8 de set. 2015

LOS POBRES

Pxxr Gvng
Los Pobres
Any: 2015
Discografica: Sony
Aquesta serà una crítica sense gaire sentit, si és que alguna en té, perquè ja l’ha escrit algú abans molt millor. Us recomano deixar de llegir i anar a AQUEST LINK on l'amic de Young Vibez explica molt millor que jo el que penso de "Los pobres". Si seguiu llegint, és el vostre propi risc.

Vaig descobrir a PXXR GVNG gràcies a la Cristina, l’Eloi i el Marc. Havia anat a veure a Sot i després del concert volíem anar a veure algun grup de les festes de la Mercè. Els tres em van parlar de PXXR GVNG amb entusiasme i em van ensenyar alguns vídeos amb el mòbil. El nom em sonava d’alguns tuitaires favorits (és trista aquesta frase, eh!) i els vídeos em van despertar la curiositat així que hi vam anar. A l’esplanada del Fòrum hi devia haver al voltant d’unes tres mil persones esperant aquest grup del qual no havia llegit res ni escoltat enlloc. Tot gent molt jove. Em va semblar molt bona cosa, la veritat. Quan van sortir a l’escenari, allò era una explosió d’energia entre públic i grup. La gent ho corejava tot i ells cantaven amb una urgència que feia oblidar que no cantaven gens bé. Semblava que s’haguessin de morir l’endemà! Després dels 10 minuts inicials no sabien gaire què fer allà a sobre. Baixaven de l’escenari buscant interacció, i quan no es barrejaven semblaven avorrir-se una mica.

Quan els he tornat a veure ja tenien la lliçó apresa: un concert de PXXR GVNG no és un concert com el que estem acostumats a veure, un concert de PXXR GVNG és una festa amb música, 4 paios ultra carismàtics i tothom que hi vulgui participar. Mentre la música soni fort i hi hagi gent ballant sobre i baix de l’escenari, tot estarà bé. PXXR GVNG son Yung Beef, Khaled, D Gomez i Steve Lean des de Granada, Madrid i Barcelona, fent música mestissa i sintètica que beu del rap, el reguetón, el flamenc, la salsa, la música electrònica, el pop comercial i segur que un centenar de coses de les quals no he sentit ni parlar, per fer un estil propi que no és una barreja de tot sinó un plat del qual ells agafen el que els rota en cada moment. Res no és necessàriament nou, però ajuntar-ho tot els fa únics. Aquesta llibertat enganxosa és el que em va enamorar. Treien una morterada de cançons cada setmana amb noms diferents, col·laborant amb els seus antics col·legues de Corredores del Bloque i Kefta Boys (els seus projectes anteriors), amb nous amics i amigues, dinamitzant una escena que només existia en petits nuclis per fer-la esclatar i que tots poguessin aprofitar els seus èxits per subsistir. Aquesta és la llibertat que trobo a faltar a "Los pobres".

"Los pobres", el seu primer disc físic, se centra en un sol costat de PXXR GVNG sense col·laboracions, sense gaire canvis ni riscs, una mica avorrit, vamos. No hi ha sorpreses i tampoc hi ha cap daltabaix. Trobo a faltar altres veus, altres ritmes (penso que un dels errors més grans del disc és no incloure-hi cap cançó de La Mafia Del Amor, el seu grup de reguetón, per trencar la monotonia), fins i tot alguna producció una mica diferent. Aquí només hi ha trap a piñón fijo, amb bases una mica formulaiques que fan perdre l’estil líquid que els ha convertit en un grup important. En algun moment un té la sensació que està escoltant un d’aquests discos de riddims jamaicans que només tenen sentit en petites dosis i a una discoteca. La majoria de cançons soles son collonudes. Hi ha una versió d'un dels seus primers hits (“Pxxrin”) bastant decent, alguna antiga que sona millor que la original (“Ex-drugdealer”), o “Pobres”, que podria estar perfectament a un top ten del grup (que no us sembli estrany pensar en top ten en un disc de debut: tenen ja algun centenar de cançons a internet). Fins i tot he anat agafant "carinyo" a cançons que em van deixar una mica fred en una primera escolta com els avançaments “Tu coño es mi droga”, “Cigala” i “Como el agua”, però totes seguides s’afebleixen entre elles. Perden pistonada. No és gens greu: aquest mes ja han tret un parell de mixtapes que li donen 100 voltes al disc (“A.D.R.O.M.I.C.F.M.S. 2” de Yung Beef amb Steve Lean i “Xapiadoras” signada com La Mafia Del Amor) i vàries cançons penjades a youtube. Si no sabeu per on començar, us recomano que aneu al seu canal i l’ordeneu per numero d’escoltes. És en aquest caos inabordable i canviant on trobareu a PXXR GVNG.

Text: Quique Ramos
Correcció: Pablo Gerschuni

9 comentaris:

raremarc ha dit...

son una puta droga

Anònim ha dit...

Vaia una puta merda de "grup". Fa poc s'han posat de moda perquè van venir al Primavera Sound, i realment, algú a part de jo ha tingut la decència de parar de fer-se l'entés en música, mirar-los i poder dir lliurement, son una merda? Perquè és el que son, us podria donar mil raons, però hòstia, si no ho eu pillat mirant un concert seu o un dels seus videoclips, teniu un problema. Les lletres son una merda, la posada a escena és una merda, joder esque ni tant sols diria que s'han fet la puta base de la cançó!

Anònim ha dit...

Comences bé dient que es van posar de moda quan van tocar al Primavera Sound, expert.

Anònim ha dit...

Serà cosa de la Posmodernitat del s. XXI que ara la música de quinquis, que fins fa dos dies estaven estigmatitzats i vistos com una pesta per gairebé tothom, sigui el nou Hype musical.
Sembla ser que el que toca ara, la nova tendencia, és escoltar la seva música, tot i que tinguis estudis i et moguis per altres ambients, tot i que no hagis tret el nas per l'extrarradi ni hagis sortit de marxa pel seu ambient mai a la teva vida. Ni Tame Impala ni hosties, això és passat, ara lo que es porta és la cumbia i la bachata, Pxxr Gvng i demés ¿tot per ser super irònic i tal, saps?.

Qui sap, poder amés de fer-los els videoclips i portar-los als vostres festivals per mostrar-vos com la crème de la crème de la modernitat i impregnar-vos d'una patina de carrer que no heu tingut mai -"Mireu el que hem portat! quinquis a un festival ple de modernis! Sóm super irònics! A tope!"-, els hi demaneu els telefons dels seus dealers -que van tant passats que ni vocalitzen..- i d'aquí uns anys us contracten a tots com a anunci vivent de les campanyes contra el consum d'estupefaents.

FXU PXXA

raremarc ha dit...

Et pot agradar més o menys aquest tipus de música, i segur que tots estem d'acord amb que l'autotune provoca sida, però negar la trascendència d'aquest col.lectiu en la música actual és absurd. Si fins i tot La Mala ha fet un tema amb el Dani Gómez, produït pel mateix Steve Lean! I aquesta tia no te un pèl de tonta. Però potser és massa d'hora per assimilar-ho, i segurament, el disc de debut no tingui la importancia que s'esperaven els encorbatats de Sony que tindria, però ara per ara, Pxxr Gvng és el grup més autèntic i excitant del panorama, amb els concerts més divertits i amb la futura estrella més prometedora: Yung Beef, el puto king del trap!

Anònim ha dit...

Pero si sembla que estiguis parlant dels nous Beatles, si us plau!. No crec que hi hagi res a assimilar, la seva proposta musica és banal.

quique ha dit...

PXXR GVNG son millors que els Beatles

Anònim ha dit...

Beatles < Pxxr Gvng < Proyecto Hombre

Anònim ha dit...

"L'autotune provoca sida" és el nou "els sintetitzadors no són instruments de debó".