5 de juny 2015

CRÓNICA DEL PRIMAVERA SOUND 2015 III (DISSABTE)


Darrer post que etiquetarem com a Primavera Sound 2015. Sembla que faci un segle que va passar, però no fa ni cinc dies alguns encara estaven tancant l’Apolo. Avui us ensenyem les últimes ressenyes d’eguany. Tot va començar amb Las Ruinas i ha acabat amb en Dj Coco, com cada any, com sempre. Aquest any ens hem atrevit amb una trentena de cròniques de concert, gràcies als diversos col·laboradors de música del bloc. Fins l’any vinent, Primavera.

NUEVA VULCANO (Ray-Ban 18:40)

Encara amb el dolç regust a la boca del seu concert feia cinc anys al mateix festival, mateix escenari i pràcticament mateixa hora, els Nueva Vulcano venien a presentar, això sí, disc nou. Contudents, elèctrics i tirant de repertori fàcil. Hem vingut a escoltar mandanga de la bona i ells la tenen, doncs que ens la deixin anar tota i a una altra cosa. I això van fer, escollint el set-list amb cura, sense deixar-se ni els temes més emblemàtics (sí, ja ho són) del darrer disc –“Pop y Espiritualidad”, “80% agua”, “La Jota”– i acabant el concert amb els himnes de tota la vida: “Sagrada Familia”, “Ley de Costas” y “El dia de Mañana”. Carisma per regalar, la veu de l’Artur en pleníssima forma, línies de baixos poderossísimes del Wences y les percussions sense descansar un puto minut. Els Nueva Vulcano juguen a la lliga de les nostres emocions i sempre surten vencedors. En aquest cas no podia ser menys.



AMERICAN FOOTBALL (19:35, Pitchfork)

Em vaig passar la tarda dient que aniria al concert d'American Football perquè sóc fan de tot el que fan i han fet els germans Kinsella, que preferiria Cap'n Jazz o Joan Of Arc, però que si era American Football hi anava de cap. Abans del concert no era capaç de recordar cap cançó. Cap ni una. Zero. Només em venia al cap la veu i les guitarres. Sabia que m'agradaria. He passat anys escoltant tot allò que un cop es va anomenar Emo. La primera part del concert em va deixar més fred que cap altra cosa. Situat a la taula de so, hi havia moments que pràcticament no escoltava res. La trompeta, de vegades, se l'enduia el vent, i les poques pulsacions que projectava la banda no arribaven a on era jo. Però al cap de res va haver un clic, seu o meu, no ho sé, però va haver-hi un clic que em va endinsar de nou a la meva joventut. Tornava a sentir allò que tan em va fer agradar l'Emo. Composicions precioses amb curosa mínima exposició. Feiem broma durant el concert: estava ple a l'inici, ara resultava que eren coneguts, que sempre havien tingut fans; poc a poc es va anar buidant una mica i volíem pensar que la gent, molt emo ella, s'anava suïcidant a mesura que transcorrien les notes. Em@, emo + eme, rius de llàgrimes, fulles d'afaitar dibuixant polseres. Emo en estat viu. Tot a flor de pell, molt difícil d'explicar.





MAC DEMARCO (Heineken 20:10)

M’encantaria tenir una mà gegantina per obrir-la tot el que pugui, estirant els dits, per colpejar, amb tota la seva superfície, al careto de Mac Demarco, a ell i sobretot al seu guitarra solista i baix. Salvem al bateria. La pinta que tenen de joves de classe bona hipster és de les coses més odioses que pots trobar al planeta. Tenen absolutament tots els clixés hostiables que et puguis imaginar. Dit això, al contrari d'altres dels grups que ens intenten vendre per aquests mons de déu, en Mac Dermarco fa un pop deliciosament refrescant, tant lleuger i estiuenc que et fa somriure i estimar la seva música per sobre de totes les altres coses. Al Primavera Sound el canadenc s’ho va trobar tot de cara, una bona hora, un escenari gran i un públic que li reia les gràcies. I ell ho va tornar interpretant els hits més majúsculs dels seus dos darrers discos. “Salad Days”, “Stars keep calling my name”, “Ode to Viceroy”, “Annie” o el seu últim single “The way you’d love her”. Una bona estona que no ens canviarà la vida a ningú, però no sempre fa falta, amb el show que va fer Demarco ja ens conformem.

DAPHNI (21:00. Bower & Wilkins)

Sessió multitudinària la que va oferir Daniel Snaith a la carpa d'electrònica. Però s'ho valia. Va venir a fer amics. Al primer canvi tothom somreia i aixecàvem les mans sabent que ens donaria el que volíem. Ball, hedonisme i festa. Va repartir funk maquillat de house, ritmes africans amb melodies pop i aquella amable psicodèlia que ha deixat de banda amb Caribou i que tan bé li sentava a la banda. Hagués triomfat a qualsevol hora. Ho va posar fàcil i va ser efectiu. Potser un pèl massa. Potser tot un pèl pla. Però ja sabíem a que anàvem.

SLEAFORD MODS (21:10, adidas Originals)

A hores d’ara tothom sap que l’Albini Fucking Christ va dir que eren la millor banda del món, quan li va tocar pujar al seu mateix escenari amb Shellac. En Jordi Garrigós també recorda que en Richard Price els va equiparar als primers Ramones al CBGB quan els va veure, a principi de mes, al Festival Primera Persona. Els han comparat amb els Sex Pistols, els Happy Mondays, i a mi inevitablement em ve la imatge d’en Jay i en Silent Bob de les pel·lícules d’en Kevin Smith. Al cap i a la fi, són dos personatges enmig d’un escenari immens, un que escup un rap desenfrenat ple de discurs classista     –complicat de seguir per l’ús desbocat del slang anglès– i l’altre que es limita a polsar el play de les bases electròniques a l'inici de cada cançó, i balla, engolint una birra rere l’altra sense cap tipus de pudor, mentre les primeres gotes de l’alcohol daurat li regalimen cames avall, com si es pixes davant de la meva cara atònita. La performance no té més, però no puc deixar de mirar. Són hilarants, enèrgics i tremends! Quan sembla que s’acaba el concert, s’apaguen els llums i el públic comença a abandonar l’escenari somrient, ens tornen a cridar amb un “where are you fucking going?”, i arranquen amb l'últim tema que fa que tothom es torni a arrambar a les primeres files!



EINSTÜRZENDE NEUBAUTEN (21:40h. ATP)

Hace ya más de una década que aprendí a pronunciar el nombre de carrerilla, que es más fácil, y dejé de referirme a ellos como “los alemanes locos”. No era para menos, después de aquella clase magistral de locura industrial en la que acabó convirtiéndose su concierto en una carpa de Benicassim en la que no pasaba ni una sola gota de aire. Fascinación es lo que sentí; aquella vez, una segunda y esta tercera vez. Aunque en esta ocasión, con “Lament” bajo el brazo, un trabajo inspirado en la devastadora Primera Guerra Mundial, decidieron no hacer temblar el escenario y mostrarse mucho más contenidos. Demostraron así, por si quedaba alguna duda, que su intensidad no solo se basa en el ruido sino en un perfecto control de ambientes opresivos. Con una puesta en escena entre sobria y destartalada –ni una sola gota de color en el escenario y la sensación de estar tocando en mitad de un cementerio de electrodomésticos– fueron haciendo uso de su arsenal de instrumentos inventados: la famosa turbina de avión, una especie de txalaparta a la alemana construida con tubos, un contenedor que al girarse dejaba caer al suelo y golpear palos de metal… Y un transistor que al fallar nos hizo suspirar de alivio por no estar en el pellejo del técnico de sonido ante el explícito enfado de Blixa. Porque sí, el tío tiene la mala hostia que se le presupone. Y además es capaz de enfundarse en un traje negro de brillantina y quedar hecho un pincel. Cosa seria. ​

UNKNOWN MORTAL ORCHESTRA. Adidas Originals, 22.35

En música, com en tot, tots tenim les nostres manietes. Personalment, el jazz, els solos, i les coses massa produïdes em deixen bastant freda. I Unknown Mortal Orchestra té tot això: bateries sincopades, solacos de guitarra –de bateria també– i molta producció. Dissabte mentre presentaven cançons del seu últim disc, com Multi Love que li dóna títol, van demostrar que tot això pot ser sinònim de molt ritme, guitarres i melodies brillants, i sintes i teclats de psicodèlia lo-fi. Havent quedat això palès també van fer lloc per a hitets pop d'anteriors treballs, com l'enganxosa "Swim" & "Sleep" o "So Good at Being in Trouble", amb la que el públic va fer un sentit sing-along. Però en definitiva, van oferir un concert on si t'oblidaves de les manietes, i l'ampli petat, i et deixaves endur pel funk i la psicodelia, haguessis pogut acabar amb la concloent "Can't Keep Cheking My Phone" fent un Soul Train sobre el rail dels cables.



MOURN (23:10, Pitchfork)

Normalment si veig que d'un grup es fa un hype em poso en plan Jack l'esbudellador fins poder trobar el perquè són un hype. Normalment és per ser qui són, pels coneguts, per les cuixes que ensenyen (referint-me al masclisme de l'escena que fa puntuar tenir cuixes), etc. Resulta que a Mourn hi ha tres noies, que encara que joves ho són, i resulta que si haguessin volgut haurien pogut escudar-se en familiars. Però també resulta que si les veus en directe t'és igual tot això. Veure a Mourn en directe és una puta excepcionalitat. Contundents frescos, vitamínics, precisos. He hagut de convèncer altres que, com jo, a la que oloren carn de hype fugen com si en fos un virus contagiós. Mourn no és tan sols un hype. Potser que el grup es desfaci en un tres i no res. Potser que no sàpiguen fer cap cançó més a l'altura. Tot pot ser. El que segur que és és que tenen cançons per parar un tren i un directe que ja els agradaria a la majoria del cartell del Primavera Sound. Llarga vida a Mourn.




EARTHLESS (00:05, adidas Originals)

Earthless és un trio de rock instrumental i psicodèlic amb seu a San Diego, que compta amb el bateria Mario Rubalcaba de Hot Snakes, Rocket From The Crypt i Off! Una bogeria de professionalitat i precisió, de quantes més notes millor, d’empalmar cançons en un bucle infinit de solos de guitarra a un ritme frenètic, sobre una base igual de delirantment complexa. Quan va començar el concert, vaig passar deu minuts d’absolut estupor, abans de poder fixar-me en altres coses –com per exemple, que el guitarrista Isaiah Mitchell guardava una estranya semblança amb en Nicolas Cage–, el meu cap em juga males passades quan s’avorreix. I estic segura que el baixista va tocar totes les notes de tots els fotuts trastes del baix! Em matareu, tothom va gaudir molt i el públic estava extasiat, però al final del concert estava desitjant que deixessin de fer el boig i toquessin algun acord per a poder respirar. Eren uns autèntics mestres dels seus instruments, però estaven impassibles a sobre l’escenari, vaig trobar a faltar algun tic o moviment que els donés una personalitat pròpia i fos més un concert, i menys un exercici d’estil. Em vaig acabar d’enfadar quan van tirar de clixé, amb la versió de “Foxy Lady” d’en Jimi Hendrix, i vaig marxar com un ogre rondinant per dins “almenys cremeu les guitarres, malparits!”. El meu pare m’hauria fotut una clatellada, si m’hagués sentit.

DAN DEACON (00:50, Ray-Ban)

Qui l’hagi vist altres vegades sap que en Dan Deacon és l’amo i senyor del festival, té el poder de moure a les masses i s’haurien de replantejar seriosament fitxar-lo per a desallotjar el Fòrum un cop el Dj Coco hagi acabat. Sap dominar a les multituds! Un any més s’ho va manegar per coreografiar les cançons, fer sardanes, muntar un pacífic wall of death, agenollar a milers d’assistents, i organitzar vàries competicions de ball massives, on fins i tot hi va participar l’escocès monstre del Llac Ness. Acompanyat d’un bateria prodigiós, al que donava treva de tant en tant fent speech, ens va fer moure’ns a tots a ritme de les cançons del seu nou disc, Gliss Riffer (Domino, 2015), i no va faltar la persuasiva “When I Was Done Dying”, que viure-la en directe és una experiència quasi tant psicotròpica com mirar el seu videoclip.

UNDERWORLD. Heineken, 1:30h

El mateix Karl Hyde ho va explicar durant el concert, la idea d’interpretar en directe el seu celebrat disc de 1994 dubnobasswithmyheadman, va ser cosa de l’organització del propi Primavera Sound. Així doncs la vetllada prometia, seríem testimonis del primer trasllat al directe d’una consistent obra que, avançat al seu temps, l’aleshores trio –el tercer en discòrdia, Darren Emerson ho va deixar estar fa uns anys– va escriure en lletres d’or digital. Un so nítid i contundent –no va ser el cas de moltes altres actuacions –va penetrar la psique d’una audiència entregada. El pols constant d’un directe sense fissures –són molts anys– girava en vers la figura de Hyde, imponent, amb una presència vocal envejable, portant tot el pes visible, i tocant baix i guitarra puntuals. D’altra banda Rick Smith, encarregat de generar el beat, no deixava de repartir bombos a tort i a dret. Amb ‘Cowgirl’ el ball desenfrenat era l’única opció, amb ‘Rez’, l’èxtasi coral estava garantit, i amb ‘River of Bass’ un desplegament hipnòtic de subgreus ens entabanava irremissiblement. Tot amanit amb la projecció d’imatges manipulades en directe que vàries micro càmeres instal·lades dalt l’escenari captaven.

Fotografies: Dani Cantó, Xarlene
Text: Lluís Huedo, Núria Curran, Daniel González, Aïda Camprubí, Tamara García i Jordi Garrigós
Correcció: Raquel Molina