2 de set. 2015

EL BALANÇ DE L'ESTIU


L'estiu no ha acabat, però quasi. Tot i que la calor encara durarà un parell de mesos més, la tornada a la rutina és un moment per posar-nos nostàlgics i fer balanç de tot el que hem fet aquests mesos de bon temps. Igual que vam fer un especial previ als festivals de música d'estiu arribats a aquest punt ens ve de gust fer un post especial que vol ser una mena de crònica gegant. És un post conjunt que vol deixar palès que a Gent Normal ens hem passejat per tot el territori de concert en concert i per sobre de tot ens ho hem passat molt bé. Ja pot venir la tardor, amics!




Vallsonora

Àger es un petit poblet situat a la vall del mateix nom, a Lleida. S'hi fa parapent i també té un observatori astronòmic, a més a més, de llocs preciosos com l'embassament de Canyelles d'aigües turqueses, que es troba a poc més de 20 minuts en cotxe.

El Festival es celebra durant dos dies en dos espais diferents. Divendres tot comença al Castell i la Col·legiata de Sant Pere, un conjunt del segle XI amb vistes a la serra del Montsec perquè es troba a dalt de tot del poble. El lloc és molt bonic i veure com cau el sol des d'allà és espectacular. Si a més li sumes que t'ofereixen un tast de productes gastronòmics de la zona només entrar tot plegat es converteix en una benvinguda inmillorable. Els concerts van ser a l'interior del castell, el millor escenari per la música preciosista de Combray i de Miquel Serra que van estar acompanyats pels audiovisuals d'Alba G. Corral. Les projecccions es feien sobre l'absis, aprofitant la seva forma corba i tot plegat li donava un aire molt màgic i hipnotitzador. Tot seguit van tocar Zephyr Bones que amb la seva joventut i el seu pop estiuenc es van emportar el premi al concert de la nit, malgrat que potser el so resonava una mica. La dj AWWZ tancava la nit amb electrònica que convidava a gaudir encara més de les projeccions.

La Masia situada a uns 15 minuts caminant o bé a 5 en cotxe va acollir els concerts de dissabte. Des d'allà es veia una perspectiva del poble molt bonica i veure la posta de sol va ser preciós. El cartell d'aquest era eclèctic i valent a parts iguals. Tot plegat va començar una mica tard perquè es va cremar un cable, però res greu, són coses del directe. Rombo van donar el tret de sortida amb un directe que millora concert rere concert i que confirma que "Rendició" o "Dones estoiques" són hits en potència. The Missing Leech va prendre el relleu i ens ho va fer passar molt bé amb el seu antifolk esverat, l'haurien de programar sempre i en tots els festivals. Teníem moltes ganes de veure a Opatov perquè ens sabíem el seu bandcamp de memòria i no ens van decepcionar. Garatge psicodèlic molt ben executat que fa pensar que faran grans coses. Jelly Beat (Foehn, 2015) el darrer disc d'Ocellot és molt bonic i venia molt de gust sentir-lo i ballar envoltats de natura. I així va ser, pop còsmic per esperar el cop sobre la taula dels Tiger Menja Zebra. Contudència ben cohesionada dins del caos sonor que els caracteritza.




Festival’Era

Després de dos anys amb el Festival’Era com a colofó perfecte per l’estiu, ja a finals d’agost, aquest any han decidit canviar-lo a mitjans de juliol i tot i perdre aquest toc de comiat de l’estiu que tan bé li esqueia, l’hem gaudit igual o més! És fàcil caure en els tòpics, però després de les massificacions dels grans festivals de Barcelona i la calor quasi insuportable de la capital, és fantàstic trobar un festival petit, proper, fresc, fàcil i accessible com l’Era enmig del camp, en l’entorn magnífic de Can Gascons. Crec que hi acabaríem anat només per això, però a més a més el cartell engrescava de valent i no va decebre. Una magnífica combinació entre noms de casa i artistes de renom internacional ens va permetre ballar des del vespre i tota la nit amb les grans actuacions de Panda Bear, Delorean, Sau Poler i demés, i redescobrir boniques sorpreses com Tversky. Tot i l’augment de públic respecte altres anys (que esperem que doni salut al festival i asseguri la seva continuació en properes edicions), la organització va complir i va funcionar tot força bé, més enllà d’alguna cua per aconseguir el sopar. El Festival’Era es confirma com una de les cites importants de l’estiu, però no ho digueu a gaire gent que tampoc volem que es foti a petar.



Maldaltura

Llessuí és un poble petitíssim d'aquests de cases de pedra, teulades de pissarra --i alguns apartaments fastigosos imitant aquesta arquitectura-- a la Vall d'Àssua. I realment això de Maldaltura s'entèn perquè està molt i molt amunt. Aquest any van ser dos dies enlloc d'un. La primera nit tocaven Neleonard i Fernando Alfaro en un espai habilitat enmig del poble, crec que era l'escola del poble (o l'antiga escola). El so era millorable però pel que fa la resta, tot va ser perfecte. El millor de la nit: Neleonard acompanyant a Alfaro, especialment quan van tocar"Fuerte" (temazo de Surfin Bichos). El dia gran era dissabte. El segon dia de festi els concerts es celebren en un petit prat a 300 metres del poble amb vistes a la vall. Van obrir Germà Aire amb un concert de tarda molt maco i apte per a tota la família. Després tocaven Rombo, però just a l'inici va començar a bufar un vent molt fort. Tant que quasi es va endur la carpa de la barra. Però la cosa no va acabar aquí, va venir més vent i més pluja. El temporal era tan bèstia que van decidir traslladar-ho tot a l'escenari del primer dia. Tothom va ajudar amb cotxes i mans a baixar gent al poble i a traslladar tots els instruments i l'equip. I músics, amics i tothom va ajudar a muntar l'escenari improvisat. I entre el caos i l'eufòria, no es van fer proves perquè no hi havia taula. Rombo es va fotre a tocar, i després els grups que venien.

El concert de Rombo va ser atropelladíssim: la baixista s'havia posat malata i el baixista de Salvaje Montoya la va substituir, però va ser divertit. La resta van ser concertassos, malgrat tot l'ensurt anterior. La nit va acabar de la millor manera amb Pinypon Djs i tot de hits divertits i desenfrenats.

Per ser un festival tan petit té un molt bon cartell, molt representatiu de "l'escena" (no m'agrada gaire aquesta paraula, però no sé com dir-ho) actual, i de l'esperit del Maldaltura: una festa per passar-no-ho bé i punt. Els organitzadors són els millors, hi posen molt amor i es fa tot amb aquest esperit DIY i col·laboratiu que convida a ajudar i a fer-te teu el festival. És una cosa molt familiar, sense ser tancat i endogàmic.



Palmfest

Desena i última edició del Palmfest, potser el més esquizofrènic del territori en quant a programació. Aparentment l'organització no segueix cap criteri a l'hora d'escollir el cartell, sembla que porten grups que els agraden, que han tret disc recentment o que creuen que poden tenir un bon directe. A partir d'aquí, via lliure.

Com sempre, el Palmfest es va celebrar al port de l'Hospitalet de l'Infant, en un espai des d'on es veu el mar i li dóna cert encant. Enguany el dia fort va ser divendres i va començar amb Joan Miquel Oliver en format duo (bateria i guitarra) que, potser no ens en recordem, però va treure disc fa uns mesos. Va fer un bon concert repassant cançons d'ara i de sempre i fent-les més grans i delicades a base de pedals de distorsió i soroll en general. Pretty Things eren el nom clàssic del festival, es van presentar amb una banda mig rejovenida que va aconseguir donar la intensitat que aquest tipus de grup sol perdre amb els anys. Van tocar els seus hits de garatge i R&B i el públic inmediatament va connectar amb ells. Segurament el millor concert del festival. Crocodiles van ser l'altra banda destacada de la jornada, programats a altes hores de la matinada van aconseguir un directe molt fresc a base de noise-pop al més pur estil Jesus & Marychain i van fer ballar a tothom.

Les prespectives de dissabte eren més fluixes. Els britànics B-Movie, coneguts pel hit dels 80 "Nowhere girl", tot i que hi van posar ganes van fer un concert molt per sota del que esperàvem, una llàstima. Programar els Righeira tenia sentit, la seva cançó més coneguda és "Vamos a la playa" i també és l'himne oficiós del festival (qualsevol persona que hagi anat al Palmfest i hagi tancat el festival l'ha acabat cantant). Es van presentar en format duo amb un sintetizador i tot plegat va ser una mica cutre, però era el comiat del Palmfest i la gent ho va donar tot quan va sonar "Vamos a la playa".

Dj Figa i Twentynails, els dos djs històrics del Palmfest van acomiadar el seu festival vestits de blanc de cap a peus, convidant a amics i col·laboradors a pujar a l'escenari (alguns assistents van envair l'escenari sent un gra al cul pels segurates) i punxant techno. Van aconseguir que tothom marxés del festival amb una gran rialla a la cara. Fins sempre, Palmfest!




Festival Pingüí

Acomiadem al Palmfest però la provincia de Tarragona ha vist nàixer un nou festival, el Pingüí de Flix. No preguntin el perquè del nom, nosaltres tampoc ho entenem. Divertidíssima la diada del 8 d'agost, que va demostrar a tothom, locals, pixapins i als propis organitzadors, que un festival de mitjà format és possible a la casa del Sirul·lo.

Al matí van començar amb els Parlament i els vàlius donant teca al personal, els primers per comptar amb flixancos a les seves files, i els segons per les continues referències a personatges recorrents del poble. Es veu que en Pol i en Gerard havíen fet els deures. Entre el hooliganisme d'uns i el poperisme dels altres se'ns va fer l'hora de dinar. Ull amb el restuarant Continental, no sortirà al Lonely Planet de la Ribera d'Ebre, però hauria de fer-ho.

Ja de matinada va obrir la segona tongada de grups en Xarim Aresté, el segon personatge més popular de Flix després de Valero Sanmartí, que és tot un merit. Després del tema de Bola de Drac, amb el que es va acomiadar del personal, entren les Me and the Bees, en aquest cas amb en Guillem Caballero (Els Surfing Sirles) al teclat. Van centrar el set en el nou disc que entraran a gravar properament, cançons curtes, tornades guanyadores i en Carloto posant la distor. Bé.

Beach Beach arribaven a Flix després del FIB i disposats a endur-se el títol de guapos i joves del festival. El cuartet mallorquí, en molt bona forma, van meravellar amb les seves melodies i l'entramat de les guitarres d'en Lluís i en Pau, que són uns màquines. Van tocar princiapalment cançons del seu darrer disc, The sea, sense oblidar els hits del seu primer àlbum. "Just Like Before" o "White clothes".

Las Ruinas va ser la banda substituta dels Saurs, que van cancel·lar a l´últim moment a causa de la lesió del bateria. I quins substituts! El trio va fer vibrar al públic de Flix i van aconseguir transportar a la població ebrenca al ben mig de Barcelona amb "Ramón y Cajal" o "Cerveza Beer". El moment àlgid va ser a les acaballes del concert quan de l'ampli de la guitarra de l'Edu Chirinos va començar a brollar la massa sonora de la cançó Ovni. El públic posseït alçava els braços i sacsejava el cap sense control en una comunió perfecta. Ovni! Llévame!

Fotografia de portada: Arxius dels festivals
Text:Muntsa Casas (gràcies a l'ajuda d'Aleix Ferrús, Núria Curran, Pol Camprubí  i Jordi Garrigós)
Correcció: Raquel Molina