3 de juny 2015

CRÓNICA DEL PRIMAVERA SOUND 2015 II (DIVENDRES)


Segona ronda de ressenyes del festival Primera Sound d’aquest any. Això és el que vam veure el passat divendres entre tots, des de llegendes de la música com Kathleen Hanna o la Patti Smith passant per valors segurs – Ariel Pink, Run the Jewels- i una profunda decepció en forma de Jon Hopkins. Ah, també hi ha la segona crònica del festival per Ocellot. Hi ha per triar i remenar en visites a pràcticament tots els escenaris del Fòrum, Mordor inclós.




PATTI SMITH. Heineken, 20 h

S’ha de reconèixer que els directes basats en l’execució íntegra d’un disc clàssic de cap a cap tenen un veritable sentit en casos com el de l’etern Horses. Quaranta anys després, el debut de Patti Smith va ser revisat amb sapiència, i va donar nova vida a cançons que en alguns casos tenen més de poesia musicada que de cançó pop convencional. La tasca de la seva banda, on encara figuren els membres de la gravació original Lenny Kaye i Jay Dee Daugherty, va ser excelsa. Sembla mentida que puguin sonar tan frescos després de tanta guerra. Quaranta anys, es diu ràpid! Va ser maco comprovar l’abast d’una obra que no entén ni d’edats ni de gèneres –dir rock és quedar-se curt–. L’estat de forma física i vocal de Patti Smith no sembla ser el d’una dona vídua de seixanta-vuit anys. Més aviat sembla el d’una xaman que porta la consciència col·lectiva cap a un altre estadi. Finalment, un cop conclosa la lectura de Horses ens van obsequiar amb una ‘Rock N Roll Nigger’ final que va transportar el públic de l’esplanada del Fòrum al CBGB de final dels setanta. Inoblidable.

WHITE HILLS
. Adidas Original, 20.30 h

El primer comentari que vaig escoltar, que em van dir, durant el concert va ser: "el putu Sandro Rey". "A on?" pregunto. Em senyalen l'escenari i ja no puc seguir veient el concert igual. La psicodèlia stoner i gruixuda de White Hills és caricaturitzada per la imaginació d'en Sandro Rey a l'escenari fent playback. Fins llavors havia vist més soroll que anous. Més intenció que música. L'aplatanament de l'stoner ben gruixut i pla no acaba de quallar, en directe, amb la psicodèlia de loops i esgarrifances. Ben intentat, ben proposat, però en directe no veig jo que això funcioni. En un disc on les textures poden ser treballades amb l'exquisidesa d'un sociòpata sí que la cosa funciona molt millor, però quan t'obres al públic amb una bacanal tan mastodòntica de guitarres que semblen maraques de tant sacsejar-les, perd tota la mitologia que s'amaga darrere cada riff.


THE JULIE RUIN. Ray-Ban, 20.35 h

La Kathleen Hanna les ha passat putes amb la malaltia de Lyme, que va fer que cancel·lés el seu concert al Primavera Sound de l’any passat. Per sort, ha vingut aquesta edició, però per desgràcia, coincidia en hora amb la Patti Smith. Vaig arribar a temps de veure les últimes cançons, acompanyada per col·legues de Le Tigre i per la baixista Kathi Wilcox, membre original de Bikini Kill. I més que parlar del concert, que no li faria justícia, voldria compartir el missatge que va donar i animar-vos que participeu a la nova edició del Ladyfest, aprofitant que es farà per primer cop a Barcelona. Spread the word!




OCELLOT. Ray-Ban Unplugged, 21 h

Jo mateix vaig fer la crònica del dijous d'Ocellot al Pitchfork (-> insertar link de les cròniques de dijous del GN), i jo mateix vaig proposar repetir crònica. Han sigut dos concerts totalment diferents, i si amb el del dijous vaig llegir coses maques i grans per al futur de la banda, el divendres vaig corroborar que el que havien creat, Jelly Beat (Foehn 2015), és una puta marcianda que costa de creure que s'hagi fet a casa nostra. Uns quants seguidors de la banda des dels inicis ens miràvem bocabadats. Ahir també érem a l'escenari Pitchfork, però el que estem veient avui no té nom. Els guiris també es miren entre si molt flipats. Ningú, i quan dic ningú vull dir ni tan sols una persona, ha marxat des de l'inici del concert. No tinc paraules que no sonin a fum o a comercial de porta a porta per descriure aquest concert.

PERFUME GENIUS
. Pitchfork, 21.30 h

Mike Hadreas té un gran talent. Afina com si dugués Auto-Tune incorporat, i toca pianos i sintetitzadors com els àngels, en un context delicat on, per moments, piano i veu són els únics protagonistes. Tot això demana unes circumstàncies que divendres passat, a l’escenari Pitchfork, no es donaven –el Metall de l’escenari H&M juntament amb els bombos a negres de la carpa Bowers & Wilkins ho impedien–. Malgrat tot, el nombrós públic que es va citar davant els americans, sacrificant noms com Belle & Sebastian o Damien Rice, va contemplar un espectacle molt teatral –impagables les sacsejades pèlviques de Hadreas durant tot el concert– no exempt de feminitat i aires de deïtat del pop. L’escanyolida i llarga figura del líder de PG tant podia acariciar-te amb la seva veu com deixar anar un udol que signaria Ian Svenonious. Menció especial pel clímax final amb l’esperada ‘Queen’, probablement una de les millors cançons americanes de l’últim lustre. Sí, ha nascut una estrella.

SHABAZZ PALACES. Pitchfork, 22.45 h

Al mateix escenari on Tyler The Creator s’havia guanyat el públic un dia abans, el duo de Seattle va semblar desinflar-se, però en comptes de fer una crítica negativa per la mala sonorització i la timidesa escènica d’en Palaceer Lazaro, que amb prou feines s’atrevia a sortir a rapejar a davant de la taula de mescles, vull fer apologia dels seus discos. Potser no era l’escenari idoni per desenvolupar el seu complex collage sonor, les seves cançons tenen estructures complicades i els falta l’agressivitat dels seus precursors, que són un al·licient immediat per connectar amb el públic, però tant el seu debut Black Up (Sub Pop, 2011) –elegit un dels millors àlbums de l’any per Pitchfork– com Lese Majesty (Sub Pop, 2014), els situen com una de les propostes més arriscades i alternatives del hip hop actual. El seu últim disc, junt amb el Black Metal d’en Dean Blunt, són alguns dels treballs que més m’han sorprès aquests últims dos anys. Pels que us heu quedat amb un regust amarg després del seu directe, aquí ve una perla que ho cura tot!



RUN THE JEWELS. ATP, 23.45 h

Fa prop d’un any que, volent assemblar-me a la Beyoncé, vaig apuntar-me a classes de twerking, i estava esperant amb candeletes el moment per posar-ho en pràctica així. L'ocasió va arribar just després de Shabazz Palaces, i en un combo mortal de doblete hop, vam pujar en manada a l'ATP, a ritme de “Run them jewels fast, run them fast, fuck the slow mo” cançó que no van tocar fins a la meitat del concert, però que havia estat tararejant tota la setmana com una boja. I l’espectacle no va decebre, amb la gent entregada a les millors ballaruques de tot el festival! Perquè tot i que Run The Jewels sigui un projecte novell, amb dos discos homònims i un petit grapat de singles i remix –entre els quals se n’inclou un de fet exclusivament amb miols de gat–, El-P i Killer Mike són dos personatges físicament antagònics, nascuts al 75 i que fa més de dues dècades que han estat explotant per separat carreres musicals que els avalen. La seva associació en aquest nou duet només ens podia portar coses bones. Ara seré dolenta i dir-vos que és una llàstima per a tots aquells que us els hagueu perdut en favor de l’Ariel Pink!

ARIEL PINK. Pitchfork, 00.10 h

Ariel Pink és d'aquells artistes que no deixen gaire lloc a la indiferència, o l'adores sense condicions o bé et sembla un freak sobrevalorat que quan li ve de gust es transvesteix. I el setlist del concert de divendres semblava fet a mida per comprovar l'interès dels espectadors i veure de quin peu calçàvem. La primera meitat la van dedicar a tocar els temes més dark, com "Four Shadows" o "White Freckles" del nou disc (pom pom), o l'antiga "Getting High in the Morning", on els embolics cacofònics agreujats per qüestions tècniques posaven a prova la paciència dels escèptics. Però cap a mig concert, premi: comença a sonar una base electrònica pastada a "Blame it on the Boogie", el bateria es posa dret, agafa un micro i es treu la samarreta per quedar-se en bikini. És el torn de "Black Ballerina", un dels hitamens de l'últim disc que interpreten a la perfecció, sense deixar-se els diàlegs que mantenen avi i nét en un club de striptease. A partir d'aquí tot van ser melodies pop finíssimes, com les joies "Dayzed Inn Daydreams" o "Picture Me Gone" de l'últim disc. I la cirereta del pastís en forma de baladote, "Baby", on la banda va demostrar que un home en bikini i l'elegància no són incompatibles... sobre l'escenari.

THE JUAN MACLEAN. Pitchfork, 1.50 h

La representació de l'escuderia de Nova York DFA tenia la seva representació amb The Juan Maclean. La seva mescla de disco fink i sons gruixuts allargant voltes fins a l'extenuació va sonar amb eficacia sobrada. A altes hores de la nit, Nancy Wang va cantar millor del que alguns vídeos d'Internet apuntaven, i estava ben recolzada pel mateix maclean, bateria i sintes. El temes del seu darrer treball amb vessant més pop o els de l'anterior disc amb un vessant més àcid equilibraven el setlist. Menció a part per al final amb el que segurament és dels millors temes ballables del s. XXI, "Happy House". Afonia, mal de peus i molta alegria.

JON HOPKINS. Escenari ATP, 2 h

De un tipo que lo mismo colabora con Brian Eno, remezcla a Coldplay, hace una banda sonora, publica uno de los mejores albums techno del último lustro o remata con un EP de cinco de estas canciones en formato nana, puedes esperar casi cualquier cosa. Así, la actuación del inglés desde luego que fue una sorpresa, pero de las malas. Si diez minutos antes de que saliera al escenario el corazón amenazaba con salir por la boca, tras un calentamiento a base de retazos del “Inmunity”, era la lágrima la que asomaba amenazante, pero de pena. Una explosión de EDM, electrónica gruesa de festival y la aparición de bailarinas con gadgets luminosos con forma de aro presagiaban lo peor: el chaval ha perdido el toque. Sin embargo, rectificó y hubo tiempo para disfrutar con las espléndidas "Open Eye Signal" y "Light Trough The Veins" y finalizar con un techno que quizá en otras manos resultara efectivo, pero insuficiente para tratarse de Hopkins, y darnos otro susto en forma de bailarinas con aros de colores. Jon, eres mucho más fino que todo esto, y lo sabes.


Fotografies: Dani Cantó, Eric Pàmies, Xarlene
Text: Lluís Huedo, Núria Curran, Daniel González, Aïda Camprubí, Tamara García i Jordi Garrigós
Correcció: MArta C.