13 d’oct. 2015

BÖIRA ALTA, MOLT ALTA, CELESTIAL



Boira
Si de la runa naixés
Any: 2015
Discogràfica: autoeditat

Començo per la conclusió. És el millor debut de l’any. El més prometedor, el més fidel a un gènere, oferint en la seva justa mesura un repàs a totes les variant del post-rock donant com a resultat un disc rodó i accessible. Seguint l’estela d’Astralia i Syberia, a casa nostra el rock instrumental de tall èpic i progressiu viu un estat de gràcia sense precedents, aliè a les modes i oferint treballs tant bonics i ben acabats com aquest Si de la runa naixés (Autoeditat, 2015).

Com a bon disc de post-rock es basa en llargs desenvolupaments que juguen amb passatges ambientals, canvis sorprenents i explosions èpiques. Però és fresc i exquisit. Molt molt fresc. En un gènere tant definit, els Böira sorprenen amb els seus girs argumentals i els recursos que utilitzen, que si bé no són nous, són inesperats allà on passen i això fa que sigui un disc juganer i emocionant d’escoltar.

Des de riffs rockers incendiaris a guitarres afilades. De metall i doble bombo a frases de teclat ballables. De veus corejables a crits screamo. D’èpica tempestuosa a bellesa cinematogràfica. Redobles, contratemps, mig temps i delays. Fins i tot melodies properes al pop són ingredients que apareixen al llarg del disc. Dit així sembla un batibull, però està tot posat en la seva justa mesura amb la intenció de sorprendre l’oient, fer-lo partícip del que està passant i emocionar-lo.

L’ingredient principal, el que dóna coherència entre base rítmica i les 6 cordes són les tecles. Combinant piano i teclats les cançons despunten melòdicament, suavitzant les guitarres quan apareixen el noise i el metall, donant el contrapunt lluminós en les fases més fosques i fent créixer els creccendos cedint el protagonisme a les guitarres i la rítmica. La combinació colpeja directe a l’ànima, eriçant pèls celles i pestanyes. Bateria i baix estan al servei de la melodia, oferint uns fonaments sòlids on instal·lar tots els recursos.

La resta és cosa vostra, de com ho entomeu quan ho escolteu. He tingut moltes dificultats a l’hora de posar-me a escriure sobre el treball dels Böira. L’he escoltat moltes vegades. Totes gaudint-lo molt i descobrint racons amagats i moments grandiloqüents que l’anterior vegada no havia sentit. És com una bona novel·la negra. El camí cap al final és el que es gaudeix. He intentat explicar-vos-ho sense fer “spoilers” del que passa ni parlar-vos de cançons. Només amb 'El que escolten els arbres' dóna per fer una ressenya a part. Feu el favor d’escoltar-lo i descobrir-lo per vosaltres  mateixos i més si no sou habituals del gènere. Pot ser la porta d’entrada a un nou món.


Text: Carles Fajardo
Correcció: pendent
Fotografia de portada: Marc Rios