26 de juny 2015

POPARB O L'ESGOTAMENT D'UNA FÒRMULA


Divendres de fa un parell de setmanes, la organització del popArb va anunciar que l’edició que s'inaugura avui, l'onzena des que va començar al 2005, serà la darrera que se celebrarà del festival. Tots els anys des que estem actius hi hem estat, vivint en primera persona l’auge i caiguda del popArb, que ha passat, en molt poques edicions, del debat –no alimentat per l’organització, cal dir-ho– sobre si havia d’augmentar la capacitat –i la infraestructura– a desaparèixer definitivament. Què ha passat aquestes darreres edicions perquè aquest emblema dels festivals nacionals desaparegui? La resposta que dóna l’Anna Cerdà, directora del popArb, és la d'un descens tant de la presència del públic com de l'interès de les institucions. També l’enorme llosa de l’IVA cultural, evidentment. I té raó, tot i que potser caldria fer-ne algun petit matís

És una obvietat parlar de l’enorme proliferació de festivals de petit (o mitjà) format arreu dels Països Catalans. No sempre de manera sostenible, ja que hi ha molta més oferta que fa deu anys i, segurament, no tanta demanda. La constant presència del que sempre havíem conegut com a escena independent als mitjans de comunicació de masses, cinema o publicitat ha inserit tot un moviment, fins llavors prou invisible, a ser la cultura predominant del país. Una cultura que ha portat, entre d’altres conseqüències, que institucions i patrocinadors inverteixin diners i recursos en nous festivals dedicats exclusivament a portar cert tipus de grups amb un estil de música i una estètica determinada. Arribat a 2015, els festivals i les festes majors –la indubtable gallina dels ous d’or dels concerts catalans– conviuen com a territoris tancats i buscant el seu respectiu target de públic. És realment complicat veure a grups com Txarango, Buhos o Els Catarres en festivals pop, de la mateixa manera que Nueva Vulcano, Extraperlo o Mujeres no opten al "coto" privat de les Festes Majors.

El fet que tantes ciutats mitjanes del país hagin optat per aquesta dualitat (festa major/Festivals Independents) a afectat poderosament al popArb, que ha vist com poblacions com ara Sabadell, Breda, Flix, Banyoles o Olot –entre moltes altres– muntaven festivals amb grups que ben bé podrien formar part del seu cartell. Una part important de públic del festival d’Arbúcies provenia de Barcelona, on és fàcil veure tocar bandes cada setmana, i si el que buscava aquest visitant al popArb era un festival fora de la ciutat, ara poden escollir-ne molt més que abans, quan pràcticament només hi havia el Faraday i el popArb (fora de concurs queden altres festivals més encarats al hardcore com el Sant Feliu Fest o el Lemon Day).



Aquest descens de l’interès del públic pel popArb no es deu, només, a que hi hagi més oferta, tot i que en sigui la més important, també hem de buscar una petita culpa als programadors del festival. El popArb ha repetit la fórmula i segurament el públic ho ha acabat castigant, intercalant actuacions de bandes d’un any a l’altre, i tornem a començar. En aquest sentit no ha estat com el Faraday o el Lemon Day (dos festivals que o no existeixen, en el cas del vilanoví, o també encaren la seva darrera edició, com el de Capellades) on no repetien mai cap dels grups que ja havia tocat en altres edicions. Ens fa la sensació que el popArb ha arriscat poc en els seus cartells, tenint uns caps molt determinats que han anat repetint (Mazoni, Standstill, Manel Antònia Font/Joan Miquel Oliver, Mishima, Love Of Lesbian). Quan ja els has vist tres vegades a Arbúcies, et val la pena tornar-hi? A fer-hi què exactament? L’explicació, que té tot el sentit, és que el popArb ha volgut seguir la carrera d’aquests artistes, acompanyant-los a mesura que s’anaven fent cada vegada més grans. El problema és que potser el públic o no ho ha entès o ha acabat esgotat pel format.

Malgrat els esforços dels organitzadors per afegir noves propostes (al popArb han tocat els Tarántula o Albaialeix, per dir-ne dos d'entre moltíssims, o s’ha seguit amb molt interès bandes  minoritàries com Anímic), feia la sensació que mai acaben d'arrencar a nivell de públic. Per tant, s’havia establert un petit de déjà vu constant a Arbúcies, en poder endevinar pràcticament els caps de cartell de cada any mesos abans que se celebrés. Tot i això, el problema segurament s’acaba englobant no tant en un dèficit dels programadors (que ja hem dit que tenen la seva part de culpa), com en el suposat èxit de les bandes independents catalanes, moltes vegades enganyós en la relació entre presciència als mitjans (i les alabances de la crítica) i el públic.




Potser l’exemple més evident és el d’aquesta darrera edició que comença avui mateix i que és, sens dubte, la més arriscada de tots aquests anys; amb propostes com la de La Orquestra del Caballo Ganador o l’espectacle “Anarquia és independència” amb en Roger Pelaes i en Martí Sales (entre d’altres). Una edició, que a la vista queda, no ha venut tots els abonaments que esperaven malgrat els repetitius reclams de The New Raemon, Standstill o Joan Miquel Oliver.

El fet és que el popArb acaba aquest any i amb ell marxa un dels referents per a una generació de fans de la música pop que va aflorar al país a finals de la dècada passada. Amb aquest adéu es tanca un cicle interessant per a la normalització del pop en català, un pop totalment assimilat i segurament sobrevalorat pels mitjans de comunicació d’aquest país. Quan escoltar certs grups com Mazoni, Mishima o Sanjosex et donava cert estatus –totalment fictici– de modernitat, el popArb era el lloc on havies d’anar.

I per sobre de tot, el popArb ha estat un festival on sempre ho hem passat molt bé, en un lloc preciós, un ambient divertidíssim i un dels esdeveniments on millor s'ha tractat als músics. Passaran molts anys i el popArb i el Faraday seguiran sent els nostres festivals de pop favorits, per tantes nits històriques, per tants concerts i records que no oblidarem mai. El seu exemple servirà per a moltes coses positives i alguna petita de negativa, però sobretot una pregunta que ens ronda el cap: És la escena mateixa –o la falta d’ella– la que marca la data de caducitat d’un festival? Perquè si és així, tot anirà caient pel seu propi pes, i no serà per falta de ganes, perquè, de ganes, els n’han sobrades als organitzadors del popArb.


Fotografia de portada:Arxiu
Text:Jordi Garrigós
Correcció: Pablo Gerschuni

11 comentaris:

Joan ha dit...

La bombolla indie explota

Anònim ha dit...

La bombolla indi sou vosaltres, sou el totxo de la música! El problema és que esteu més preocupats per buscar aquest estatus de modernitat fictici i carronyaire! És injust i trist que ens digueu que no és veritat que els tres grups esmentats no ens han fet vibrar i emocionar en els seus concerts! Demostra uns principis molt poc conscistents per la vostra part! Visca el PopArb!

Anònim ha dit...

Nosaltres hem vibrat amb aquests grups i amb el festival, per això hi hem anat sempre. Estimem molt al popArb!!!!
En cap moment hem parlat d'això precisament. Rellegeix el text i ho veuràs :)
Jg

Anònim ha dit...

Crec que mereixien una crònica molt més dolça per tot el que ens han donat! Les coses comencen i acaben per moltes més raons i trobo injust i innecessàri el tò de crítica baratilla que feu servir ara que diuen adéu! ;)

Anònim ha dit...

Crítica baratilla ho serà per tu, en qualsevol dels casos.

A l'article es diu, textualment:

"Passaran molts anys i el popArb i el Faraday seguiran sent els nostres festivals de pop favorits, per tantes nits històriques, per tants concerts i records que no oblidarem mai"

Durant tots aquests anys hem fet prèvies i cròniques sobre el popArb, l'any passat varem escriure un especial dels 10 anys. En aquest cas, simplement intentem entendre perquè plega -tu no h estàs d'acord, cap problema- i acabem dient que és el nostre festi favorit. Suposo que els ulls amb els que es llegeix et poden portar cap a una o altra banda.

Gràcies pel comentari

jg

Anònim ha dit...

Perdona per això de baratilla, però tota l'argumentació amb sembla fluixa i repetitiva, pròpia de viure el PopArb com algú del circuit de anar "on toca" i "quan toca", que de viure-ho com el seu fesitval favorit!

Merci :)

Anònim ha dit...

Donçs a mí em sembla que heu donat al clau. Poparb ha estat un festival espectacular i meravellosament organitzat, però tot té el seu esgotament. El públic al qui ha anat dirigit ja tenim 10 anys més i vulguem o no, no tenim la mateixa disponibilitat ni potser la mateixa passió. I el públic que ara té l'edat d'anar al Poparb no crec que es senti (generalitzo, evidentment) realment identificat amb el cartell del Poparb. Inclús els grups que tant ens agraden com Mazoni, Mishima, LoL, etc... ja no crec que siguin bandes per el Poparb. Tot té un cicle vital i tots morim o tornem a nèixer, però nom podem pretendre que seguim tota la vida iguals. Crec que la crítica/crònica és elegant, respetuosa i parla de l'amor al Poparb; però és evident que molts dels que hem anat i ue inclús hi hem treballat o col·laborat, creiem que el que era vàlid abans ja no ho té perquè ser ara; i que o s'arrisca o es mor. I Poparb ha arriscat poc, just quan ara calia fer-ho. L'edició d'enguany es presentava com de risc, però jo segueixo veient als mateixos artistes de vàries edicions en els horaris i escenaris de màxima afluència. On és tota la escena realment independent catalana que podem veure per exemple al BIS i per els quals no s'ha tingut en consideració per el Poparb? Aquesta és l'aposta arriscada i que pot donar la volta al mitjó del Poparb.
Llarga vida al Poparb!

Anònim ha dit...

L'ha clavat bastant aquest últim. La idea de risc aquí sembla ser porta al Martí Sales amb la seva verborrea i als del Caballo Ganador, graciencs de mena, fills de l'Helio. Vale tius. Només espero que els que están prenent el relleu d'aquest festivals mitjaners tinguin un criteri més eclèctic, amb menys prejudicis i més lúdic.



Anònim ha dit...

Per fi!!! Gàcies a Déu s´acaba un dels festivals que tan mal ha fet a la música al nostre país. Una organització que mai ha estat al costat dels músics, sino dels mànagers pseudo-grans/pseudo-importants que tenim a casa nostra. El cartell i la idea de tot plegat no és ni tan sols mainstream, és simplement moda... una demostració de provincianisme en tota regla, en el que la organització del festival ha volgut fer-se un nom, semblar importants a l´escena provinciana, per sobre de prioritzar el criteri musical/cultural.
La única cosa que no he entès mai és com ha aconseguit aguantar tan de temps... suposo que perquè s´ha plantejat com a una festa major més que com a un festival interessant...PER FI!!!!!!!!!

Anònim ha dit...

TOTALMENT D'ACORD AMB ELS ÚLTIMS COMENTARIS. MÉS QUE UN FESTIVAL DE NOVES BANDES INDEPENDENTS, EL POPARB SEMBLABAVA JA UNA FESTA D'ALGUNS AMICS MÚSICS, MOLTS COMPARTINT MANAGER I LOCALS DE COPES A GRÀCIA. ELS ÚLTIMS ANYS SEMBLAVA QUE PRIMAVA MÉS QUE TOQUÈSSIN ELS AMICS DE L'ORGANITZACIÓ QUE NO PAS MOSTRAR LES NOVES BANDES I TOT EL MOVIMENT INDEPENDENT QUE S'ESTÀ COENT A CATALUNYA.
A MÍ TAMBÉ M'AGRADEN LES BANDES QUE HAN TOCAT AL POPARB I HE ANAT A 6 EDICIONS, PERÒ CADA ANY SEMBLAVA QUE ES REPETÍA EL MATEIX. I AL FINAL HA PASSAT EL QUE TENÍA QUE PASSAR, QUE EL PÚBLIC JA N'ESTÀ FART.
#ELMILLORPOPARB HA SIGUT EL PITJOR AMB MOLTA DIFERÈNCIA. VOLER COLAR AL SALES, ZA, NEW RAEMON, SENIOR I JOAN MIQUEL OLIVER COM A BANDES DE RISC I APOSTES NOVES DEL POPARB NO HA COLAT. PERÒ SI ELS HE VIST MÉS VEGADES AL POPARB QUE A LES PÀGINES DE L'ENDERROCK (QUE JA ÉS DIR).

MALGRAT AIXÒ, EL LLOC, L'ORGANITZACIÓ DE L'EVENT I L'AMBIENT SÓN ESPECTACULARS.

NO TANQUEU EL POPARB, REINVENTEU-LO!!!


quique ha dit...

m'entristeix profundament llegir aquests comentaris. No se ni per on començar:

primer de tot: el popArb va començar quan això del pop català era un erm. No existia. A dia d'avui hi ha molts festivals amb una fórmula semblant, potser masses pel públic d'aquests grups. Han estat 11 anys de coherencia, tant quan el temps i mitjans els donaven la raó com quan no. Després d'anys d'apostar per una fórmula que no existia, van aconseguir ser un festival de referència. Crec que demanar-los que facin un festival diferent només perque els grups per qui han apostat sempre els vagi bé és bastant gratuït. Mazoni, Mishima... han crescut en paral·lel al festival, ja hi eren quan no tenien públic i han seguit junts quan omplien Palaus de la Música.
Potser això us pot donar que pensar: la relació entre festival i artistes mai no ha estat de contractant i contractat. Potser vosaltres preferiu festivals més freds pero per mi és la mena de festivals on vull anar.

El tema dels grups repetits. Si un grup segueix fent discos cada cop millors, perqué no haurien de seguir apostant per ells? o és que amb un o dos cops ja n'hi ha prou? deixem creixer els grups i celebrem-ho! El festival també ha acompanyat altres artistes amb menys sort comercial. Un dels grups que més han tocat son els Animic, que no son un cap de cartel gens obvi, i no només de l'escena més "enderrock", Carlos Cros ha tocat cada cop que ha tingut disc, o Los Carradine, que aquest any estaven com a Camp David. És una llàstima que no hagin estat més prolifics per tocar més sovint!
Crec que aquesta repetició es deu a les relacions que s'han anat fent durant els anys. En un festival petit, un fa amics. Al públic i a organització. Si tractes bé als artistes i els artistes a tu, quin és el problema? volem festivals de tamany humà però no volem que ningú interactui com a tal. El popArb té els seus defectes i virtuts com tot, però ha estat un festival molt especial per molta gent, únic! que ha fet una gran feina per recordar-nos que es poden fer les coses ben fetes, que aquí podem fer discos bonisims i que es pot creixer sense focs artificials.

A mi m'agrada veure moltes vegades als meus grups favorits, la veritat. Me'n canso només quan deixen de fer coses que m'agradin. No sigueu tatxa-llistes!

Si s'ha tancat un cicle? és possible que si, però ha estat un cicle collonut!
ja vindran més festivals, més concerts en sala i més històries, tampoc no passa res, però aquests anys ja no els treurà ningú!