28 de set. 2015

LLEGIR I ESCRIURE: LOBO EN LA CAMIONETA BLANCA (de JOHN DARNIELLE)

Lobo en la camioneta blanca
John Darnielle
Any: 2015
Editorial: Contra

Quin tio, en Darnielle! Semblava un tipus divertit a Twitter, però té un sentit de l’humor molt gore. Cansat d’explicar històries sinistres que acaben quan para la música, l’alma mater dels Mountain Goats firma una novel·la on el protagonista és l’afable geek que coneixerem de l’institut –inclús ens hi reconeixerem!– amb la petita diferència  que té un forat de bala per nas i tota la pell de la cara com si li haguessin xafat amb pneumàtics. Un home que ha viscut tota la vida sota la premissa de “No Children”:

I hope it stays dark forever 
I hope the worst isn't over 
And I hope you blink before I do 
And I hope I never get sober

La història es filtra des del cap d’en Sean Phillips, que no és una persona dramàtica, més aviat resignada, però no pot evitar que tot el que l’envolta sigui totalment depressiu. És una novel·la passivo-agressiva, ell no és violent, però es deixa portar per la desgracia amb total impunitat. M’imagino preguntant-li, Sean, estàs trist? “no, no ho estic, però no sé perquè faig el que faig”. Què és el que ha fet en Sean? Ho podeu llegir a la contracoberta del llibre, és va mutilar de petit i ara viu enclaustrat dirigint un joc de rol que, a vegades, afecta a d’altres. L’ambient et remet de seguida als 90: jocs de rol, ‘amics’ per correspondència, cassets i apareixen dos adolescents amb tota la pinta de ser grunges. El retrat, tant dels personatges com de l’entorn, té el rigor d'una fotografia. No puc evitar tenir ganes de fer-li una patada al cul a en Sean, això vol dir que està tan ben aconseguit que quasi el palpes.

No té sentit explicar res més de l’argument, els detalls van apareixent per si sols en un caos temporal de present, passat, futur, realitat, ficció i visions. Catalogar cada acció en aquests paràmetres forma part del joc, i fugir de les evidències el pot tornar més divertit. No tingueu por a aventurar, perquè si alguna cosa ens ensenya el protagonista és que es pot “extreure lliçons d’un lloc on no n’hi ha.” Ara, en Darnielle no et dirà pas quines són! A mi, per exemple, la seva atmosfera ominosa em fa pensar en l’infern, i l’etern debat de si, com deia Sartre a “A Porta Tancada”, l’infern són els altres o com deia Dovlatov a “La Zona”, l’infern no és al gulag sinó que es troba a dins nostre. És evident que a dins el protagonista hi ha un autèntic purgatori de confusió, de ferir-se i després conformar-se, però això el converteix en un infern pels seus pares, encara que... potser abans havien estat els seus pares un infern per ell?

Fora d’aquest embarbussament delirant que em va assetjar durant la lectura, la novel·la té moments brillants, com quan es troba sospitosament alineats els pots de medicaments i recorda les teories conspiratives que imaginava, de petit, sobre la seva procedència o quan explica quin tipus de cintes de k7 comprava per correus, però aquesta pista, com moltes d’altres, no es desenvolupa més enllà. Potser no cal, “hi ha vàries possibilitats, i estic segur que s’acaben en algun lloc, però jo no ho veuré mai”, diu en Sean, però ho podria haver parafrasejat també Kilgore Trout, d’una manera molt mes divertida, punyent i amena, el dia que vam anar d’excursió a menjar cloïsses a la platja. Potser en Trout no sabia escriure cançons, però feia unes històries de ficció estupendes! No cal ser magnífic en tot, i de Mountain Goats em quedo amb la part musical. Tot i que estic segura que a molts lectors de les tenebres, aquest llibre els farà vibrar. A mi em va provocar una confusió tremenda i aquesta és la meva cara a l'acabar-lo:



Fotografia de portada: Emma Camacho i Timothy Goodman
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Raquel Molina