2 de juny 2015

CRÓNICA DEL PRIMAVERA SOUND 2015 (DIJOUS)


Després de la jornada inaugural del Fòrum, aquella gratuïta en què Las Ruinas donaven el tret de sortida, venia el primer dia fort. El dijous del Fòrum ja té estampes per a l'imaginari col·lectiu, concerts decebedors i obres d'art feta música. Avui ho repassem tot. Passin, seguin i descobreixin si estirar-se dels cabells per no assistir a aquell concert o comprovar que sí, que quanta raó tenies amb l'elecció d'aquell escenari a aquella hora.

OCELLOT (17.30 h, Pitchfork)

No he sigut del tot conscient quant de temps feia que no veia un concert d'Ocellot fins que no ha sigut un cop passat el Primavera. Han canviat molt. No sé quan ha passat ni què ha passat però han canviat molt. S'ha acabat divagar entre la música i deixar que el flow ho eclipsi tot. Ocellot toquen més de peus a terra que mai i ho demostren quan toquen aquest recent estrenat nou disc Jelly Beat (Foehn, 2015) que conté milers de píndoles de sucre pop adulcorades amb xarops i altres dolçaines psicotròniques. Un pop d'insolació. Un pop que de tan mastegat ha perdut tot sentit, tal com passa amb les paraules. Un pop d'after amb tota la pulsió d'aixecar al públic a cada cançó. Un after de treure't a ballar i dir "l'última i cap a casa". Mai és l'última. Ocellot s'han postulat per ser dels grups a qui els passen coses grans.


BAXTER DURY (18.55 h, Escenari Primavera)

Ser el hijo de una rock star de los 70 como Ian Dury, creador del célebre “sexo, drogas y rock’n’roll” debe dejar una fuerte impronta, y aunque Baxter Dury haya tomado otros derroteros musicales, esa imagen de gentleman desparramado parece ser parte de la herencia recibida. Presentando nuevo disco, It’s a pleasure, más electrónico que los anteriores, y acompañado de Fabienne Débarre, miembro de los franceses We Were Evergreen, practicó una mezcla de romanticismo pop, sintetizadores y ganas de hacer el ganso y no se olvidó de rescatar hitazos de los anteriores Happy Soup y el estupendo Floor Show.

VIETCONG (19.45 h, Pitchfork)

Tinc una debilitat, ho reconec. Tinc una debilitat anomenada Women. Hi ha grups que fora la seva repercussió entren als meus intestins i s'hi queden amb les tènies. La banda Women va traspassar la meva cuirassa i si sento res remotament aproximat a aquelles guitarres o a aquella veu, moc la meva imaginària cua de gos. Women es van separar al mig de la gira que els havia de dur a Barcelona, cosa que potser ha fet que els mitifiqui més. Rere la separació ha vingut Viet Cong, banda formada per dos dels Women, els quals inclou aquella veu i aquella guitarra. Queda tot dit, no? Tot i que no em sento devot ni fan de Viet Cong, gaudir d'aquell so que em transporta a Women i que em transporta als meus intestins és tot el que esperava i així va ser. En tot cas, de què anava la música sinó de transportar-te al teu cor o estómac o altres parts del cos? Cada cop que Viet Cong s'aproxima a Women valen els seus decibels en or.



BENJAMIN BROOKER (20.00 h, Heineken)

A mi aquest rock-and-roll de ritmes destarotats i rampells punk del Benjamin Brooker m’agrada sense gaires filtres. Se’m fot als óssos a la primera escolta sense demanar permís per entrar i jo li deixo fer. Tot i això, he de confessar que la seva música no em sembla, de moment, una joia del gènere, però com que el rock primitiu i salvatge acostuma a relluir en directe, vaig assistir al seu concert força esperançat, amb una cervesa a la mà i tres a la panxa. Desgraciadament, tot i l'execució irreprotxable que va mostrar tant Benjamin Brooker com el bateria i el baixista que l’acompanyaven, no vaig sentir en cap moment del concert aquella sensació de perill, com de tren a punt de descarrilar, que busco en aquesta mena de rock-and-roll  Els moments de més intensitat elèctrica arribaven sense sobresalts i els mig temps es feien eterns i previsibles. A més, la veu melangiosa i amb un punt afònic de Benjamin Brooker, un dels seus principals atractius, es va revelar incapaç de liderar el conjunt en directe. Cap als últims temes la banda es va escalfar, però era l’hora de plegar. Però siguem justos. Tot i que no li puc demanar el mateix que a Jon Spencer, li donaré una altra oportunitat. A poder ser en un lloc tancat i que foti més pudor de suor.

MDOU MOCTAR (20.35 h, Adidas Originals)

Pràcticament no havia escoltat res d'aquest tuareg. Al  web del Primavera deien que s'havia fet famós al Sahel gràcies a la difusió de les seves cançons a través de telèfons mòbils. Una amiga me la va recomanar personalment (no us enganyaré, va ser l'Elaine d'Ocellot al nou programa cultural del 33) i em vaig quedar fascinat. El concert va ser un viatge afrodisíac de calima i miratges. Loops de guitarra i ritmes tribals que procuren fer alguna cosa com folk elèctric però que no se'n surten. Arriben a alguna cosa molt més preciosa que el folk. És música en majúscules que conté tota la presència dels deserts del Níger amb la internacionalització de l'electrònica i l'electricitat de l'indie. Aquest ha sigut el meu descobriment d'aquest Primavera Sound i estic content perquè sé que els podré tornar a veure en directe.


THE REPLACEMENTS (21.20 h, Primavera)

No us enganyaré: no confiava ni un puto pèl en The Replacements. M’apassionen i feia una temporada que repassava la seva discografia cada dia, com si jo fos el nen repel·lent de la classe i el seu concert, l’examen final. Però dins meu me’ls podia imaginar tranquil·lament sortint a tocar amb la cigala fora, sense ímpetu, desmanegats i fent-se gràcia només a ells mateixos. No hi confiava un puto pèl i vosaltres tampoc. Per sort, ens vam equivocar. The Replacements van sortir corrents a l’escenari i sense ni dir res van disparar “Takin a Ride”, “I’m in trouble” i “Favorite Thing” amb un arravatament i un so tan voluminós que haurien pogut omplir mil estadis. Al públic li van fer falta dos acords per encendre’s i no apagar-se en tot el concert, celebrant amb complicitat tant hits, com “Bastards of Young” o “I Will Dare”, com les versions d’altres grups (de Jackson Five a Joy Division) que anaven deixant caure, gairebé com una broma, però perfectament encaixades i adaptades dins del seu repertori. A tots ens va semblar curt i vam maleir que toquessin en un festival i no en una sala, on potser s'haurien pogut allargar més. I això que, si no ho he comptat malament, van arribar a tocar fins a 20 cançons. Aquesta és la magnitud de l’alegria.



MIKAL CRONIN (21.50 h, Ray-Ban)

Mikal Cronin gaudeix d’una gran reputació gràcies a la seva contribució al costat del gran Ty Segall, a més de l’edició d’uns quants discos a títol propi. El boom de l’amic Segall i tot el que envolta el revifament del garatge en els últims anys –ja a les acaballes-, posen a Mikal Cronin en una situació privilegiada, al bell mig del moll neo-garatger. Però Mikal no és Ty. El seu té un aire més pop, més surf, més innocent. Tot i que hi va haver moments intensos, el directe de MC i els seus va acusar els canvis de registre quedant tot plegat en una mena de còctel inconsistent. Confiem en la seva capacitat, li donarem una altra oportunitat quan torni de gira per sales.

SPIRITUALIZED (22.50 h, ATP)

Tres anys han estat suficients perquè Spiritualized s’oblidin del seu últim treball, el mediocre i gairebé autoparòdic Sweet Light Sweet Heart (Double Six Records, 2012), i centrin el seu repertori en els seus anteriors i irreprotxables treballs. Tot i els cops que els he vist en directe, no em deixa de sorprendre com creixen en escenaris grans les interpretacions de la banda de Jason Pierce, en la qual inclou de fa temps dues coristes de gospel capaces d’enlairar fins al cel els xiuxiuejos de l’ex-Spacemen 3. No és d’estranyar que cançons de la intensitat d'“Electricity” o de tendència més pop com “Soul on Fire”, del seu penúltim disc Songs in A & E, funcionin bé en el context d’un festival. Però és que fins i tot temes amb desenvolupaments llargs i textures més complexes i delicades com “Shine a Light” o “Electric Mainline” van ser capaços de convertir l’esplanada de davant l’escenari ATP en la Discovery One. Per descomptat, no van faltar els típics i nombrosos grupets d’imbècils que gaudeixen absurdament plantant-se al mig d’un concert per xerrar en veu alta, actitud que pot arribar a esguerrar molts dels fràgils passatges dels quals consta un concert d’Spiritualized. Però fins i tot aquests van emmudir amb la majestuosa i delicada versió de “Walkin’ with Jesus” amb què van acabar el concert. Una guiri fins i tot va cridar extasiada que reunís els Spacemen 3. Continua somniant, amiga.

TYLER, THE CREATOR (23.20 h, Pitchfork)

El membre original i més antic, amb només 24 anys, del col·lectiu Odd Future va destapar dins el festival, el concert més potent i variat del seu gènere (sense comptar els novaiorquesos Ratking, que tocaven el passat dimarts a l'Apolo). Tot i que en el seu últim disc Cherry Bomb (Sony, 2015) ha decidit salvaguardar-se les espatlles amb col·laboracions de Kanye West i Lil Wayne -i potser el preferíem acompanyat d’Earl Sweatshirt- cançons com “Run”, “Deathcamp”, “Pilot”, “Fucking Young” es feien lluir sobre l’escenari. Va passar per totes les seves etapes, obrint amb “Bitch Suck Dick” de Goblin (XL Recording, 2011), acompanyat de qui podria ben bé ser en Jasper Dolphin o Taco Bennett d’OFWGKTA, i tancant amb tots els honors gràcies a “Tamale” de Wolf (Sony, 2013). Concert breu i magistral, sense deixar de banda l’actitud canalla que desbordava l’escenari de punta a punta. Impossible no enamorar-se'n!



JUNGLE (1.55 h, Ray-Ban)

Amb una gran expectació i un públic entregat des d’abans d’hora, els londinencs Jungle van aparèixer la matinada del dijous a l’escenari Ray-Ban decidits a fer un show impecable. Després de triomfar a l'última edició del germà petit -i hivernal- del PS, tocava confirmar-ho tot en gran. Ho van fer a base de funk, de soul i sobretot amb un concert ben seqüenciat on les veus –falset espectacular– quedaven perfectament empastades. Se’ls pot retreure que tot estigués tan lligat, però la perfecta execució i l’elegància amb la qual van despatxar l’assumpte està fora de dubte.


Fotografia de portada: Dani Cantó, Eric Pàmies i Xarlene
Text: Lluís Huedo, Daniel González, Joan Ferrús, Aïda Camprubí i Tamara García.
Correcció: Montse V.