8 de jul. 2015

LES FORMIGUES DE MIQUEL SERRA (per GERARD SEGURA)



Formigues vermelles
Miquel Serra Sansó
Any: 2015
Editorial:Edicions del Despropòsit

Un treball polièdric, ambiciós, complex, un castell aixecat sobre capes i capes de sons impossibles formant un monument a les seves obsessions habituals: el passat, la família, la mort, l’amor i el paisatge quotidià com a al·legoria de tot plegat. Serra és una font inesgotable de música d’aquella de veres, de la que posa els pèls de punta i et fa tremolar i voler viure i obrir ferides velles per deixar-les rajar un poc més dolçament i, quan acaba la cançó, sàpigues que el teu dolor té sentit i tot anirà bé.

Així ressenyava Joan Cabot La felicitat dels animals, l’últim disc de Miquel Serra, setè a la llista dels discs de l’any 2014 d’aquesta estimada pàgina. Em sembla que el text s’adiu d’allò més amb el seu primer llibre, Formigues vermelles, Edicions del Despropòsit, Illes Balears, 2015. Similituds o no a banda, m’agradaria comentar-vos-el i animar-vos a venir a la presentació del llibre a Barcelona, divendres a les 19.30 h a La Calders (Barcelona).

Formigues vermelles és un recull de textos breus escrits entre juliol i novembre del 2014. A la pàgina de l’editorial el consideren un poemari, però potser fóra millor etiquetar-lo com a llibre de fragments o, encara millor, esbossos o bocins tal com defineix el Miquel Serra del 2034 la seva música a l’entrevista del futur que podem llegir al llibre: “Si de mi depengués i fos capaç, sols publicaria els esbossos, bàsics com un poema. Sempre he dit que el que me diverteix són els arranjaments i sortir-me del concepte tant com puc”. Al meu entendre, doncs, aquest llibre beu de la tradició del fragmentarisme, de l’esbós o arranjament, un gènere inventat per T. S. Eliot (“These fragments I have stored against my ruins”, “I can connect nothing with nothing”, The Waste Land) i que per aquests verals ha sabut conrear gent tan entenimentada com Joan Fuster.

Més enllà de fer-nos els pedants, a Formigues vermelles trobem poemes de to melangiós i íntims ("Gravetat", "Herències", "Loteria de nadal"), altres d’humorístics i juganers ("Apeninos", "Petit delit", "Es cossi") i també alguns que evoquen un record ("Impressionisme obscur"), l’amor ("París", "My girls", "La carta amagada") o senzillament glossen un fet com la mort d’una òliba o el camí d’un vagabund errant. Tots, però, sense perdre l’interès per una llengua viva, oral, rica i que, evidentment, muda. A Formigues també trobem un mapa amb les reencarnacions d’alguns GRANS personatges de la història, un relat que trenca amb el to general del llibre i que és un encert en la forma i el fons, una entrevista al Miquel Serra del futur, en concret de l’abril del 2034, i un apèndix amb les interpretacions d’alguns nens, ara ja grans, que recorden com creien que funcionava el món. La pluralitat de gèneres i temes no trenca la unitat de Formigues vermelles ja que molts dels poemes dialoguen entre ells. De fet, em sembla que el principal tema del llibre és el joc, principal argument de la infància i aspiració de la maduresa. El poema "Apeninos" em sembla molt representatiu d’això.

Aquest llibre conté alguns versos d’aquells que en Cabot diria de veres, que et fan rajar un poc més dolçament i que em fan pensar en les millors cançons d’en Miquel Serra. És el cas de "Casa Morlanda", "Cercle d’estels", "Formigues vermelles" o "Apeninos". És per aquesta raó, doncs, que Formigues vermelles és una bona lectura ja que no acaba en si mateixa, sinó que exigeix una projecció sobre l’existència.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Gerard Segura
Correcció: Miquel Saumell