10 d’ag. 2015

ELS HITS TAMBÉ ES PLOREN (per RAMON MAS)


Em cago en la virilitat. Que si els homes no ploren, que si no s’han de mostrar les debilitats i tota aquesta merda retrògrada disfressada d’autoafirmació. Que la masculinitat es relacioni popularment a un comportament estoic és el resultat d’algun tipus d’atròfia cultural, res més. A prendre pel sac les aparences, plorar és meravellós, i no renunciaré a deixar fluir els meus sentiments per aconseguir el respecte de ningú.

La música, per exemple, el rock i derivats. Un territori dominat per mascles que la canten i la ballen, que l’escolten, l’analitzen i la discuteixen. Però plorar-la? Qui plora les cançons en l’imaginari popular? Els que han trencat amb les parelles. Els tristos. Els deprimits. I les noies fleumes. Quin error!. Plorar amb una cançó és el màxim tribut que se li pot retre. No cal que sigui de pena ni de dolor, pot ser d’alegria, d’amistat, o per la certesa de què mentre sonin aquelles notes el món serà absolutament meravellós.




Hi ha una cosa em passa sovint. No tant com voldria, però prou per saber que no m’he mort. Estic a casa posant discos, passa l’estona i les fundes buides s’acumulen al sofà. Una cerveseta, uns moviments de malucs pel menjador, unes palmes d’esquena a la finestra. De sobte, sense preveure-ho, una melodia que em ressona a dins. Comencen a aflorar una sèrie d’emocions que estaven guardades en algun cau secret. La cançó parla de mi, em parla a mi. Llavors la poso en loop, m’assec a la vora del plat i ploro de felicitat.

Li dec molt a la meva música (no a la música en general, que, certament, no m’interessa). Li dec amics, viatges, amors, denúncies, cicatrius i alguna droga. Però sobretot li dec ploraneres providencials, algunes com a premonicions, altres com a exaltacions d’una vida que val la pena ser viscuda. Per això vull fer un homenatge a algunes de les cançons i discos que més llàgrimes m’han regalat. N’hi ha que corresponen a fets o històries concretes, altres simplement em toquen fibres que no puc controlar.

Billy Bragg - “New England”
De camí a un casament que em trencava el cor. No volia que es casessin, no volia que ell llancés la seva vida al costat d’ella. Jo anava al seient de darrera. El nuvi conduïa. Sonava un dels seus recopilatoris merdosos. De cop arrenca la guitarra quasi muda, una veu llunyana que diu “I was twenty one years when I wrote this song...” i la pell de gallina em paralitza. Les llàgrimes baixen soles. “I don’t want to change the world, I’m not looking for new England, I’m Just looking for another girl”. No puc parar de sanglotar. La núvia seu al seu costat, al davant. No vull que em sentin. Li demano que pugi el volum i ell ho fa de gust, diu “és bona aquesta eh”. Li dic que si, que molt, i dissimulo com puc mentre canto. Ja l’havia plorat abans, però mai amb tantes ganes.



Against Me! - Acoustic E.P.
“Tell me how could you compromise yourself like this?”. És sentir aquestes paraules i saber que estic on haig d’estar. Tot el que em sembla emocionant, verdader i honest és en aquest disc, més enllà de les lletres, més enllà de qui o què representessin per mi Against Me! en aquell moment. Hi ha alguna cosa important que desprenen els seus primers discos i que aquí, sense distorsió ni bateria, està en estat pur. Sí, important és la paraula, com si cada frase no pogués no ser dita, com si cada nota i cada crit fos l’últim que hagués de sentir la humanitat. I el torno a posar i torno a plorar, és automàtic, no falla mai.

...And that's why we couldn't stay
But never let that feeling ever go away
Kept to memory, inside of us
Through every hour, through every day
Until we die
It's with the company of those friends
We drove on through the night
Behind the wheels of armageddon




KARATE - Some boots LP
Un primer concert amb una noia que no m’agradava prou. Un segon concert no correspost amb la noia que passava de mi. Un tripi en un pis de sants, el disc posat en mode repeat en una habitació a les fosques. Una espelma. El meu cap contaminat pels beatnicks i enterbolit per l’LSD convertint aquesta delícia de disc en una catedral de tristesa, de nostàlgia cap al què mai no va succeir. Era tan bonic tot plegat, tan estèticament perfecte deprimir-se amb aquestes guitarres. Va ser un temps breu però intens. No l’he tornat a escoltar. Em fa por que quan ho faci no l’entengui.




The Promise Ring - Very emergency LP
Primavera-estiu, matins assolellats, tardes de cervesa, perspectives d’enamorament a l’aire. Enamorament de la pròpia vida, del festival de Sant Feliu, dels xipirons arrebossats i de les persones meravelloses que t’envolten. Aquest disc és el de les llàgrimes de satisfacció, allò de “com de joves i ben parits som”. Però també té un revers tenebrós, en cas de tristesa amorosa, de trencament o d’enyor també em funciona, no pas per enfonsar-me en la misèria, sinó per fer caure llàgrimes agredolces, un plorar somrient que em resulta necessari.



KITSCH – “Presó mental”
Després que en Raül s’intentés suïcidar per primer cop vaig escriure a un amic comú que vivia a Escòcia per explicar-li. Al cap de pocs dies vaig rebre la seva resposta. Deia que es sentia impotent des de tan lluny. Al final, després de la firma, en una cantonada del paper, hi havia una frase d’un grup que em sonava de la infància, però que no havia tornat a escoltar, deia “no m’afecta ni el vent ni la pluja, encara que no ho sembli no hi ha pitjor tortura que pensar”. Una cosa molt semblant havia escrit en Raül en un dels seus últims articles pel fanzine que fèiem junts.

Deu dies després ho va tornar a intentar. Aquest cop ho va aconseguir. Al cap d’uns mesos vaig assabentar-me que els Kitsch tocaven a prop i vaig fer per anar-hi. Tenia aquella frase gravada al cap. No els havia vist mai. Ni tan sols recordava com feia la cançó. I va sonar, i li cantaven a ell. Va ser com un comiat, com una cerimònia d’enterrament privada. I encara ho és cada cop que la sento, o cada cop que la toquem amb FP.



ERIC AYOTTE Wavering LP

Tenir la sensació que una cançó parla de tu és el millor que et pot passar. A mi em va passar amb aquest disc. El vaig rebre per correu amb les novetats de Plan-it-X del 2010. Va ser prémer el play i quedar-me atrapat. Era una època plena de trasbalsos familiars i replantejaments personals, i em va fer córrer llàgrimes petites, com perles d’autoconsciència. El desafiament de viure cada dia fidel a tu mateix, a qui ets i al què sents.

L’honestedat brolla fins i tot de les melodies cantades a pulmó, sense retòriques líriques ni vocals. Han passat cinc anys i segueixo escoltant-lo amb regularitat. Jo he canviat, les situacions en les que em feia pensar ja no hi són, però el seu efecte balsàmic no minva. Suposo que ara ja forma part de mi. I tot sovint, quan el cos m’ho demana, encara em fa plorar amb aquella força que tenen les coses senzilles quan estan fetes amb el cor.



LEATHERFACE – "Springtime"

És la manera que té en Frankie Stubbs d’omplir cada frase, de fer-la vibrar amb una tristesa iracunda. És la seva poesia de borratxo, de hooligan amb sentiments. És alguna cosa del so de la guitarra, que sembla que em rasqui l’ànima. Em desmunta a molts nivells. La melodia em noqueja, m’agafa el cor i l’esprem. La lletra clava el ganivet, obre en canal i el treu perquè el vegi. L’admiro, li faig un petó. Encara batega i jo estic de genolls. Sona Springtime, em costa fins i tot respirar. I així cada cop que l’escolto. Ho faig sovint, com a teràpia.

La primera vegada que vaig veure els Leatherface la millor noia que he conegut em va treure disc de les mans i se’l va endur. Quan va tornar hi havia un gargot amb la firma d’en Frankie i una frase que deia “She Loves you”. Sí, there is a little bit of springtime in the back of my mind.



Ramon Mas (Autor de "Crònica d'un delicte menor" -l'Albi, 12-, editor de Les Males Herbes i membre d'FP)

2 comentaris:

xavi galindo ha dit...

l'EP d'against me és d'aquells que en la seva senzillesa i, perquè no, CUTRERIA, es marca a foc. feia tant de temps que no l'escoltava que ara no me'l puc treure del cap!

Anònim ha dit...

Increïble... Sí, I love you