18 de set. 2015

"BAÑISTES"
 (per PERE AGRAMUNT)



Ja em perdonareu el barbarisme que titula l'article. No era la meva intenció. Que no us volia glosar aquelles estupendes figures estiuenques que just ara han deixat les platges tristes i abandonades, com més ens agraden, sinó la legió de companyes que l'amic Antonio Baños tindrà al seu costat aquests dies. Perquè en Baños és el nostre músic pop amb ànima punk, el periodista cultural que es mirava les tendències passar, l'economista divulgador en temps de trinxeres que ens deia que els nostres pares eren anticapitalistes, només que no ho sabien, i, ara, a més a més, el cap de llista d'una candidatura d'unitat popular sense caps de llista. Tot quadra.

D'entrada, però, un aclariment. Les campanyes electorals, com a concepte, estan molt mal parides. Fins i tot aquelles en les quals per llei pots votar a més d'un partit. En un parell de setmanes de declaracions més aviat fètides, "processisme" extrem, balls intrèpids i viatges reials al Nou Món, els qui ho tenen tot, els qui controlen els grans mitjans, l'IBEX i la Sagrada Família, intentaran passar el rodet uniformador una altra vegada. I això és tan cert com aquella dita del Penedès profund que resa que hi ha tanta distància entre l'Amancio Ortega i un sindicalista mainstream com entre el vostre nas i el vostre dit índex. Feu la prova: toqueu-vos el nas. Qualsevol de les dues mans val. Comprovat. Cap distància. Això és el socialisme científic.



Els amics d'en Baños, que en som molts i de pelatges diversos, el volem ajudar en aquests dies de tràngol preelectoral i n'estem preparant una de maca. Una que ens convertirà en “bañistes” de ple dret i que ens voldrà a tots nosaltres, com bé us dirà el nostre escriptor favorit quan es desvetlli l'enigma, “despresos d’una vegada i per totes del nihilisme i la desídia de pa sucat amb oli de l’estat del benestar i la post-modernitat”.




I una darrera qüestió que potser vindria a tomb. Que diu aquell noi tan trempat i mediàtic de Vallecas que comparteix nom i cognom amb el fundador del PSOE que ell és el mirall i el referent a l'estat espanyol del senyor Jeremy Corbyn (el nou líder laborista, el paio afable que té la feinada de reconstruir un espai decent d'esquerres britànic després de la trinxada de polítics de tall conservador com Blair, Thatcher, Major, Brown i Cameron). Per certificar-ho va escriure-ho a un diari molt bo, d'allà a Madrid, superant allò tan maco i futbolístic de citar-se a un mateix en tercera persona per un gloriós “titular un article citant-se a un mateix en tercera persona”. Doncs, noi, ni parlar-ne. Amb dos motius en tenim prou. Primer: en Corbyn sempre ha estat favorable a una Irlanda unificada i va propiciar trobades amb el Sinn Féin des dels anys vuitanta. També és favorable, fins ara, a que els escocesos decideixin per ells mateixos el seu futur. No gaire emmirallats, oi? I aquí teniu el segon, i definitiu: Billy Bragg va cantar “The Red Flag” per en Corbyn, fa uns dies. El mateix adorable i incombustible Billy Bragg que fa uns anys va cantar en directe amb Los Carradine (el grup d'en Baños) la cançó que havien parit per homenatjar-lo, “Billy Bragg”. Companys, fins i tot en metareferències guanyem. I guanyarem.



Y, hoy, con esta guitarra,

es un orgullo poderte cantar y decirte:

¡Que no, que no, que no,

que no pasará el gran circo liberal! 

  

Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Pere Agramunt 
Correcció: Pablo Gerschuni