3 de jul. 2015

ENTREVISTA A JORDI NOPCA


En Jordi Nopca sembla tímid, però és molt murri, i fa un posat seriós mentre en deixa anar una de ben grossa, sense que se li escapi el riure. Ens vam conèixer parlant d’aficions musicals, des de la Grouper a de Major Lazer, però més tard he descobert que va liderar una banda de power-metal i que durant la seva infància ha estat un criminal discret i molt silenciós. Encara que, oficialment, és escriptor, traductor i el periodista que coordina el suplement Ara Llegim del diari Ara. Ha publicat la novel·la “El Talent” (LaBreu, 2012) i “Puja a casa” (L’Altra Editorial, 2015) un conjunt de relats guardonat amb el Premi Documenta 2014, i que tenen en comú els paranys de la crisi i que amaguen moltes filies d’en Jordi que no es veuen al primer cop d’ull, amb finals que agafen per sorpresa, fins i tot al mateix autor. Aquesta última publicació és l’excusa perfecta per a fer aquesta entrevista i que expliqui més dels seus negres secrets. Com per exemple, que tot escriptor ha de patir un exorcisme, i que la literatura és una professió de bojos i d’espies. Han calgut un parell d’hores d’interrogatori, però al final no se n'ha deixat ni una!



He llegit que escriure t’interessa, però alhora t’incomoda. Explica’m perquè! 
Quan escric intento no tenir un pla gaire traçat. Només sé una sensació que m’agradaria transmetre, que pot ser malestar o curiositat per saber què s’amaga al darrera d’un personatge. Treballo cronològicament i del no-res, per tant, si tinc un personatge que comença entrant a un centre comercial, no sé que hi trobarà. Això em genera incomoditat, perquè treballo sobre una corda fluixa. No sé on em portarà el relat i he de confiar que seré fidel a aquesta sensació, i és complicat, perquè a vegades canvia!

Per posar un cas concret, en el relat de “No te’n vagis” m’interessava explicar el moment quan coneixes algú especial i és recíproc. En el cas tant del Toni i la Míriam –els protagonistes del conte– hi havia un acostament que s’anava fent més i més evident, però de cop van aparèixer aspectes que m’incomodaven, units al fet que algú podia morir-se en un hospital i a prop d’un lloc d’oci molt marcat com es un bar hawaià. La sensació inicial d’història d’amor acabava derivant cap a tristesa i, fins i tot, violència interior.

Hi ha un moment en què l'escriptura s’apodera de tu i l’has de seguir, deixes d’escriure el que tu vols per fer el que et demana el text. És un edifici que necessita que tu li vagis posant els maons, però ell et diu quina mena de maons són. Són uns inputs que formen part del teu inconscient, i sense saber com, una frase t’hi remet, encara que no hi puguis trobar la lògica.

M’al·lucina com els escriptors us deixeu portar per l’escriptura, com si fos una possessió. 
Perquè estem molt sonats.

I em sembla curiós que treballis d’aquesta manera tan intuïtiva, els teus personatges són persones que trobes fàcilment al teu entorn, no poden ser fruit d’una improvisació!
La trampa és que en el fons estàs treballant quan no treballes. Vas metabolitzant tot el que passa al teu voltant. Quan un personatge apareix a dins teu, no apareix únicament del no-res. Jo conec a en Fèlix Palme –protagonista del relat “En Fèlix Palme i l’Àngels Quintana tenen problemes”– però esclar, no hi ha cap persona concreta que m’hagi inspirat. He estat a bars de heavies, a Marina, Razzmatazz...

Eres heavy? 
Vaig tenir un moment d’anar amb samarretes negres, cabells llargs, i tenia una banda.

Tocaves!? 
Era el cantant i em dedicava a fer la veu aguda. Però he de dir que poc després del nostre primer concert la meva nòvia d’aleshores em va deixar. Em va dir “és la pitjor cosa que he escoltat mai! A mi m’agrada el brit pop, això que feu és dement i no vull saber res més ni de vosaltres, ni de tu en concret”. Totes aquestes vivències les portes a dins, la qüestió és que si volgués explicar la història del nostre primer concert la podria explicar. Al mateix temps penso: quin interès té, això. I ho deixo estar.

Doncs em sembla una història brutal per un conte! I com es deia el grup? Encara es pot escoltar a algun lloc? 
No t’ho diré! Érem un grup de power-metal, hi havia un tio que tenia la veu d’home i a mi em tocava fer la veu més femenina. Tot això t’ho deia perquè hi recorro quan vull trobar un personatge que estigui rondant els 40 anys, que hagi treballat a l'hostaleria i que tingui una relació de parella. Els dos es troben en un moment complicat de la seva vida, els deixen de voler als llocs on han treballat fins ara, perquè ja són massa grans per la marca Barcelona... Ell no sap superar-ho i comença la seva decadència. Aleshores vaig pensar, són els “Highway to Hell”! Aquesta cançó l'he escoltat desenes de vegades i tinc el disc, evidentment! Encara conservo la major part de la discografia d’AC/DC a casa. 

I l’escoltes? 
Sí! M’agrada molt l’etapa Bon Scott, sobretot el “Highway to Hell” i després, de l’etapa del Brian Johnson, vaig entrar-hi pel “Ballbreaker”, que era el disc del 95 o 96. En aquells moments m’agradaven molt el “For Those About to Rock” i el “Back in Black” –que era just el moment del canvi de cantant– després cap al 85 o així van fer el “Fly on the Wall” on hi havia el hit “Sink the Pink” [canta la cançó “sink the pink, it’s all the fashion”] amb aquella veu que semblava de noia, en realitat!

No pensava que l’entrevista acabaria anant per aquí! 
Quan vaig imaginar el personatge vaig pensar que havia de fer un homenatge a quan AC/DC eren un grup digne, no? Perquè ara són una paròdia d’ells mateixos. No vaig voler fer un curs accelerat de heavy pel lector, però sí que vaig voler posar Alice Cooper, pel costat del glam i del transvestisme, i després vaig buscar els WASP, que són com els AC/DC però més de garrafa. En el cas del conte, tenia l’ambient pensat: els amics, les birres, ells dos treballant a hotels, plens de tatuatges i escoltant “Highway to Hell”, que és la seva cançó de capçalera.

I sempre es fan petons quan sona aquesta cançó! 
Exacte! I després arriba la decadència de l’alcoholisme.

[ALERTA SPOILER] La història té un bon final, amb en Fèlix bevent Jack Daniel’s i començant una protesta contra els pijos, que després es massifica i se li escapa de les mans. 
Aquesta protesta naïf també m’agradava posar-la, perquè els heavies, tal i com jo els he vist, portes enfora són un col·lectiu molt poc reivindicatiu, no els associes amb el 15M, queden fora del món okupa i de gran part de moviments socials. M’interessava que aquest personatge fes una petita revolució inconscient i molt innocent, posant els plàtans als tubs d’escapament dels vehicles...

Ho has provat mai?
Sí! El cotxe s’omple de fum per dintre i fins que no expulsa el plàtan, et maleeixen, perquè el conductor té la sensació que el vehicle explotarà.

Surt volant el plàtan?
Bé, a vegades l’has d’ajudar a sortir.

Si que ho controles! 
Vaig tenir una llarga experiència com a boicotejador de cotxes, quan era petit.

M’estàs trencant esquemes! 
Per què!?

No m’imaginava que totes aquestes històries tinguessin un component tant biogràfic. 
Hi ha una vivència pròpia, però que després acaba narrativitzada. Els plàtans als tubs d’escapament formen part d’una experiència biogràfica, però acaba transformat en una història que és autònoma a mi. Quan amb els meus amics anàvem a fer gamberrades, la brometa era entrar en un pàrquing i embussar uns quants tubs d’escapament.

Amb plàtans? 
Sí, perquè eren molt fàcils d’aconseguir i quedaven enganxats al tub. La gràcia era tallar la punta del plàtan i allò costava una mica de treure. I més si no te n'adones al primer moment! Quan agafes al cotxe normalment no mires si algú t’ha posat un plàtan. El punt infantil d’aquest conte ve d’això!

És molt bona idea!
Però no ho facis, jo ho feia perquè era menor d’edat. Potser ara no et tancarien a la presó, però et podrien perseguir amb una escopeta.

Segons qui llegeix-hi això, començaran a aparèixer plàtans als tubs d’escapament. 
Seria una altra mena de revolució...

De fet des de Gent Normal faig una crida a què els teus fans comencin aquesta protesta! 
Seria brutal!

I a més, m’ho expliques tan seriós... 
Els bojos hem de parlar seriosament de totes les nostres obsessions.

I una altre dubte que em ve, tots els contes tenen fets autobiogràfics tan pròxims com aquest? 
No, la majoria no.

Però per exemple, vaig llegir a una altra entrevista que no podies prendre xocolata perquè tenies migranyes, aleshores volies que un personatge en prengués. 
Ho saps tot!

T’he espiat abans de fer-te la entrevista. 
Doncs no puc prendre gaire xocolata, però sí que m’agrada que la gent en prengui. Volia que el llibre comencés així, perquè d’una banda hi havia una acció de màrqueting, i de l’altra banda, el que es regalava era un producte sensual. Per mi hi ha un contrast molt gran, l’acció que pretén fer números i de l’altra banda, és administrar sensualitat. Potser és la meva ment malaltissa, que hi veu sensualitat aquí: la xocolata jo l’associo a un procés més íntim. Una de les coses que ha sortit en les entrevistes, és que a diferència de “El Talent” (LaBreu, 2012), aquí hi ha molt poc sexe.

Però a “El Talent” es censura una mica quan se’n van al llit! 
No és que ho censuri, tenia molts trossos de polles, però la gràcia era que el sexe no alentís molt l’acció. Volia que fos una novel·la on hi hagués un sexe slapstick, com si estiguessis mirant la tele i ho passessis en fast forward. Sexe ho pronuncio amb la e tancada, no sé perquè: psicoanalíticament és una cosa que hauríem d’investigar! La qüestió sexual en aquest llibre ha quedat en segon pla i es veu més exposada la qüestió de la precarietat laboral. De com les il·lusions i vides de les persones que ara tenim 30 anys han quedat anul·lades pel sistema.

A Via Llibre dius que la literatura explica les nostres cicatrius, quines són les teves?
Mira aquí n’hi ha una [s'assenyala la mà esquerra] d’una operació que em van fer. Cicatritzo massa, tots els talls que em faig queden marcats, el terme mèdic és que faig queloides. Tinc moltes cicatrius i no he anat a cap guerra. Però les cicatrius són sobretot el pas del temps, quan deixa de ser cronològic! A “El Talent” era un temps molt lineal, i ara trobo que el temps és un mirall trencat –per parlar de la Rodoreda–, en el sentit que hi ha un punt de la ruptura que ets tu mateix i t’esquerdes en moltes direccions, que són el passat, el present i el futur, tot alhora i en molts camps diferents: la mort, la feina, la família, els viatges, les il·lusions... Més que traumes, són marques de vida, pots pensar que la cicatriu és dolenta per sistema, però implica experiència i et canvia una mica, d’una forma més important o més anecdòtica.

Aleshores, els problemes d’en Fèlix i l’Àngels són la teva cicatriu heavy? 
Podríem interpretar-ho una mica així, sí.

I la cicatriu de la migranya és la que obliga als personatges del primer conte a menjar xocolata. M’agradaria saber quina és la cicatriu de la mutilació que apareix en una de les històries. 
A mi també m’agradaria saber-la! [Riu] Jo diria que no n’hi ha, perquè encara conservo tots els meus membres i tothom a qui conec té tots els dits.

Ja ho descobrirem! Vas començar el recull de relats al 2009 i l’ has acabat al 2014, quin ha estat el procés durant aquests 5 anys? Com es comença i s’acaba un llibre?
El vaig començar involuntàriament, perquè els reculls de narracions no els pots planificar des de zero: els has d’anar treballant fins que hi ha uns eixos o uns fils que agafen una coherència. En el meu cas, aquests fils no van aparèixer fins al 2014 quan vaig escriure “No te’n vagis” i vaig veure que tenia una sèrie de narracions que passaven a Barcelona, hi havia relacions no només de parella o sentimentals, sinó també d’amics, de pare i fill, de nét i avi, de veïns... I hi havia un context difícil de crisis, amb més realisme del que estic acostumat a admetre en els relats –perquè “El Talent” es més una novel·la que es dispara cap a altres mons– i també una crítica al model de ciutat de Barcelona, aquesta ciutat més turística i estúpida. M’interessa perquè una de les meves aspiracions és arribar a aconseguir un relat sobre un comiat de soltera. Un dia abordaré un grup per passar-hi la nit com a espectador.

Per què el títol de “Puja a Casa”? 
És una invitació a descobrir la intimitat dels personatges. Quan puges a casa d’algú, veus com té la disposició dels mobles, veus les mascotes que té, els electrodomèstics, quines cadires li agraden, i de cop aquella persona agafa una altra dimensió! Dir-li al lector que pugi a casa és dir-li: vine que t’ensenyaré on tinc els llibres i la roba bruta. Tots els relats són molt íntims.

A l'entrevista del Cabaret Elèctric vas explicar com dirien 'puja a casa' alguns dels personatges.
L’Octavi és un psicòpata i si li ha de dir a algú fa: “Vols que et practiqui una eficaç depravació oral?”. La Marina diu: “Tinc la filmografia de Wong Kar-wai esperant-te”. I la Miriam... “If you wanna be my lover”.

Per què vas fer servir a les Spice Girls per a la Míriam? 
Perquè forma part de la generació que vam créixer als 80 i és un referent kitsch, però que sorprenentment encara queda al cap de moltes persones.

Dius que som la generació de la submissió, perquè ens hem acostumat a viure en la precarietat, però s’aplica en el teu cas? Ets jove i tens una feina en un diari. Tu també ets submís i estàs desanimat?
Sento que hi ha una part de submissió en mi que fa que accepti unes condicions laborals que potser en un altre moment de la història no les hagués acceptat tan fàcilment. Treballar en un diari té una part molt positiva: sent periodista literari tens accés a molts llibres, coneixes a escriptors, perquè els entrevistes – i m’encanta fer-ho!– i després tens la possibilitat de viure de molt a prop un sector que t’interessa, el de l'edició i publicació de llibres. Però també té una part molt negativa, per fer la feina bé has de dedicar moltes hores a la lectura. Si passes 10 o 12 hores en una oficina, les altres que queden, a part de dormir i menjar, les has de dedicar a llegir els llibres pels temes que estàs preparant. Cada setmana és una nova cursa des de zero! És una feina molt consagrada a l'estudi i la divulgació de la literatura, això em pren moltes hores de creació pròpia i és el retret que a vegades em faig.

I el desànim t’ha afectat? 
En el fons sóc molt optimista, em sembla que qualsevol persona que es posi davant d’un full en blanc i es posi a escriure o agafi un instrument i es posi a tocar ho ha de ser per força: crees del no-res i aconsegueixes que un objecte inexistent tingui unes paraules o un sentit. És una de les pulsions més optimistes de l'existència.

Em recorda a en Walter Benjamin! 
Segur que hi té a veure, però a la vegada penses que tampoc tens temps per 'mantenir' aquesta pulsió de l’escriptura, cada vegada el pessimisme o el malestar m’anirà guanyant parts del cos i al final acabes convertit en una estàtua de marbre que només fa articles. No vull que em passi!

Ara fins on t’arriba al desànim? 
Ara mateix m’està a mitjà cama, una mica per sobre el genoll, és molt?

Crec que no! I quan estàs animat surts a la recerca d’inputs pels personatges? 
Els trobo a base d’anar treballant. Els processo inconscientment, però sí que hi ha una voluntat d’agafar totes aquestes observacions que he anat fent al llarg d’aquests anys. Per exemple, els hospitals són molt importats, perquè són espais de confluència d’experiències molt diverses i de persones de diferents franges d’edat en un lloc molt petit i en situacions extremes. Són moments tensos a dins d’una família. Però tot arreu és vàlid per extreure'n alguna lliçó! Per a “Navalla Suïssa” sí que vaig estar observant com treballava un venedor de cafeteres.

I com el vas trobar? 
Bàsicament, implica passar hores en bars –potser com un detectiu– fins que arriba algú que està intentant vendre una cafetera. És l’atzar, però és una sort que busques i hi ha un dia que apareix i aquell dia ets molt feliç i dius: ja tinc el meu personatge!

Ets molt bon espia, perquè ets molt silenciós i molt discret. 
Has de ser-ho!

A Cabaret Elèctric dius que els teus personatges et trenquen per dins, aleshores els retrates per a fer un petit homenatge, més que una crítica? 
Sí, és un homenatge i és intentar mostrar-los sense gaire filtres i sense voler ser arquetípic. M’agrada que els personatges tinguin unes particularitats molt concretes. Si triés una mestressa de casa, no voldria que tingués els típics tics, m’agradaria que tingués el seu punt de vista concret i singular, que fos una persona.

Quan escrius, quina mena d’empatia o rebuig sents cap als personatges? 
En aquest llibre, el personatge de la senyora Rosa a “Les Veïnes” és un dels que em trencava més per dins, perquè sabia que tenia un trauma que feia que s’hagués decidit a autodestruir-se, i vaig estar gairebé tres anys per trobar què era el que la fotia. Quan revisava aquest relat, vaig veure que no podia estar fent allò per ella mateixa, sinó que necessitava un element exterior, el seu fill.

I de tots els del llibre, quin és el que més estimes? 
El tàndem Fèlix i Àngels, perquè el Fèlix, igual que la senyora Rosa, em va tenir molt afectat durant el procés d’escriptura. Pensava com faria les coses: si en Fèlix ara estaria mirant Doraemon, em posava a mirar Doaremon. Potser ara en Fèlix estaria bevent Jack Daniel’s i aleshores deia, en Jordi no, en Fèlix que foti el que vulgui! [riu] També m’estimo molt al Toni del primer relat, és enigmàtic i molt tranquil.

I el que més odies?
En la balança negativa, se’m fa desagradable l’Estrella, no perquè tingui un amant, sinó perquè és molt calculadora, i va administrant la seva pròpia vida a la feina 
–treballa d'administrativa– i la familiar. Si conegués a algú així, em trauria de polleguera. Aquesta parella és un tàndem fosc, però molta gent m’ha dit que és el seu conte preferit. A mi em fa molta por!

El meu preferit és “Un home amb futur”, perquè té tres finals. Quin és el vertader? 
Crec que no n'hi ha cap de veritat. Si tu escrius sabent exactament el final, el lector també el sap. Quan escric un text en què ja sé quin és el cop d’efecte final, em desactiva la sorpresa.

Dius que en l’amor t’agrada el sacrifici, entès com donar una part de tu. Creus que en el cas dels personatges del teu llibre l’amor es veu estroncat per culpa d'haver deixat de fer aquest sacrifici? 
Sí, és un dels motius de ruptura de les parelles. M’agrada que hi hagin amors que no són harmònics, però on hi ha una entesa, cadascú dona una part de sí: això és el sacrifici. No ho entenc d’una manera negativa, quan ets amb l’altre, tu ets un altre també, i al revés. A vegades deixem de ser aquest altre, perquè deixem d’esforçar-nos i no ens hi acostem. Hi ha relacions que són falsament harmòniques, com és la d'en Carhartt i la Fornarina, que tenen noms de marques de pantalons –perquè són dues marques i poca cosa més–, i el que volen és no esforçar-se per ser millors sinó que algú els extirpi tots els problemes que tenen i aleshores seran feliços. És impossible que siguin feliços, aquests dos, viuen en una mediocritat consentida. Es creuen que són feliços? D'acord. Segueixen el dia a dia? Sí. I què? Estan condemnats a morir sense que els hagi passat res.

Alhora dius que tenen por de quedar-se sols, por de trobar-se a si mateixos i no agradar-se? 
És el retrat de Dorian Gray, quan estàs sol i passes per davant del mirall veus reflectit el monstre. Si tens parella les coses són més fàcils de trampejar. El fet que tu estimis o t’estimi algú ja és una part important.

L’ancianitat juga un paper crucial en contes com “No Te’n Vagis” o “Anell de Compromís”, marquen les decisions vitals de molts dels personatges. Què et va moure a retratar-la? 
Els avis han estat molt importants per a mi, hi he tingut relacions especials i trobo que no els has de deixar de banda: segueixen tenint coses a dir tant si estan bé com si tenen problemes de mobilitat, d’expressió o demència. No només són un mirall del que serem en un futur, sinó que hi ha un punt de saber acumulat. En una persona gran hi ha la síntesi del que han estat durant tota la vida.

A més, són persones que ja no tenen aquestes necessitats de la gent jove, de tenir una parella o de trobar una feina, i es queda la personalitat sola sense aquestes inquietuds ni la necessitat de treballar per aconseguir fer-se un lloc. 
A mi m’agradaria seguir treballant en la línia de residències. Què passa en una residència d’avis? És una literatura molt poc mostrada.

Té a veure amb l’avi Josep, a qui he vist que li dediques el llibre? 
Sí, el meu avi ha estat molt important per mi. L’he vist sempre, cada setmana, fins que va morir al gener de 2014.

I què t’ha ensenyat com a avi? 
La resistència, aguantar el dolor, els contratemps de la salut, el deteriorament lent d’anar avançant, però al mateix temps seguir lluitant fins l’últim moment. Que ell hi fos sempre ha estat fonamental. No és una cosa que expliqui gaire, però trucava cada matí els avis per parlar de xorrades absolutes, sóc molt burro en aquest sentit! Trucava i els deia: «Vau veure tal pel·lícula?», «No, estem farts de la tele!» [riu] «I d’aquest polític, què en penses?» «Tots són iguals!»

Els punxaves una mica! 
Sí, però amb bon humor. Al final estiraves els temes que a ells els interessaven i acabàvem parlant de tot. Més que una lliçó general, el que m’importava és que existissin, els meus avis. Si una cosa descobreixes quan és mor algú és que realment desapareix, que no hi ha res a fer. Si vas a casa seua ja no és el mateix, perquè no hi són, tot allò ja no té cap sentit.

Han desaparegut del planeta i si tens fills, els hi intentaràs explicar i no ho entendran perquè no hi han estat. 
Clar. Tu seràs incapaç de transmetre exactament com era aquella persona. No hi ha dia que passi que no pensi en ell, o en la meva àvia, però ella em porta a ell, són vasos comunicants.

A mi també em passa, per això m’interessa tant el tema dels avis. Ara parlem de coses que facin riure, que t’has posat trist! Parla'm dels finals dels teus contes: es queden en l’aire, expliques un fotograma i deixes que el lector inventi la resta, em sembla un recurs molt interessant. Explica’m quina intenció tenies. 
M’agrada que el conte l’acabi el lector, més aviat suscitar una sensació o crear tota una atmosfera, perquè sigui la persona que està llegint qui tregui les seves pròpies conclusions.

Provoques que la persona hi continuï pensant! 
Vull que el conte tingui una extensió prou important com perquè marqui als lectors. Si els meus relats tinguessin tres pàgines, tinc la impressió que el que transmetria seria molt més fugisser i els personatges desapareixerien de les vides dels lectors molt ràpid, com una bufada. Potser perquè convisc molt de temps amb els personatges d’un llibre al final acabo seguint les seves vides. Aleshores penso que si jo hi continuo pensant, potser algun lector tampoc els oblidarà del tot.

El llibre està ple de referents artístics, cinematogràfics i literaris, són recomanacions encobertes?
En part sí, per exemple recomanaria molt que la gent veies pel·lícules com “Tabú” de Miguel Gomes o llegís les novel·les de Robert Walser, perquè són molt bones, però en moltes ocasions les referències són molt més importants pels personatges que per a mi i de vegades jo ni tan sols les comparteixo.

Pregunta d’examen. Tu que estàs en contacte amb tants membres del sector, quines creus que han de ser les seves característiques més importants d’un escriptor en l’actualitat? 
L’única característica que em sembla interessant en un escriptor, sigui actual o no, és que sigui capaç d’arribar fins al fons d’ell mateix i burxar i furgar. No vol dir que hagis de fer confessions, per a mi la literatura no és sinònim de confessió, però sí de recerca. I és una recerca que va cap a tu, però també cap als altres. Anar cap al fons de tu mateix és anar cap als altres, perquè estàs inserit en un teixit social. Has de voler investigar per ser escriptor. Si no, no val la pena.

I quins són els teus plans literaris de futur? Em pots avançar alguna pista a part d’investigar geriàtrics i infiltrar-te en un comiat de soltera? 
Te n'he dit molts ja! [riu] Tinc més idees però no te les diré.

A l’entrevista pel diari Ara dius que els teus pares veien la teva facilitat per a l’escriptura com un hobby en comptes d’una professió, què en pensen ara? 
No els hi he preguntat, però sé que el que faig els hi agrada i que s’ho han llegit amb molt d'interès. Diria que aquest llibre els hi ha agradat molt, també en part potser perquè en alguns relats s’hi han sentit reconeguts, com el d’ “Espelmes i Túniques” perquè parlo d’un pare que toca el saxo, i ell fa 4 o 5 anys que el toca. Els meus pares estan contents i al mateix temps veuen que és pràcticament impossible viure de l’escriptura creativa, de la ficció en català. L’altre pregunta és, val la pena guanyar-te la vida només escrivint? Jo penso que no, que s’han de fer altres coses, perquè la vida d’un escriptor és una vida de merda. El meu grupuscle d’escriptors, editors i periodistes és una part del meu món, però a mi m’agrada entrar en diàleg amb altres planetes, i no sé si fent només d’escriptor això seria factible.

Moltes gràcies, Jordi!

Fotografia de portada: Núria Cots 
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Raquel Molina