5 d’oct. 2015

DE TEVES A MEVES #2 (RAIN PARADE)



Apreciat Manel:

No només et perdono el no haver robat més, sinó que aprofitaré la privacitat que ens dóna aquesta correspondència que mantenim per fer un acte de contrició: jo encara he robat menys que tu. De fet, l’única cosa que he sostret a la meva vida va ser una postal dels U2 (què passa? Tenia 12 o 13 anys i d’ells m’agradava fins i tot el “mullet” del Bono Vox). La vaig xoriçar al Corte Inglés i abans que pogués dir “Aquesta postal és meva” ja tenia la mà de la segurata d’incògnit a l’espatlla. Ens van portar a un despatxet i ens van fer el típic rotllo del poli bo i el poli dolent, ens van amenaçar d’avisar els nostres pares i patatim i patatam. Després d’aquell trauma vaig ser incapaç de robar mai més res. Ni quan anàvem a jugar a Andorra amb l’Escola de Rugby i allò era una orgia de bandidatge vaig robar. I això que en aquells viatges el meus companys d’equip es transformaven davant dels meus ulls en la viva reencarnació del “Vaquilla” (encara que la lluïssor dels seus ulls recordava més la d’alguns ciutadans soviètics quan veien unes Nike o uns texans Levi’s per primer cop). En una d’aquestes excursions a Andorra va ser quan podria haver robat com un puto heroi, però vaig comprar com un pusil·lànime, el Beyond The Sunset de Rain Parade per regalar-li al meu germà. Una meravella de disc te’l miris per on te’l miris.


Et podria parlar d’altres discs més representatius del grup (és un directe) però aquest és el que hi havia en aquella cubeta andorrana i d’aquest et parlaré. En principi, els discs en directe no m’agraden gaire, no els trobo el sentit, i en aquest cas encara sembla que n’hagi de tenir menys, de sentit. M’explico: els Rain Parade formaven part d’allò que es va anomenar “Paisley Underground”, un conjunt de grups de L.A. que a mitjans dels 80’s compartien l’amor per les guitarres cristal·lines dels Byrds, el folk-rock i la psicodèlia dels 60 més pop i menys flipada (entre ells els Three O’Clock, The Bangles, The Dream Syndicate i un grapat més). De tots ells, els Rain Parade eren els més tranquil·lots i el seu ritme pausat ideal per escoltar assegut sobre una catifa persa, acariciant un gatet bufonet amb un te fumejant a les mans, no tant per veure en una sala plena de gent parlant de com els ha anat el dia. Com podeu imaginar, en aquest disc gravat en directe a Tokyo l’any 84, no sentireu grans ovacions ni gaire disbauxa general (no són els Gang Green de l’època metal, amb tota la pirotècnia i rampes d’skate a l’escenari), sinó a quatre tios estàtics, inclinats sobre els seus instruments sense perdre gens els papers. I entre el públic, si hem de jutjar per la poca remor que fan entre cançons, no més de cinquanta japonesos flipant amb una de la músiques més precioses que mai s’hagin escrit.

Et deia Manel que, per definició, entre els amants del rock’n’roll, els discos en directe són quasi generalment considerats com a poc representatius del grup en qüestió. Possiblement perquè molts grups no saben trobar un equilibri entre el so directe i el que aconsegueixen capturar a l’estudi i, per tant, un disc en directe sol ser una mala fotocòpia d’allò que sentim als discos “oficials”. En aquest cas però, la diferència és ben poca. És fascinant de comprovar com de fidels sonen les cançons a les versions que apareixen als seus discos en estudi. Aquests dies em tornava a escoltar el disc i me’n feia creus que no fos gravat a l’estudi: quin savoir faire i quin so més perfecte, si no fos perquè al final diuen “Arigato”, no m’ho creuria. Degut a això, aquest disc serveix com a perfecta introducció al grup i com una espècie de recopil·lació de facto, ja que el setlist recull alguns dels millors moments dels dos primers discos: Emergency Third Rail Power Trip i Explosions In The Glass Palace, més “Don’t feel bad”, que és un avançament del tercer disc (Crashing Dreams, que encara no havia sortit) i, de regal, dues versionotes que serveixen d’homenatge (“Ain't That Nothin'” de Television) i picada d’ullet als amigots (“Cheap Wine” de Green on Red)

Per cert, m’he estat escoltant una mica el disc que em recomanaves de Truman’s Water i, per ara, em provoca un mal de cap "tremendo". Prometo escoltar-lo una mica més (li veig potencial) però si la propera recomanació ha de ser així adjunta’m al sobre un blíster d’Ibuprofeno, sisplau, que ja no tinc edat.

Fins aviat Manelic, ens veiem pels "puestos".

Uri



Rain Parade
Beyond The Sunset
Island Records, 1985

Fotografia de portada: Uri Amat
Text:Uri Amat
Correcció: Pol Camprubí