19 d’oct. 2015

DE TEVES A MEVES #3 (LA RESSENYA DE NANDO CRUZ DEL CONCERT D'U2)



Què passa, Uri.

Joder, que t’enxampin robant deu ser un mal tràngol, però que a sobre sigui perquè has sisat una postal d’U2… M’he posat una estoneta els Rain Parade, segurament un dels grups més allunyats dels Trumans Water (sense apòstrof, collons!) que hagin existit mai. Estan bé. Pel que sembla entraran en la rotació si algun dia tinc gat, llar de foc i batín. Haig de dir que aquest tipus de grups em fan pensar en la tropa més xunga de l’indie pop espanyol, no perquè siguin una merda sinó perquè segurament algun d’aquests grups ha tingut com a referència als Rain Parade. Durant un temps (suposo que ho recordaràs, brrr!) semblava que l’onada de grups increïblement mediocres no s’havia d’acabar mai i quan escolto un grup com els americans aquests haig d’estar tota l’estona fent un esforç conscient per no enmarcar-ho mentalment en aquella escena. Evidentment els Rain Parade no tenen cap culpa, però ja saps què vull dir. Si ho penses és absurd com algunes d’aquestes idees se t’instal.len al cervell, com si fossin un conegut plasta que no se’n va mai de casa i es menja la bossa de Cheetos que guardaves pel vespre.

La teva cita a U2 em serveix de perfecta excusa per recomanar-te una excel.lent ressenya que va escriure el Nando Cruz recentment. En ella analitza el -ejem- “evento” des del punt de vista de l’espectador que ha pagat cent vint euros per poder entrar. L’article em sembla interessant perquè està escrit en primera persona, queda perfectament clar que estem llegint l’opinió d’una persona (per cert: com es pot arribar a ofendre la gent amb l’opinió d’una persona!) i s’esforça per proveir un context que va més enllà del purament estètic. Sempre m’han interessat aquesta mena d’articles. Crec que en la crítica cultural busco més passió que informació, no sé si hi estàs d’acord. Una ressenya que es sustenti en la vessant informativa s’escriu pràcticament sola, mentre que una que inclogui experiències pròpies costa molt més d’el.laborar. El mateix Nando Cruz ho explica perfectament en aquesta gran entrevista que li va fer el Victor Ginesta fa uns mesos: “Me he dado cuenta que el periodismo musical ha estado siempre basado en hablar de la música desde un punto de vista estético. Esta canción es bonita, ésta no; suena así y tiene estos elementos; las canciones explican estas cosas; esto es un disco, esto un concierto… Nos hemos pasado la vida hablando de la música como si fuese un objeto”. Per això m’han agradat sempre els crítics que escriuen des d’una experiència personal (Lester Bangs, Robert Christgau). Prefereixo llegir mil vegades sobre algú com el Kiko emocionant-se amb un gènere que em deixa indiferent com el northern soul o alguns articles memorables del César Martín a Popular 1 sobre heavy metal dels 80s. Ara recordo una ressenya de dúes línies que va escriure el Carlos Alonso a l’Absolut (el fanzine que feia Bcore fa mil anys) en el que deia: “L’única paraula que em ve al cap escoltant aquest disc és calimocho. Així que la diré cinc vegades i ja està: calimocho, calimocho, calimocho, calimocho i calimocho.” Gloriós.

Vinga, tiu, espero amb ganes la teva resposta. Salut!


Fotografia de portada: Uri Amat
Text:Manel Peña
Correcció: Pendent