-, i em vaig passar mitja hora sol al local). Encara recordo com si hagués actuat ahir a la nit com amb la inicial “Subir arriba, baixar abaixo” ja m'havia guanyat totalment; el primer vertigen emocional d'“Europa zaharreko...” (un de tants temes punyents seus); i que, covard, no em vaig atrevir a mencionar el nom de Nico quan va preguntar si sabíem a qui anava a versionar (finalment, va fer seva “My only child”). L'endemà, ella era la primera a tocar al Lemon Day. Entre el seu concert i el de Fajardo, em vaig asseure a un costat del Parc de la Font Cuitora, i una noia, acompanyada de la seva parella, es va apropar a dir-me: “Hola, soy Maite. Ayer estuviste en Heliogàbal, verdad?”. Una hora de xerrera després, Mursego ja s'havia convertit en Maite per a mi.



Tomeu Mulet (Beach Beach)

Sempre que he de tocar a S’Heliogàbal em tremolen les cames. És així: és un lloc on no es pot fer trampes, tens el públic a escassos 20 cm de la teva cara, o es val o no es val i, a més, no hi ha escapatòria possible. Aquella paret vermella t’obliga a mirar sempre endavant. Allà hi he presentat un Ep i un disc amb Kana Kapila, hi vam fer el nostre primer sold out a Barcelona amb Beach Beach i em vaig estrenar jo sol amb una guitarra com a Polseguera en el que havia de ser un concert íntim i va acabar essent (un altre) concert amb la sala plena. El caliu es nota a simple vista, però sembla que per a què em deixi dur per ell, necessiti com a mínim un o dos culs de “whisky on the rocks”. A partir d’aquí, tot marxa.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Manel Peña
Correcció: Pendent