25 de set. 2015

ALTRES ESTRUCTURES D’ESTAT (per TOMÀS FUENTES)



Diumenge tot canvia. El nou govern català haurà d’actuar en funció del que hagi triat la gent, i això tan bàsic, fins ara no havia passat. Unió haurà de recollir els trastos (com Duran i Lleida), demanar el compte del Palace, i amb una mica de sort els sobra els calers suficients per muntar un food truck a l’Upper Diagonal. D’altra banda, els articulistes d’opinió que, durant cinc anys, han sobreviscut a base de no mullar-se, amb articles tipus “llo astic an contra dals curruptas da totas duas bandas” de sobte es desemmascaran, i resultarà que ells, de sempre, havien estat d’acord amb l’opció guanyadora.

Però la resta de ciutadans hem de continuar treballant en el nou país. S’ha parlat molt de les estructures d’Estat: la Hisenda pròpia, una nova banca catalana, un cos policial eficient (sense la ‘d’ del principi), etc. Això em sembla molt bé, però encara n’hi ha d’altres en les que ningú no hi ha pensat. Tothom escombra cap a casa, i jo no seré menys. No vull crear alarma social, però hem de començar a treballar JA en una identitat humorística pròpia.

Tenim molta feina per endavant, però tranquils, que he fet un esborrany dels temes que s’haurien de començar a solucionar a partir de dilluns mateix.

1. Urgent: no tenim el Lepe català. Hem de buscar la localitat de la qual tothom en faci mofa i befa, i no passi res. Suposo que tots esteu pensant el mateix que jo: Flix. Però com a nou estat democràtic que serem, s’haurà de votar. Dilluns mateix. Perquè és tan evident que ha de ser Flix, que aquesta localitat de l’Alt Mordorès posarà d’acord a TOTS els partits polítics, per primera vegada a la Història de Catatalunya. ¿No seria maco escoltar Inés Arrimadas, després de la votació del nou Lepe català, dient: “He de reconèixer que, de moment, el govern independentista ha començat buscant l’entesa entre tots els catalans”?

2. Necessitem una cartera més àmplia de freaks catalans. Hem de ser justos i reconèixer la gran tasca de Pilar Rahola per esdevenir la Belén Esteban d’una Catalunya independent. Però no n’hi ha prou. Necessitem un “Pozí” de la terra, que digui frases inconnexes, rematades totes amb un equivalent català: àdhuc. D’aquesta manera, el mític sainet “Amparo, t’has fumao un porro? Pozí! Pozí! Ama Rosa, ya vieneh borrasha? Pozí!” passarà a ser una cosa més nostrada: “Gisela, has fumat haixix? Àdhuc! Àdhuc! Ai, mare meva! Garciamelero, ja vens piripi? Àdhuc!”. Aquesta recerca titànica haurà de ser dirigida per algú sense escrúpols ni decència. Un Javier Cárdenas, però català.

3. Això us farà mal, però també necessitem unes chirigotas. Tenim els instruments (què és la gralla, si no una turuta de chirigota estilitzada?), tenim una música menyspreable (rock català). Només cal adaptar els quatre temes universals de la chirigota a la realitat nacional, d’aquesta manera:

a) Problemes amb la Guardia Civil → Problemes amb els Mossos d’Esquadra.

b) Arribar borratxo a casa i posterior picabaralla conjugal → Haver fet hores extra a la feina (no remunerades) i posterior mirada de reprovació conjugal, perquè els catalans no som molt de mostrar els nostres sentiments.

c) Riure dels homosexuals → Musicar un discurs d’Unió

d) Resumir la complexitat econòmica i social de tot un país dient “shorisos” als polítics → Aquesta l’eliminem, que no fa de bon català.

4. Estem tots d’acord en que, si volem una comèdia catalana de qualitat, s’ha de fulminar la improvisació, o com els membres d’aquesta secta li diuen, “impro”. No podem basar l’humor en el concepte “fa riure perquè està passant ara! És súper fort, han llegit un paperet que ha escrit algú del públic i s’estan inventant una història, movent molt els braços!”. Hi ha dos factors que fan incompatible aquesta pràctica cada cop més estesa amb la idiosincràsia de la nova República Catalana: aquí ino mprovisem, no fem les coses sobre la marxa. Portem cinc anys per fer un referèndum, recordeu? D’altra banda, els catalans tenim sentit del ridícul.

5. El punt més polèmic: és de vital importància que la gent pretensiosa i/o sense sentit de l’humor també tingui la seva recompensa. Necessitem El Roto català, algú que no sàpiga dibuixar ni fer coses divertides, però que al mateix temps sembli que digui veritats com a punys. Qui assumeixi aquest rol serà un màrtir de Catalunya. I com que algú ho ha de fer, jo m’hi ofereixo.
 

Reconec que falten més propostes per crear una identitat humorística pròpia. Queda molta feina a fer. Aquests només són els cinc punts que, al meu parer, s’han de solucionar amb més urgència, però estic obert a les vostres propostes, als comentaris d’aquest article.

Fotografia de portada:Eduard j. Montoya 
Text: Tomàs Fuentes 
Correcció: XX

2 comentaris:

davidmm ha dit...

No sóc independentista, però si ho fos, voldria a aquest home com a president del nou país de Catalunya: https://www.youtube.com/watch?v=EHcxBYI3ick

Molt bon article, Tomàs!

Anònim ha dit...

Jo crec que el fet de pensar que hem de ser nosaltres els que tradueixin des d'el seu humor és un error en si mateix perque parteix d'una clara subordinació cultural de Catalunya cap a Espanya, ¿és que realment no sabem fer-ho millor que ells que els hem de copiar? ¡I tant que sí!.
Molaria plantejar-ho a l'inrevés i aconseguir que fossin els espanyols els qui, amb el temps i davant la aclaparadora superioritat de l'humorisme català, es veiessin obligats a adaptar els seu referents a, posem per cas, figures tan nostrades de l'humor com els (hi-hi-ha-ha) "Teatre de Guerrilla", amb els seus tocs d'ironia de clara influencia de l'humor britànic, amb el que sempre ens hem sentit agermanats, qui sap ben bé per quina raó.
Diguem prou, els catalans som ben capaços de produir i fins i tot exportar, la nostra propia brossa humorística. Pensem que en altres àmbits ho hem aconseguit amb nota i sense gaire esforç: Xavier Sala i Martín, Mariscal, Màrius Carol, Beth, Mariscal, Ricardo Bofill (fill) i tants d'altres ens avalen.