21 de jul. 2015

CARLES VIDAL. UN PUNT I APART PER TOM HAGAN

Tom Hagan
Carles Vidal
Any: 2015
Discografica: Rosalita Records
Després d’un necessari incís un cop finalitzada la seva trilogia inicial, el gironí Tom Hagan torna amb una proposta diferent. Més madur, més fet; amb un discurs unitari. L’esmentada trilogia Carlitos es caracteritzava per l’heterodòxia de les seves cançons, doncs parlem d’un seguit de treballs on es recuperaven composicions que s’havien anat apilant amb el pas del temps. Cançons de diferents èpoques i estils que per fi quedaven enregistrades. Una mena de recopilatori de cares b i rareses dividit en tres volums que en realitat funcionaven més com un greatest hits que com a tal. Un cop el nostre protagonista s’ha tret les velles cançons de sobre, tocava fer parada tècnica i preguntar-se qui es Tom Hagan ara i com sonaria una tanda de cançons fetes en l’actualitat. D’una sola tacada. La resposta la trobem a Carles Vidal, flamant treball on la persona dóna nom al disc del músic. Un disc on la varietat idiomàtica queda enrere en favor del català, element indispensable per assolir aquesta unitat.


A Carles Vidal, Hagan troba un llenguatge pausat i ple de matisos. Una manera d’encetar les cançons de forma artesanal, amb amor. Ho fa acompanyat de la seva banda habitual, formada per Ricard Humet, Oscar Martínez i Carles Sucarrats –anteriorment The Sweet Lies–. Es pot dir que Tom Hagan és un projecte personal que funciona com una banda, doncs el paper d’aquesta ha anat creixent de manera que el seu protagonisme és inqüestionable i necessari. És fantàstic comprovar com cada músic sap sortir del primer pla per aparèixer només quan la cançó –la que mana– ho requereix. I és que, com dèiem, aquí tot està fet amb dedicació, buscant el so i la textura que demana el moment. D’això també té culpa el productor, Xebi SF –un altre talent gironí amb un molt bon disc de debut en solitari–, habitual darrere la consola a cada disc del singular músic saltenc.

“La Cursa” obre amb un trot de baix que mira a Who Made Who. To misteriós i una tornada que en el seu clímax agafa aires gospel. El falset recorda “In the Meantime”, aquell hit post-grunge –obra d’Spacehog– que aparegués a meitat dels 90s. Una mescla rara de referents –probablement involuntaris– que funciona a la perfecció. “Estirats a la Litosfera” fa més fàcil qualsevol obstacle que el dia ens tingui preparat. Ideal –com tot el disc– per escoltar camí de la platja. “El Llop Mort” és entranyable. Percussió de joguina, sintetitzador planejant des de l’estratosfera i guitarres que faria seves el mateix Chris Isaak. “Ooooo” s’arrossega amb un ritme que sembla una versió atrotinada del “Be My Baby” de les Ronettes. Un altre gran moment. Amb “El Dissident” torna el gospel. Escoltant-la, un pensa que les palmes que no hi són les has de posar tu. Té sentit. Compres. “Els Jocs Florals” és, senzillament, la millor cançó catalana amb aires caribenys des de “La Cachimba” d’Umpah-Pah. “Covard” és un tros de cançó. Comença suau, insinuant, però cap al final es torna fosca, donant pas a una tempesta elèctrica. Un moment desfermat on la distorsió cruix delitosament mentre la veu repeteix una i altra vegada: “Sóc un covard. I què? Tu no”. La millor del lot? Difícil de dir, la competència és important. Un grandíssim moment del disc, en tot cas.

Carles Vidal situa a Tom Hagan com a frontissa entre el talent de Joan Colomo i l’ofici de Mazoni –algú m’explica perquè aquest disc no l’edita Bankrobber si us plau?–. Un disc rodó amb careta pop i rerefons experimental, on tot està a lloc. Una aventura positiva, assolellada, vitalista. Un punt i apart a la carrera de Tom Hagan. Misteriosament, el disc no ha rebut tota l’atenció que mereix. El fet de sortir a les acaballes del curs musical segurament afecta i molt. El calendari és el calendari. També és cert que la justícia poètica es capritxosa i que no se sap quan poden arribar els fruits. Tampoc és un fet que tregui la son. Perquè aquest és el camí. I perquè amb treballs així només hem de seure i esperar que tot es posi a lloc.




Fotografia de portada: Arxiu
Text: Daniel González
Correcció: XX