25 de juny 2015

L'ACOMODADOR #80 · CRÉIXER A L'HABANA

Un dels records més especials que tothom conserva de la seva etapa escolar és el d’aquell professor o professora que va jugar un paper prominent en la nostra educació; aquella persona que no només inculcava el seu temari amb passió, sinó que tenia la capacitat de connectar amb els alumnes i detectar les necessitats individual de cadascú. En un país com Cuba, i en una zona particularment conflictiva com els barris marginals de L’Habana, aquest paper del professor pren una dimensió i una rellevància encara més grans, però a la vegada corre el perill de difuminar els límits entre la relació acadèmica i l’afectiva. El director cubà Ernesto Daranas aborda aquesta problemàtica a Conducta, un drama que recentment li va comportar el Goya a millor pel·lícula iberoamericana gràcies al seu equilibri emotiu i al seu enfoc honest i proper.

L’entorn temàtic de Conducta convida a la prudència, ja que el terreny per on transita es troba àmpliament poblat i explorat. D’una banda, hi trobem el protagonista infantil rodejat de múltiples dificultats que l’obliguen a assumir responsabilitats que, per edat, no li pertocarien; de l’altra, se’ns presenta l’escola com a potencial via d’escapament i la professora com a figura pseudomaternal que, a més, ha de lluitar contra l’escassa flexibilitat del “sistema” educatiu. Afortunadament, el film sap esquivar dels molts forats on podria caure. Tot i les continues traves que el guió de Daranas posa als seus protagonistes, la pel·lícula evita l’excés melodramàtic gràcies a un equilibri narratiu i una contenció en el to que no conviden a la pena o la compassió cap a ells. No s’hi detecten atacs dirigits directament al llagrimal, fet que ajuda a realçar la credibilitat de la història i evita que l’espectador s’hi posi a la defensiva.

Un altre dels encerts de Conducta –i que personalment em costa molt suportar en una pel·lícula– és limitar el comportament adult dels més petits. És evident que la vida ha curtit el protagonista molt més del que tèoricament correspondria a una edat d’onze anys, però el film s’encarrega de recordar-nos en diverses ocasions que no deixa de ser un nen. Els riures còmplices i juganers amb els seus amics, les innocents maneres primerenques en la relació amb les noies o les mostres afectives cap a la professora són imatges clau per a aquest tractament que el director busca per a Chala, encara que després ens el mostri prenent amb decisió les regnes de la seva vida familiar. A més a més, cal afegir-hi la magnífica actuació del jove Armando Valdés Freyre, que en la seva primera pel·lícula com a actor plasma a la perfecció la personalitat que Ernesto Daranas vol per al seu protagonista.



L'altre puntal de la pel·lícula és la veterana Alina Rodríguez, a qui és difícil no estimar pràcticament des de la seva primera aparició encarnant la professora Carmela. El personatge simbolitza molt més que una mestra profundament vocacional, entranyable i patidora, ja que es converteix en una abanderada de l'humanisme educatiu enfront les imposicions d'una administració que vetlla per la docència d'una forma força diferent a la que tocaria. I és que Conducta aprofita la seva trama personal per a anar exposar un perill: no poden desaparèixer les professores com Carmela, i tot sembla encaminat a què així sigui. La relació entre ella i Chala és la que aguanta bona part dels fonaments del conjunt, i també la que millor interpreta la relació entre l'espectador i el propi film: no hi ha condescendència ni consentiment, i si la situació ho requereix, cal ser estricte; tampoc hi ha alliçonament, sinó una guia cap al camí correcte per a tirar endavant.

Conducta és, a més a més, una pel·lícula dirigida amb gran talent, capaç de crear el seu propi entorn i regalar imatges carregades de significat. Ernesto Daranas posa un especial èmfasi en la relació dels personatges amb la ciutat, sobretot en el cas dels més petits, víctimes de tot el que suposa créixer en un entorn com aquest. Mereix una menció especial la definició de Chala a partir dels animals amb què interactua: el gos com a senyal de lluita constant per a sobreviure, i el colom com a voluntat de sortir volant i escapar del pes de la realitat que ha de viure. Un treball de personatges que, això sí, es troba a faltar en més d'un secundari. No són masses les pegues que se li poden trobar a Conducta en la consecució del seu objectiu, ja que el relat té un efecte commovedor honest i natural, fins i tot a base de gestos mínims. I és que poques vegades un somriure final ens havia dit tantes coses.



Fotografia de portada: dcinehd
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX