2 d’oct. 2015

ANSIETAT FRENÈTICA

Aliment
Silverback
Any: 2015
Discogràfica: La Castanya

El primer cop que vaig escoltar Silverback, el segon disc d’Aliment, em vaig acollonir. I no exagero. Ho vaig passar malament de debò i no el vaig gaudir gens, perquè comença de forma tan intensa i rabiosa que vaig tenir la sensació que abans de prémer el play, físicament abans de prémer-lo, vull dir, amb el dit acaronant la superfície del ratolí i el cursor sobre el triangle del VLC, alguna màgia negra havia permès a l’mp3 llegir les meves intencions. Així que abans de completar l’acció ja sonaven els plats que anuncien 'Razors' i sense que ningú m’ho demanés em van posar a córrer per un camp de mines mentre plovien bombes de no sé on i em perseguia un panzer per l’escotilla del qual sortia un caporal nazi disparant-me amb una uzi a cada mà. Sort que eren les 9 del matí i encara no m’havia dutxat.


L’error va ser meu. Vaig entrar a Silverback desprevingut perquè hi buscava els rotunds ganxos melòdics del seu anterior treball, Holy Slap, però aquí no hi són. Encara hi resplendeixen algunes guspires de pop, que els emparenten amb Jay Reatard o Bad Sports, i fins i tot han afegit al seu repertori emocional una alenada nostàlgica que evoca a The Marked Men en cançons com 'My Filthy Old Sundays' o '10.000 Hexes'. Però, en general, Silverback és un disc més engoril·lat, més encabronat, més histèric, més frenètic, més ansiós. És la ratlla de coca que et fots a les 6 del matí per calmar-te i encara et crispa més els nervis. Així que te’n fots una altra. I una altra. I així et van les coses.

Pel seu so eixordador i homogeni, aquest segon disc d’Aliment m’ha recordat, salvant les distàncies, el Land Speed Record de Hüsker Du. Però també m’ha vingut al cap una entrevista feta a The Hives, probablement arran del Veni Vidi Vicious, en la qual deien que, si una cosa funciona, fes-la un sol cop. A Silverback, Aliment semblen avançar seguint aquesta màxima, desprenent-se amb urgència de cada troballa, un coro, una tornada, un redoble, un puntejat, com si els fes nosa. El resultat és aclaparador i excitant, amb una bateria prodigiosa que sembla que et foti cops de puny a la cara mentre t’apunyala furiosament entre les costelles.

Recordo que durant la primera escolta, quan vaig poder reaccionar, a l’alçada de la cinquena cançó, l’anteriorment esmentada '10.000 Hexes', el que vaig pensar va ser que Aliment havien portat el garatge-punk-pop cap a l’speed-metal. Algú pot trobar-hi a faltar algun hit a l’alçada de ‘Like a vampire’, per la qual tinc una devoció personal, però la pallissa sònica de Silverback potser necessita, precisament, el sacrifici d’aquestes individualitats. El segon disc d’Aliment és més imperiós però menys immediat que el seu debut perquè la proposta és una altra. I qui vulgui escoltar el d’abans, doncs mira, pot escoltar el d’abans. Que jo sàpiga, Holy Slap no està descatalogat ni prohibit pel Tribunal Constitucional.


Text: Joan Ferrús
Correcció: Pol Camprubí
Fotografia de portada: Pol Rodellar

3 comentaris:

Anònim ha dit...

No sé si acabo de llegir la crítica d'un disc o una descripció minuciosa del simptomes provocats pel consum excesiu de cocaïna. Comentar-te que es probable que si et trobes malament i et segueixes fotent merda pel nas et trobis encara pitjor. M'explico: és com tractar una ferida a un peu provocan-te una hemorragia a un braç, ¿s'enten? amb aquella mena de remei no millorarà pas.
M'agradaria haver llegit una crítica musical per a tothom, perque els que no ens fotem mandanga no entenem els exemples que poses, i si treiem aquestes alusions a la coca la crítica és queda, exactament, en quatre ratlles, ¿de les literàries, eh?.
Off-topic diria que ja va sent hora de començar a pensar per un mateix, que pensar coloca més que qualsevol droga i és gratis.

Anònim ha dit...

Doncs per no fotre't res sembla que tens el cap bastant fet merda, xaval.

Anònim ha dit...

Lo que tu diguis, floquet de neu.